He trobat un espai web de fa mooolt temps que no feia servir i el tenia en DESÚS .
Per tant, he penjat una pàgina on veureu algunes imatges en col·lage còmic i al clicar al damunt es pot visualitzar la carta que hem enviat per mail. Aquesta carta explica com pots participar
http://es.geocities.com/artsdara/
Continuarà...
dilluns, de febrer 25, 2008
diumenge, de febrer 17, 2008
6 LA BOMBONERA
Dono una ullada ràpida a la sala. Intento trobar algun objecte vell, en desús, quelcom que em serveixi per mostrar-vos una part, ni que sigui petita, de la meva existència, però la veritat és que no en tinc gaires de coses velles a casa, sobretot des de que vaig decidir començar una nova vida. Des de les hores, centenars de moments van quedar encaixats i tot allò que es veu és més aviat pràctic i funcional... Jo, tan donada a acumular records, vaig tenir que aprendre a doblegar-los i comprimir-los fins que van quedar reduïts a unes quantes caixes...! Era això o desprendre’m, la manca d’espai em limitava. Per sort, l’ànima no hi entén de limitacions.
Ho torno a intentar. Alguna cosa de les que tinc a la vista m’ha de portar algun record del passat... Paro la mirada sobre una bombonera de cristall tallat que tinc en un prestatge del menjador. “Mira que és lletja!” penso una vegada més i tot seguit em pregunto “No sé pas per què la guardes?” De sobte, sento com una espurna s’encén a dins meu alhora que em felicito dient-me: “Justament era això el que buscava!”.
Parada al seu davant, me la miro amb detall. De fet no és tan lletja, fins i tot algú la podria trobar preciosa, però és que quan me la van regalar, era tan poc adient per una noia de 23 anys! A la meva iaia li hagués encantat! Tot i així, mai he gosat a amargar-la.
Me la van regalar dues companyes de feina molt trempades, amb les que mai vaig tenir una gran relació, ni res en comú, començant per l’edat. Va ser una feina temporal, m’hi vaig estar un any per què em pagaven força bé i aleshores ja tenia una hipoteca que necessitava de la meva assistència, però va ser la feina més tediosa que m’he trobat a la meva vida! Tot el dia ficada en el ranci despatx d’una empresa familiar, sense cap possibilitat de promocionar-me; allà tot era invariable en el temps. Tothom estava podrit de calés, el pare, els fills, que per cert, eren força inútils... però la tecnologia brillava per la seva absència: la màquina d’escriure electrònica era l’estri que traspuava més modernitat de tota la oficina.
Quan l’amo hi era, allà ningú parlava, ningú reia. Mai ho vaig entendre, sempre em va semblar una persona d’allò més agradable, però tothom el tractava com a una divinitat. Tot plegat em resultava mediocre i superficial, la feina, l’ambient, l’empresa... Vaig buscar una altre feina i quan se’m va acabar el contracte, me’n vaig anar.
Amb les meves companyes va quedar una relació cordial i degut a que l’empresa estava a tocar de casa dels meus pares, me les trobava molt sovint. Elles sabien que jo m’estava reformant el pis i que em casaria en breu. En una d’aquelles trobades de carrer, jo ja tenia data.
Com és habitual en una dona jove i enamoradora que desprèn joia pels quatre cantons, vaig compartir la notícia amb elles i es van oferir “voluntàries” per venir a veure com de meravellós m’havia quedat el pis –ja sabeu- curiositat femenina. I aquesta és la raó per la qual la bombonera va anar a parar al meu prestatge: un regal de noces.
Segurament, us preguntareu per què no la vaig llençar o la vaig amagar al fons d’un calaix, si mai em va agradar.
Doncs bé, en un principi no vaig voler ser desconsiderada amb el detall que van tenir les meves excompanyes, no en tenien cap necessitat i aquestes coses jo les valoro molt. I un cop li vaig trobar un lloc adequat i donat que tenia un pis preciós però sense ni un detall, ja que després de tres anys de reformes, no teníem ni un cèntim per extres, la bombonera va anar agafant solera al bufet del saló. Van passar els mesos, després els anys i d’ençà, cada cop que me la miro em recorda el sacrifici, la il·lusió, la lluita, la felicitat i les ganes boges de volar del niu per començar una nova vida amb aquell a qui tant estimes... Em recorda que de vegades, la vida et “regala coses” que no t‘agraden, però que has d’acceptar per seguir endavant o que inclús t’ajuden a créixer mentre intentes canviar-les per quelcom que t’agradi més...
Jo he crescut molt en aquests deu anys, però de tant en tant, necessito sentir els efluvis de la meva essència i retrobar-me amb aquella noia que plena d’amor que va pujar al tren de la vida, sense mes equipatge que els seus principis... seria més difícil sense la bombonera.
Eva M. Ramirez Miras
Ho torno a intentar. Alguna cosa de les que tinc a la vista m’ha de portar algun record del passat... Paro la mirada sobre una bombonera de cristall tallat que tinc en un prestatge del menjador. “Mira que és lletja!” penso una vegada més i tot seguit em pregunto “No sé pas per què la guardes?” De sobte, sento com una espurna s’encén a dins meu alhora que em felicito dient-me: “Justament era això el que buscava!”.
Parada al seu davant, me la miro amb detall. De fet no és tan lletja, fins i tot algú la podria trobar preciosa, però és que quan me la van regalar, era tan poc adient per una noia de 23 anys! A la meva iaia li hagués encantat! Tot i així, mai he gosat a amargar-la.
