Notes sobre la taula

M’agradaria escriure totes les idees que es van dir a la taula rodona. Però evidentment, la capacitat de memòria o la vivència viscuda és irrepetible, en primer lloc agrair aquesta estona de "xarla", ja que estem avocats a uns “temps”de poc temps i que sens dubte., aturar-lo és una acte de voluntat concient, si més no, cercar aquests moments són com deia un senyor a l'acabar la taula de manera espontània. -Això s’hauria de fer més sovint.
Penso que el parlar, com a les tertúlies, són activitats cada vegada més en desús socialment per varies raons, i ens donen espais per aturar-nos i compartir coneixement.
Evolucionem i vivim uns temps que aquesta pràctica no hi cap gaire. S’ha de provocar.
A la taula rodona, parlavem de la revolució industrial com va fer canviar la societat anterior. Com l’aristocràcia era l’única que podia gaudir dels objectes i des de la perspectiva històrica aquest fet va democratitzar els objectes i afavorir a les demés classes socials. De fet es va crear la classe treballadora i la burgesia, com alhora ha anat creixent la classe mitja i la vida ha anat derivant cap a la democratització del món desitjat, "aparentment"útil. Amb la diferència que el treballador ha de suar més per adquirir allò que li representarà prestigi social. Com fa molts anys els primers immigrants del Gàmbia, que no podien menjar més que arrós trossejat, amb salsa de tomàquet, era un cas que vaig parlar-hi, la seva il·lusió era tenir aquell rellotge, que les persones amb sou solvent no érem capaces de poder comprar i en canvi aquell veí meu que l'havia pujat amb autoestop, amb els primers estalvis comprava aquell rellotge que li donava prestigi. Actualment passa el mateix, veus joves d’origen Africà implacables en el seu vestir. pantalons i amb sabates esportives d’un blanc nuclear, i ot el món del consum amb la vida del fashion food,...
Potser si que els objectes són allò que ens fan il·lusió. Jo crec que si, són les maneres de presentar-nos als demés amb aquells que en trien o nosaltres escollim al llarg de la vida. Però potser camvia quan et vas fent gran, en funció de com has viscut. La meva mare quan li van diagnosticar un càncer va voler tenir una TV petitona per mira-la des de el llit, o com la bogeria popular de necessitar un iphone, o altres estris informàtics en la nostra classe social. Saber escollir el que necessites realment, trobar l’equil·libri o tenir el que vols, el que pots, el que necessitem per viure. Tot està en funció de com som, com sentim, com volem viure, no cal tot, aprendre a ser pràctic i a pensar amb els altres.
Socialment necessitem que el sistema funcioni, compartir, comprar, usar, que no s’aturi, que funcioni i anem més enllà i visquem formes que permetin fer un món més sensible, més humà i de relació amb l’entorn i experimentar com tot allò que ha estat objecte sensible sigui el que sigui, ens faci la vida més agradable.
Actualment amb la crisi del sistema financer més amb la quantitat de producció que ens bombardeja a necessitats, no sempre útils. Està sorgint la reacció al sistema capitalista que ofereix com donar continuïtat al que fem servir. Quan es fabricava un cotxe era per a tota la vida, quan es comprava un aparell tecnològic als inicis també duraven, però la revolució tecnològica (per a beneficis de les grans multinacionals) està estudiada per anar renovant tot sovint, amb el que el món té greus problemes en resoldre com reciclar. El temps està fragmentat i els sistema de marqueting prepara formes de comercialització còmodes al ritme de vida , però que obliguen a crear formes de negoci amb el reciclatge. La necessitat de la Cultura de les tres Rs: REDUIR, RECICLAR, REUTILITZAR.
Després de les diferents intervencions sobre el desús en la taula rodona. Es va anar parlant des de les mateixes inquietuts ideològiques però basant-se en les diferents perspectives dels ponents: Jordi Pericot, Montserrat Carbonell i Vivente Lull.
La sensació global, per a mi va ser interessant, tot i que hi havia mil fils a destil·lar, si que convidava a fer-ne reflexions constants. No vàrem parlar gaire de l’espai abandonat, crec que el tema dona per molt i l’excusa per nosaltres era donar vida a un espai abandonat als usos inicials, amb vides noves i ahir aquest espai va acomplir aquesta missió. Era part del projecte Nous usos.
Nosaltres volem plantejar una exposició que doni peu a la reflexió al joc de la creativitat, però alhora amb sentit estètic, que és una forma de les mil que hi ha de fer art , com a forma d’expressió de les persones que volem comunicar-nos i alhora compartir amb els públics el que fem.
Ens va agradar molt la intervenció de la Montse Roldós quan ja estàvem a punt de sopar. “Moltes persones que han vist o participat a l’exposició segur que han viscut i viuran un altre relació després amb els objectes”.
Només per tot el treball exposat i el que hem viscut, ja ha valgut la pena!
De fet volia escriure algunes de les idees i comentaris entorn a l’exposició i crec que hem trobat i desenvoluparem altres camins que podem recordar entorn al debat i que convidem a continuar.

Seguirem