A la senyora que apareix a la gran foto que hi ha sobre la taula, no la conec. Per força ha de ser una àvia d'algun dels nostres avis, però arriba un punt en que la pista dels avantpassats, es perd. Malgrat tot, la imatge d'aquesta dona ha aconseguit sobreviure el pas de les generacions (quatre? cinc?) i segueix instal•lada al mateix espai on va aterrar el seu dia gloriós d'estrena. Qui sap si va ser ella mateixa qui la va encarregar? O els seus fills? Potser anava acompanyada d'un altre marc idèntic, amb la imatge del seu marit?
Ara ja ningú la coneix, però ella segueix allà.
Si ens allunyem una mica, s'observa l'estança on la imatge habita: són les golfes. Antigament allà s'hi guardava el gra durant l'hivern i també era el lloc on hi tancaven el meu pare, castigat! per tal que estudiés i no es distregués amb el futbol i els amics. Tot plegat, també és un espai en desús; ha estat reformat recentment, però ni amb això, encara ningú no ha sabut trobar-li una utilitat.
Fem unes quantes passes més enrrera: ens sorprendriem de descobrir que les golfes pertanyen a una casa que està buida durant onze mesos l'any. Tres plantes, grans espais, tot rehabilitat i amb el necessari per viure-hi, amb llum i patis però a 1.000 quilòmetres cap al sud: en desús quasi total.
Podriem trobar un millor exemple de la irracionalitat econòmica dels records?
Anna Pérez i Quintana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada