cliqueu al damunt de la foto per ampliarJordii Pascual
diumenge, de setembre 13, 2009
divendres, de setembre 11, 2009
La vida en las cosas. Antonio Muñoz Molina
La Vida en las cosas per Antonio Muñoz Molina. Diari EL PAÍS. Babelia 11/7/09
Instal·lació al MOMA : Wast Not (2005) de Song Dong ( Pekín , 1966)
" El río de las cosas llega a las manos y se va de ellas en una corriente que no cesa nunca, y en cuya permanencia nadie repara"
Instal·lació al MOMA : Wast Not (2005) de Song Dong ( Pekín , 1966)
" El río de las cosas llega a las manos y se va de ellas en una corriente que no cesa nunca, y en cuya permanencia nadie repara"
divendres, de setembre 04, 2009
SALA D'ESTAR. Montse Seró. Rupià
TELE: La vaig comprar fa tres anys per distreure'm, ja no la faig servir com a tele, sols veig algun video, PEDRES i CARGOLINES DE PORTUGAL: Les vaig recollir fa sis mesos i em porten records i emocions , LLIBRES: Els vaig comprar fa anys per llegir-los i els guardo per si algun dia m'aburreix-ho, PUF El vaig comprar fa sis anys al Marroc per la seva comoditat el guardo per si fa falta,I MONTSE: em van parir fa 52 anys, per aprendre, compatir, treballar , esforçar-me, crear, parir, llluitar, ser mare,etc.............viure, hi soc perquè encara hi ha aire, sol , mar i amor.
dissabte, d’abril 18, 2009
PROPERAMENT
P
PR
PRO
PROP
PROPE
PROPER
PROPERA
PROPERAM
PROPERAME
PROPERAMEN
PROPERAMENT............................................................ ...........................................................................................
PR
PRO
PROP
PROPE
PROPER
PROPERA
PROPERAM
PROPERAME
PROPERAMEN
PROPERAMENT............................................................ ...........................................................................................
MÉS EXPOSICIONS......................................................
..........................................................................................
..........................................................................................
19octubre-19novembre 2009
ESPAI LA FONTANA (barri de gràcia, BCN)
novembre 2010
CENTRE CIVIC FORT PIENC (BCN)
.........................................................................................
MOMOMOMA A LA INAUGURACIÓ 18 setembre 2008
MOntse Vives, MOntse Roldós, MOntse Pons i MArio Hernandez
dimecres, d’octubre 15, 2008
OBJECTES PERDUTS
Text fet per Miquel Bassols, psicoanalista, que formarà part del catàleg que s'està preparant i que s'editarà quan s'acabi l'exposició.
OBJECTES PERDUTS
Ho constatem sovint i de maneres diverses: els objectes de la nostra realitat quotidiana queden fora d'ús... cada vegada més ràpidament. I no és pas perquè s'hagin espatllat o hagin perdut la seva capacitat de bon funcionament. No, no els hem deixat perquè s’hagin tornat inútils sinó perquè ja no tenen aquella significació que abans els feia tan nous i desitjables. Ens ho diuen sovint però no en fem massa cas: fem servir només una mínima part de les possibilitats d’ús de molts objectes que adquirim i que ens envolten abans d’arraconar-los.
...
el text continua i el podeu seguir en el seguent enllaç:
http://miquelbassols.blogspot.com/2008_07_01_archive.html
OBJECTES PERDUTS
Ho constatem sovint i de maneres diverses: els objectes de la nostra realitat quotidiana queden fora d'ús... cada vegada més ràpidament. I no és pas perquè s'hagin espatllat o hagin perdut la seva capacitat de bon funcionament. No, no els hem deixat perquè s’hagin tornat inútils sinó perquè ja no tenen aquella significació que abans els feia tan nous i desitjables. Ens ho diuen sovint però no en fem massa cas: fem servir només una mínima part de les possibilitats d’ús de molts objectes que adquirim i que ens envolten abans d’arraconar-los.
...
el text continua i el podeu seguir en el seguent enllaç:
http://miquelbassols.blogspot.com/2008_07_01_archive.html
dilluns, d’octubre 13, 2008
EL ESPACIO ANÍMICO DE LOS OBJETOS
Aquest article va sortir al suplement EXIT de EL PERIODICO, a la columna PUERTA DE ATRÁS de la periodista NATÀLIA FARRÉ
El espacio anímico de los objetos
Bomboneras, termómetros, relojes, muñecas, instrumentos musicales, libros, teléfonos, cámaras fotográficas, máquinas de coser, sombrillas japonesas, boyas de redes de pesca, bicicletas, cornucopias, marcos, vinilos… Y un sinfín de piezas más forman la muestra EN TRÀNSIT# de l’objecte a l’espai.El denominador común de todos estos objetos es el desuso. Ninguno de ellos resulta útil a su dueño, muchos ni siquiera funcionan, pero siguen en su sitio, el lugar que han ocupado toda la vida. ¿Por qué? A juzgar por lo que explican los participantes de la muestra (abierta a todo el que quiso participar), porque han acabado adueñándose de un espacio físico y emocional en la vida de sus propietarios. Algunos porque han estado allí toda la vida y no se concibe el espacio sin ellos, otros porque con su uso se han ganado un sitio en el altar de las cosas importantes, y todos porque tienen una historia detrás.
