... començant per l’esquerra:
El primer que hi ha és una bola del món que va servir perquè els fills es comencessin a situar a la terra on els havia tocat de viure. Fa molts anys que ja no se la mira ningú.
Al seu darrera hi ha un tauler d’escacs que també fa molts anys que ningú no fa servir.
Aquests dos primers objectes tenen una antiguitat de més de 25 anys. Els que vénen a continuació, tenen més de 60 anys i algun d’ells, com la sopera, probablement més de 80.
Davant del tauler d’escacs, hi ha una mena de tetera, que a casa dels pares s’usava per servir el cafè, a falta de cafetera. L’hem conservada perquè m’aporta records de dies de festa, que eren els únics que es prenia cafè, un cafè amb olor de resclosit, ja que, com que se’n prenia tan poques vegades, els 250 grams que en compràvem duraven força temps i anaven perdent qualitats.
Segueix una sopera blanca. La mare la tenia, plena de terrossos de sucre, dins el bufet de casa. Això passava poc després de la guerra, quan el sucre anava escàs. Jo ho vaig descobrir i, de tant en tant, me’n menjava algun terròs i en regalava a un nen, veí de l’escala. Els terrossos van anar minvant i, quan la mare es va adonar del que passava, ja només quedaven les escorrialles. Suposo que va entendre que els meus ossos en formació devien reclamar sucre i el va donar per ben aprofitat, perquè no recordo que ni tan sols em renyés.
A continuació hi ha uns aros de brodar a mà i a màquina. En vaig aprendre de ben joveneta, m’agradava fer dibuixos a la roba i convertir-los en brodats. Era una de les meves distraccions preferides que, a més, em reportaven alguns beneficis econòmics, perquè vaig arribar a brodar jocs sencers de núvia.
Ara veiem una ràdio. Era la de casa meva, també. Recordo que hi escoltava, cada setmana, el programa policíac Taxi Key. Cada dia, les notícies i, els diumenges a la tarda, música variada.
Després, tenim una manxa que s’omplia de “flit” per matar mosques i mosquits. Uns quants minuts abans d’anar a dormir, ruixàvem les cambres per poder-nos llevar sense picades.
L’últim objecte és un fogonet de petroli i una olla que ens servia per bullir la verdura o per fer brou de pollastre. Va ser un gran progrés familiar, quan jo era petita, perquè a casa sempre s’havia cuinat amb carbó. Quan va aparèixer el fogó de la foto, ho vam celebrar amb gran alegria perquè, amb el carbó, quan enceníem el foc, ens fèiem un fart de plorar a causa del fum que omplia la cuina i bona part de la resta de la casa. Ara bé: el petroli representava haver de fer llargues cues a les gasolineres per aconseguir-ne, haver de carregar i pujar set pisos sense ascensor amb llaunes de 10 litres i haver-lo d’emmagatzemar en un bidó molt gran que teníem a la cuina, amb el perill d’incendi que això representava.
És la foto de la paret oposada i hi veiem, també d’esquerra a dreta:
Un assecador de cabells que evitava haver d’anar a la perruqueria.
Una planxa de ferro, d’aquelles que s’escalfaven damunt d’un fogó amb carbó encès. N’hi ha una altra una mica més cap a la dreta. Se’n necessitaven dues com a mínim perquè, mentre es planxava amb la primera, s’anava escalfant l’altra i així s’aprofitava més el temps.
Vet aquí una cafetera comprada a Romania, fa uns 30 anys, i que no hem usat mai per a res més que per a adornament.
En canvi, sí que m’havia fet tips d’anar a comprar oli, fa un munt d’anys, amb l’atuell que hi ha a continuació. Ens el venien “a granel”(que vol dir a doll) a la botigueta de la cantonada. En tenien de diferents preus i els feien sortir, amb una mena de manxa, de dins del taulell de marbre que hi havia a la botiga.
Després ve una cafetera russa que va ser feta a mà per un artesà durant la postguerra i que un dia, en comptes de fer el cafè, va omplir de cafè el sostre del menjador. Havia fet com una explosió i, des d’aquell moment, ja no es va usar mai més.
I dos globus de vidre que servien per amagar les bombetes de 25 vats de dues cambres de casa, una de les quals era la meva. A la llum d’aquestes lluminàries estudiava i llegia de nit tot allò que em queia a les mans.
Tots aquests objectes els conservo perquè formen part de la meva vida i podria fins i tot arribar a dir que em fan companyia. No me’n penso desprendre mai dels mais.