Me la van regalar dues companyes de feina molt trempades, amb les que mai vaig tenir una gran relació, ni res en comú, començant per l’edat. Va ser una feina temporal, m’hi vaig estar un any per què em pagaven força bé i aleshores ja tenia una hipoteca que necessitava de la meva assistència, però va ser la feina més tediosa que m’he trobat a la meva vida! Tot el dia ficada en el ranci despatx d’una empresa familiar, sense cap possibilitat de promocionar-me; allà tot era invariable en el temps. Tothom estava podrit de calés, el pare, els fills, que per cert, eren força inútils... però la tecnologia brillava per la seva absència: la màquina d’escriure electrònica era l’estri que traspuava més modernitat de tota la oficina.
Quan l’amo hi era, allà ningú parlava, ningú reia. Mai ho vaig entendre, sempre em va semblar una persona d’allò més agradable, però tothom el tractava com a una divinitat. Tot plegat em resultava mediocre i superficial, la feina, l’ambient, l’empresa... Vaig buscar una altre feina i quan se’m va acabar el contracte, me’n vaig anar.
Amb les meves companyes va quedar una relació cordial i degut a que l’empresa estava a tocar de casa dels meus pares, me les trobava molt sovint. Elles sabien que jo m’estava reformant el pis i que em casaria en breu. En una d’aquelles trobades de carrer, jo ja tenia data.
Com és habitual en una dona jove i enamoradora que desprèn joia pels quatre cantons, vaig compartir la notícia amb elles i es van oferir “voluntàries” per venir a veure com de meravellós m’havia quedat el pis –ja sabeu- curiositat femenina. I aquesta és la raó per la qual la bombonera va anar a parar al meu prestatge: un regal de noces.
Segurament, us preguntareu per què no la vaig llençar o la vaig amagar al fons d’un calaix, si mai em va agradar.
Doncs bé, en un principi no vaig voler ser desconsiderada amb el detall que van tenir les meves excompanyes, no en tenien cap necessitat i aquestes coses jo les valoro molt. I un cop li vaig trobar un lloc adequat i donat que tenia un pis preciós però sense ni un detall, ja que després de tres anys de reformes, no teníem ni un cèntim per extres, la bombonera va anar agafant solera al bufet del saló. Van passar els mesos, després els anys i d’ençà, cada cop que me la miro em recorda el sacrifici, la il·lusió, la lluita, la felicitat i les ganes boges de volar del niu per començar una nova vida amb aquell a qui tant estimes... Em recorda que de vegades, la vida et “regala coses” que no t‘agraden, però que has d’acceptar per seguir endavant o que inclús t’ajuden a créixer mentre intentes canviar-les per quelcom que t’agradi més...
Jo he crescut molt en aquests deu anys, però de tant en tant, necessito sentir els efluvis de la meva essència i retrobar-me amb aquella noia que plena d’amor que va pujar al tren de la vida, sense mes equipatge que els seus principis... seria més difícil sense la bombonera.
Eva M. Ramirez Miras
dilluns, de febrer 11, 2008
COSES AMB ÀNIMA? Exposició de Montse Roldós al CASINO DE VIC
Som la joguina de les coses. Elles ens posseeixen sense saber ni tan sols que existim.
Paul Valery
Un bolígraf verd, un pot de pinzells, el doll del cafè sobre la tassa blanca o la peça petita de roba que un dia algú va amagar-se a la butxaca. Les coses que ens envolten s'han impregnat dels nostres records i han quedat lligades a l'argument de les nostres vides com llàgrimes de vidre a un llum d'aranya. Tantinegen fent la tonada de les nostres passes quotidianes i converteixen la nostra vida en un ball. Som algú fora de l'escenari dels nostres objectes? Som quelcom més enllà de l'esguard sobre el ventilador quan gira, de l'ensurt del pa de la torradora, de la veu del telèfon que avisa l'arribada d'altres veus? Voldriem creure que si... però els objectes ens sobreviuen en el temps i l'espai, i ens parlen de tots els que no hi són, i, amb precisió i mesura, d'aquells que tornaran. Sense els objectes, sense el paraigües, les ulleres, les estovalles, la porta del carrer que s'obre amb la ventada, potser som alguna cosa vana, i poser per això els atorguem amb vanitat la condició de posseïts. Però som nosaltres els que mirem els quadres d'una exposició, o són els quadres els que ens miren a nosaltres? A les parets dels grans museus han observat el pas de molts vianants, i els han vist envellir i desaparèixer i ser substituïts per altres ulls, mentres ells continuen existint. Els objectes són disposats al nostre entorn com nens als peus d'un narrador d'històries. Observen el que fem i col.laboren a que siguem nosaltres. Ens ajuden a construir un trencaclosques de sentiments i pensaments que es pugui reordenar sempre que calgui, que es pugui desordenar sempre que calgui, perquè en el límit de l'ordre i el desordre, en la frontera del dir i el no dir, en la línia que divideix la presència i l'absència, és on nosaltres som. Com si el pintor i l'observador parlessin amb una inmediatesa feta dels segles i les fronteres que els separen, al través de l'ànima de les coses i la seva mirada de colors.
Anna Aguilar-Amat
Quan vaig fer l'exposició COSES AMB ANIMA? al Casino de Vic, li vaig demanar a l'Anna que em fes un text. L'exposició estava inspirada en la frase del Paul Valery. Sempre m'han interessat els objectes, les coses, la influència que tenen sobre nosaltres, i la facultat imaginada de que ells puguin tenir vida pròpia. Volia fer una revalorització de l'objecte quotidià amb el que convivim i mantenim una estreta relació d'intercanvi.
De tot això ja fa uns anys. Segueix sent interessant, i a més, m'ha semblat una bona idea ensenyar-ho en el blog sobre el desús, espais i objectes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)