EL ESPACIO ANÍMICO DE LOS OBJETOS

Aquest article va sortir al suplement EXIT de EL PERIODICO, a la columna PUERTA DE ATRÁS de la periodista NATÀLIA FARRÉ

El espacio anímico de los objetos
Bomboneras, termómetros, relojes, muñecas, instrumentos musicales, libros, teléfonos, cámaras fotográficas, máquinas de coser, sombrillas japonesas, boyas de redes de pesca, bicicletas, cornucopias, marcos, vinilos… Y un sinfín de piezas más forman la muestra EN TRÀNSIT# de l’objecte a l’espai.El denominador común de todos estos objetos es el desuso. Ninguno de ellos resulta útil a su dueño, muchos ni siquiera funcionan, pero siguen en su sitio, el lugar que han ocupado toda la vida. ¿Por qué? A juzgar por lo que explican los participantes de la muestra (abierta a todo el que quiso participar), porque han acabado adueñándose de un espacio físico y emocional en la vida de sus propietarios. Algunos porque han estado allí toda la vida y no se concibe el espacio sin ellos, otros porque con su uso se han ganado un sitio en el altar de las cosas importantes, y todos porque tienen una historia detrás.
La muestra bucea en estas historias y en cómo estos objetos señalan el espacio y lo ocupan. Pero también invita a la reflexión. Sus autores MOMOMOMA (acrónimo de Montse Pons, Montse Roldós, Montse Vives y Mario Hernández) no renuncian a crear un debate sobre el actual modelo de consumo y la sinrazón del abandono de objetos que muchas veces no se han llegado a utilizar. La reflexión, en: http://momomoma.blogspot.com, y hasta el 24 de octubre en La Casa Elizalde.

http://exit.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=58&idioma=CAS&idnoticia_PK=548968&idseccio_PK=1357

Joan Alcaraz parla de l'exposició al seu bloc

QUE LI DAREM...... AL MOMOMOMA?

L'exposició En trànsit# De l'objecte a l'espai és el resultat d'una proposta artística que ha estat guardonada en la 1ª convocatòria d'Arts Visuals de la Casa Elizalde, el centre cívic del districte barceloní de l'Eixample. El col·lectiu que l'ha realitzat, MOMOMOMA, desenvolupa el tema dels objectes que es troben en desús des d'una perspectiva crítica que qüestiona l'actual model de consum. En una societat plena d'objectes banalitzats, i quan hem entrat de ple en una nova crisi econòmica, la reflexió no pot ser més oportuna. .
.........continua al bloc...

http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan%20Alcaraz

Taula rodona aquest divendres 3 d’octubre de 2008 a les 19h

Passaren uns fragments de la pel·lícula Los espigadores y la espigadora (Les glaneurs et la glaneuse ), d’Agnès Varda.

Aquesta pel·lícula es basa en una llei molt antiga cap del segle XV que deia que els pobres tenien dret a anar a espigar el que quedava dels camps després que s’havia fet la collita. En aquesta pel·lícula es compara aquest fet amb l’actualitat i les ciutats, tota la gent que viu del desús dels altres.

A partir d’aquesta entrada centrarem el diàleg amb els objectes, el seu valor social, el seu ús i desús, ... i la pròpia exposició També podeu participar.Us hi esperem!

46 EL VESTIT

Ja fa molts anys que m’acompanya, que román en un calaix de les golfes. El vestit…el vestit de flors roses i blaves, el vestit cursi que, un dia, no sé com ni per qué, va aparèixer a casa i es va instal·lar al meu armari ple de pantalons i samarretes de màniga curta. Això volia dir que tenia alguna mena de festa d’aquelles no no m’agrdaven gens prequè tothom anava mudat i ecoloniat. Egggs!
El vestit va tenir una funció clau: fer-me crusi. Cada cop que me’l posava, em resistia a convertir-me en una floreta però el maleït verí que portava m’envolcallava i en deu minuts ja saltava suaument cantant amb una fina veu de nena bona i dolça per el jardí.
Desitjava creixer per no tornar a posar-me’l però creixia a poc a poc i el vestit em va enverinar durant dos estius. Al tercer estiu, quan la mare es disposava a mostrar-me’l de nou (per si l’havia oblidat) el vestit insinuava les meves natxes i la mare va considerar que era un escàndol. Així és com, el vaig desar a les golfes en coptes de llençar-lo. Ja no l’odiava. El vestit m’havia mostrat la meva part femenina que ara, sense l’ajuda de la roba, ja començava a manifestar-se en les hormones del meu cos.
El vestit va ser una figura desdoblada de l’odi i l’amor, l’objecte que, alhora em feia sentir bella i femenina i, alhora cursi i redícula. Jo era de les que anava amb pantalons curts, la cua descolocada i els genolls pelats d'arrossegar-me entre els camps d’atmetllers i ortigues.
El vestit segueix allà, al tercer calaix de les golfes, amb la roba de disfressar però mai he gosat posar-me’l per Carnestoltes i una mena d’atracció m’impedeix llençar-lo perquè fer-ho em fa sentir que una part de mi, la meva feminitat, s’esvaeix.

Marta Alcalà