La muestra bucea en estas historias y en cómo estos objetos señalan el espacio y lo ocupan. Pero también invita a la reflexión. Sus autores MOMOMOMA (acrónimo de Montse Pons, Montse Roldós, Montse Vives y Mario Hernández) no renuncian a crear un debate sobre el actual modelo de consumo y la sinrazón del abandono de objetos que muchas veces no se han llegado a utilizar. La reflexión, en: http://momomoma.blogspot.com, y hasta el 24 de octubre en La Casa Elizalde.
http://exit.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=58&idioma=CAS&idnoticia_PK=548968&idseccio_PK=1357
El espacio anímico de los objetos
Bomboneras, termómetros, relojes, muñecas, instrumentos musicales, libros, teléfonos, cámaras fotográficas, máquinas de coser, sombrillas japonesas, boyas de redes de pesca, bicicletas, cornucopias, marcos, vinilos… Y un sinfín de piezas más forman la muestra EN TRÀNSIT# de l’objecte a l’espai.El denominador común de todos estos objetos es el desuso. Ninguno de ellos resulta útil a su dueño, muchos ni siquiera funcionan, pero siguen en su sitio, el lugar que han ocupado toda la vida. ¿Por qué? A juzgar por lo que explican los participantes de la muestra (abierta a todo el que quiso participar), porque han acabado adueñándose de un espacio físico y emocional en la vida de sus propietarios. Algunos porque han estado allí toda la vida y no se concibe el espacio sin ellos, otros porque con su uso se han ganado un sitio en el altar de las cosas importantes, y todos porque tienen una historia detrás.
La muestra bucea en estas historias y en cómo estos objetos señalan el espacio y lo ocupan. Pero también invita a la reflexión. Sus autores MOMOMOMA (acrónimo de Montse Pons, Montse Roldós, Montse Vives y Mario Hernández) no renuncian a crear un debate sobre el actual modelo de consumo y la sinrazón del abandono de objetos que muchas veces no se han llegado a utilizar. La reflexión, en: http://momomoma.blogspot.com, y hasta el 24 de octubre en La Casa Elizalde.
http://exit.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=58&idioma=CAS&idnoticia_PK=548968&idseccio_PK=1357
Joan Alcaraz parla de l'exposició al seu bloc
QUE LI DAREM...... AL MOMOMOMA?
L'exposició En trànsit# De l'objecte a l'espai és el resultat d'una proposta artística que ha estat guardonada en la 1ª convocatòria d'Arts Visuals de la Casa Elizalde, el centre cívic del districte barceloní de l'Eixample. El col·lectiu que l'ha realitzat, MOMOMOMA, desenvolupa el tema dels objectes que es troben en desús des d'una perspectiva crítica que qüestiona l'actual model de consum. En una societat plena d'objectes banalitzats, i quan hem entrat de ple en una nova crisi econòmica, la reflexió no pot ser més oportuna. .
.........continua al bloc...
http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan%20Alcaraz
L'exposició En trànsit# De l'objecte a l'espai és el resultat d'una proposta artística que ha estat guardonada en la 1ª convocatòria d'Arts Visuals de la Casa Elizalde, el centre cívic del districte barceloní de l'Eixample. El col·lectiu que l'ha realitzat, MOMOMOMA, desenvolupa el tema dels objectes que es troben en desús des d'una perspectiva crítica que qüestiona l'actual model de consum. En una societat plena d'objectes banalitzats, i quan hem entrat de ple en una nova crisi econòmica, la reflexió no pot ser més oportuna. .
.........continua al bloc...
http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan%20Alcaraz
dimarts, d’octubre 07, 2008
Notes sobre la taula
M’agradaria escriure totes les idees que es van dir a la taula rodona. Però evidentment, la capacitat de memòria o la vivència viscuda és irrepetible, en primer lloc agrair aquesta estona de "xarla", ja que estem avocats a uns “temps”de poc temps i que sens dubte., aturar-lo és una acte de voluntat concient, si més no, cercar aquests moments són com deia un senyor a l'acabar la taula de manera espontània. -Això s’hauria de fer més sovint.
Penso que el parlar, com a les tertúlies, són activitats cada vegada més en desús socialment per varies raons, i ens donen espais per aturar-nos i compartir coneixement.
Evolucionem i vivim uns temps que aquesta pràctica no hi cap gaire. S’ha de provocar.
