dilluns, de febrer 11, 2008

COSES AMB ÀNIMA? Exposició de Montse Roldós al CASINO DE VIC













Som la joguina de les coses. Elles ens posseeixen sense saber ni tan sols que existim.
Paul Valery



Un bolígraf verd, un pot de pinzells, el doll del cafè sobre la tassa blanca o la peça petita de roba que un dia algú va amagar-se a la butxaca. Les coses que ens envolten s'han impregnat dels nostres records i han quedat lligades a l'argument de les nostres vides com llàgrimes de vidre a un llum d'aranya. Tantinegen fent la tonada de les nostres passes quotidianes i converteixen la nostra vida en un ball. Som algú fora de l'escenari dels nostres objectes? Som quelcom més enllà de l'esguard sobre el ventilador quan gira, de l'ensurt del pa de la torradora, de la veu del telèfon que avisa l'arribada d'altres veus? Voldriem creure que si... però els objectes ens sobreviuen en el temps i l'espai, i ens parlen de tots els que no hi són, i, amb precisió i mesura, d'aquells que tornaran. Sense els objectes, sense el paraigües, les ulleres, les estovalles, la porta del carrer que s'obre amb la ventada, potser som alguna cosa vana, i poser per això els atorguem amb vanitat la condició de posseïts. Però som nosaltres els que mirem els quadres d'una exposició, o són els quadres els que ens miren a nosaltres? A les parets dels grans museus han observat el pas de molts vianants, i els han vist envellir i desaparèixer i ser substituïts per altres ulls, mentres ells continuen existint. Els objectes són disposats al nostre entorn com nens als peus d'un narrador d'històries. Observen el que fem i col.laboren a que siguem nosaltres. Ens ajuden a construir un trencaclosques de sentiments i pensaments que es pugui reordenar sempre que calgui, que es pugui desordenar sempre que calgui, perquè en el límit de l'ordre i el desordre, en la frontera del dir i el no dir, en la línia que divideix la presència i l'absència, és on nosaltres som. Com si el pintor i l'observador parlessin amb una inmediatesa feta dels segles i les fronteres que els separen, al través de l'ànima de les coses i la seva mirada de colors.
Anna Aguilar-Amat



Quan vaig fer l'exposició COSES AMB ANIMA? al Casino de Vic, li vaig demanar a l'Anna que em fes un text. L'exposició estava inspirada en la frase del Paul Valery. Sempre m'han interessat els objectes, les coses, la influència que tenen sobre nosaltres, i la facultat imaginada de que ells puguin tenir vida pròpia. Volia fer una revalorització de l'objecte quotidià amb el que convivim i mantenim una estreta relació d'intercanvi.
De tot això ja fa uns anys. Segueix sent interessant, i a més, m'ha semblat una bona idea ensenyar-ho en el blog sobre el desús, espais i objectes.

Cap comentari: