Dono una ullada ràpida a la sala. Intento trobar algun objecte vell, en desús, quelcom que em serveixi per mostrar-vos una part, ni que sigui petita, de la meva existència, però la veritat és que no en tinc gaires de coses velles a casa, sobretot des de que vaig decidir començar una nova vida. Des de les hores, centenars de moments van quedar encaixats i tot allò que es veu és més aviat pràctic i funcional... Jo, tan donada a acumular records, vaig tenir que aprendre a doblegar-los i comprimir-los fins que van quedar reduïts a unes quantes caixes...! Era això o desprendre’m, la manca d’espai em limitava. Per sort, l’ànima no hi entén de limitacions.
Ho torno a intentar. Alguna cosa de les que tinc a la vista m’ha de portar algun record del passat... Paro la mirada sobre una bombonera de cristall tallat que tinc en un prestatge del menjador. “Mira que és lletja!” penso una vegada més i tot seguit em pregunto “No sé pas per què la guardes?” De sobte, sento com una espurna s’encén a dins meu alhora que em felicito dient-me: “Justament era això el que buscava!”.
Parada al seu davant, me la miro amb detall. De fet no és tan lletja, fins i tot algú la podria trobar preciosa, però és que quan me la van regalar, era tan poc adient per una noia de 23 anys! A la meva iaia li hagués encantat! Tot i així, mai he gosat a amargar-la.
Me la van regalar dues companyes de feina molt trempades, amb les que mai vaig tenir una gran relació, ni res en comú, començant per l’edat. Va ser una feina temporal, m’hi vaig estar un any per què em pagaven força bé i aleshores ja tenia una hipoteca que necessitava de la meva assistència, però va ser la feina més tediosa que m’he trobat a la meva vida! Tot el dia ficada en el ranci despatx d’una empresa familiar, sense cap possibilitat de promocionar-me; allà tot era invariable en el temps. Tothom estava podrit de calés, el pare, els fills, que per cert, eren força inútils... però la tecnologia brillava per la seva absència: la màquina d’escriure electrònica era l’estri que traspuava més modernitat de tota la oficina.
Quan l’amo hi era, allà ningú parlava, ningú reia. Mai ho vaig entendre, sempre em va semblar una persona d’allò més agradable, però tothom el tractava com a una divinitat. Tot plegat em resultava mediocre i superficial, la feina, l’ambient, l’empresa... Vaig buscar una altre feina i quan se’m va acabar el contracte, me’n vaig anar.
Amb les meves companyes va quedar una relació cordial i degut a que l’empresa estava a tocar de casa dels meus pares, me les trobava molt sovint. Elles sabien que jo m’estava reformant el pis i que em casaria en breu. En una d’aquelles trobades de carrer, jo ja tenia data.
Com és habitual en una dona jove i enamoradora que desprèn joia pels quatre cantons, vaig compartir la notícia amb elles i es van oferir “voluntàries” per venir a veure com de meravellós m’havia quedat el pis –ja sabeu- curiositat femenina. I aquesta és la raó per la qual la bombonera va anar a parar al meu prestatge: un regal de noces.
Segurament, us preguntareu per què no la vaig llençar o la vaig amagar al fons d’un calaix, si mai em va agradar.
Doncs bé, en un principi no vaig voler ser desconsiderada amb el detall que van tenir les meves excompanyes, no en tenien cap necessitat i aquestes coses jo les valoro molt. I un cop li vaig trobar un lloc adequat i donat que tenia un pis preciós però sense ni un detall, ja que després de tres anys de reformes, no teníem ni un cèntim per extres, la bombonera va anar agafant solera al bufet del saló. Van passar els mesos, després els anys i d’ençà, cada cop que me la miro em recorda el sacrifici, la il·lusió, la lluita, la felicitat i les ganes boges de volar del niu per començar una nova vida amb aquell a qui tant estimes... Em recorda que de vegades, la vida et “regala coses” que no t‘agraden, però que has d’acceptar per seguir endavant o que inclús t’ajuden a créixer mentre intentes canviar-les per quelcom que t’agradi més...
Jo he crescut molt en aquests deu anys, però de tant en tant, necessito sentir els efluvis de la meva essència i retrobar-me amb aquella noia que plena d’amor que va pujar al tren de la vida, sense mes equipatge que els seus principis... seria més difícil sense la bombonera.
Eva M. Ramirez Miras
Ho torno a intentar. Alguna cosa de les que tinc a la vista m’ha de portar algun record del passat... Paro la mirada sobre una bombonera de cristall tallat que tinc en un prestatge del menjador. “Mira que és lletja!” penso una vegada més i tot seguit em pregunto “No sé pas per què la guardes?” De sobte, sento com una espurna s’encén a dins meu alhora que em felicito dient-me: “Justament era això el que buscava!”.
Parada al seu davant, me la miro amb detall. De fet no és tan lletja, fins i tot algú la podria trobar preciosa, però és que quan me la van regalar, era tan poc adient per una noia de 23 anys! A la meva iaia li hagués encantat! Tot i així, mai he gosat a amargar-la.
Me la van regalar dues companyes de feina molt trempades, amb les que mai vaig tenir una gran relació, ni res en comú, començant per l’edat. Va ser una feina temporal, m’hi vaig estar un any per què em pagaven força bé i aleshores ja tenia una hipoteca que necessitava de la meva assistència, però va ser la feina més tediosa que m’he trobat a la meva vida! Tot el dia ficada en el ranci despatx d’una empresa familiar, sense cap possibilitat de promocionar-me; allà tot era invariable en el temps. Tothom estava podrit de calés, el pare, els fills, que per cert, eren força inútils... però la tecnologia brillava per la seva absència: la màquina d’escriure electrònica era l’estri que traspuava més modernitat de tota la oficina.
Quan l’amo hi era, allà ningú parlava, ningú reia. Mai ho vaig entendre, sempre em va semblar una persona d’allò més agradable, però tothom el tractava com a una divinitat. Tot plegat em resultava mediocre i superficial, la feina, l’ambient, l’empresa... Vaig buscar una altre feina i quan se’m va acabar el contracte, me’n vaig anar.
Amb les meves companyes va quedar una relació cordial i degut a que l’empresa estava a tocar de casa dels meus pares, me les trobava molt sovint. Elles sabien que jo m’estava reformant el pis i que em casaria en breu. En una d’aquelles trobades de carrer, jo ja tenia data.
Com és habitual en una dona jove i enamoradora que desprèn joia pels quatre cantons, vaig compartir la notícia amb elles i es van oferir “voluntàries” per venir a veure com de meravellós m’havia quedat el pis –ja sabeu- curiositat femenina. I aquesta és la raó per la qual la bombonera va anar a parar al meu prestatge: un regal de noces.
Segurament, us preguntareu per què no la vaig llençar o la vaig amagar al fons d’un calaix, si mai em va agradar.
Doncs bé, en un principi no vaig voler ser desconsiderada amb el detall que van tenir les meves excompanyes, no en tenien cap necessitat i aquestes coses jo les valoro molt. I un cop li vaig trobar un lloc adequat i donat que tenia un pis preciós però sense ni un detall, ja que després de tres anys de reformes, no teníem ni un cèntim per extres, la bombonera va anar agafant solera al bufet del saló. Van passar els mesos, després els anys i d’ençà, cada cop que me la miro em recorda el sacrifici, la il·lusió, la lluita, la felicitat i les ganes boges de volar del niu per començar una nova vida amb aquell a qui tant estimes... Em recorda que de vegades, la vida et “regala coses” que no t‘agraden, però que has d’acceptar per seguir endavant o que inclús t’ajuden a créixer mentre intentes canviar-les per quelcom que t’agradi més...
Jo he crescut molt en aquests deu anys, però de tant en tant, necessito sentir els efluvis de la meva essència i retrobar-me amb aquella noia que plena d’amor que va pujar al tren de la vida, sense mes equipatge que els seus principis... seria més difícil sense la bombonera.
Eva M. Ramirez Miras
3 comentaris:
Sóc jo mateixa qui vol escriure un comentari,sobre aquest escrit de l'Eva, del taller de teatre dedicat a l’obra de Maria Mercè Marçal i organitzat per l'Aula de Teatre de Mataró per commemorar el dia internacional de la dona. A partir del món dels objectes i lligant amb la poesia de l’autora hi vaig introduir la possibilitat de compartir l’experiència de l’exposició sobre El DESÚS. Em va encantar l’escrit de l'Eva i quan envií la foto de LA BOMBONERA, poder quedarem sorpresos, perquè cadascú de nosaltres, en el nostre imaginari, tenim a dins la NOSTRA BOMBONERA,... Serà tota una sorpresa conèixer l’objecte i qui sap poder hi trobem similituds amb la nostra imaginada.
Ben cert l'Eva amb el seu escrit ens fa imaginar, que jo ja ho he fet, aquest objecte ple d'ella. Realment interessant el relat. Gràcies Eva.
És molt interessant precisament que aquest objecte sigui descrit mitjançant la paraula. Que cada lector crei les imatges que corresponen a la seva "bombonera". I seria interessant també poder conèixer aquestes diferents bomboneres. Aquesta idea podria generar una activitat participativa a l'exposició. Gràcies Eva.
Publica un comentari a l'entrada