A la taula rodona, parlavem de la revolució industrial com va fer canviar la societat anterior. Com l’aristocràcia era l’única que podia gaudir dels objectes i des de la perspectiva històrica aquest fet va democratitzar els objectes i afavorir a les demés classes socials. De fet es va crear la classe treballadora i la burgesia, com alhora ha anat creixent la classe mitja i la vida ha anat derivant cap a la democratització del món desitjat, "aparentment"útil. Amb la diferència que el treballador ha de suar més per adquirir allò que li representarà prestigi social. Com fa molts anys els primers immigrants del Gàmbia, que no podien menjar més que arrós trossejat, amb salsa de tomàquet, era un cas que vaig parlar-hi, la seva il·lusió era tenir aquell rellotge, que les persones amb sou solvent no érem capaces de poder comprar i en canvi aquell veí meu que l'havia pujat amb autoestop, amb els primers estalvis comprava aquell rellotge que li donava prestigi. Actualment passa el mateix, veus joves d’origen Africà implacables en el seu vestir. pantalons i amb sabates esportives d’un blanc nuclear, i ot el món del consum amb la vida del fashion food,...
Potser si que els objectes són allò que ens fan il·lusió. Jo crec que si, són les maneres de presentar-nos als demés amb aquells que en trien o nosaltres escollim al llarg de la vida. Però potser camvia quan et vas fent gran, en funció de com has viscut. La meva mare quan li van diagnosticar un càncer va voler tenir una TV petitona per mira-la des de el llit, o com la bogeria popular de necessitar un iphone, o altres estris informàtics en la nostra classe social. Saber escollir el que necessites realment, trobar l’equil·libri o tenir el que vols, el que pots, el que necessitem per viure. Tot està en funció de com som, com sentim, com volem viure, no cal tot, aprendre a ser pràctic i a pensar amb els altres.
Socialment necessitem que el sistema funcioni, compartir, comprar, usar, que no s’aturi, que funcioni i anem més enllà i visquem formes que permetin fer un món més sensible, més humà i de relació amb l’entorn i experimentar com tot allò que ha estat objecte sensible sigui el que sigui, ens faci la vida més agradable.
Actualment amb la crisi del sistema financer més amb la quantitat de producció que ens bombardeja a necessitats, no sempre útils. Està sorgint la reacció al sistema capitalista que ofereix com donar continuïtat al que fem servir. Quan es fabricava un cotxe era per a tota la vida, quan es comprava un aparell tecnològic als inicis també duraven, però la revolució tecnològica (per a beneficis de les grans multinacionals) està estudiada per anar renovant tot sovint, amb el que el món té greus problemes en resoldre com reciclar. El temps està fragmentat i els sistema de marqueting prepara formes de comercialització còmodes al ritme de vida , però que obliguen a crear formes de negoci amb el reciclatge. La necessitat de la Cultura de les tres Rs: REDUIR, RECICLAR, REUTILITZAR.
Després de les diferents intervencions sobre el desús en la taula rodona. Es va anar parlant des de les mateixes inquietuts ideològiques però basant-se en les diferents perspectives dels ponents: Jordi Pericot, Montserrat Carbonell i Vivente Lull.
La sensació global, per a mi va ser interessant, tot i que hi havia mil fils a destil·lar, si que convidava a fer-ne reflexions constants. No vàrem parlar gaire de l’espai abandonat, crec que el tema dona per molt i l’excusa per nosaltres era donar vida a un espai abandonat als usos inicials, amb vides noves i ahir aquest espai va acomplir aquesta missió. Era part del projecte Nous usos.
Nosaltres volem plantejar una exposició que doni peu a la reflexió al joc de la creativitat, però alhora amb sentit estètic, que és una forma de les mil que hi ha de fer art , com a forma d’expressió de les persones que volem comunicar-nos i alhora compartir amb els públics el que fem.
Ens va agradar molt la intervenció de la Montse Roldós quan ja estàvem a punt de sopar. “Moltes persones que han vist o participat a l’exposició segur que han viscut i viuran un altre relació després amb els objectes”.
Només per tot el treball exposat i el que hem viscut, ja ha valgut la pena!
De fet volia escriure algunes de les idees i comentaris entorn a l’exposició i crec que hem trobat i desenvoluparem altres camins que podem recordar entorn al debat i que convidem a continuar.
Seguirem
Penso que el parlar, com a les tertúlies, són activitats cada vegada més en desús socialment per varies raons, i ens donen espais per aturar-nos i compartir coneixement.
Evolucionem i vivim uns temps que aquesta pràctica no hi cap gaire. S’ha de provocar.
A la taula rodona, parlavem de la revolució industrial com va fer canviar la societat anterior. Com l’aristocràcia era l’única que podia gaudir dels objectes i des de la perspectiva històrica aquest fet va democratitzar els objectes i afavorir a les demés classes socials. De fet es va crear la classe treballadora i la burgesia, com alhora ha anat creixent la classe mitja i la vida ha anat derivant cap a la democratització del món desitjat, "aparentment"útil. Amb la diferència que el treballador ha de suar més per adquirir allò que li representarà prestigi social. Com fa molts anys els primers immigrants del Gàmbia, que no podien menjar més que arrós trossejat, amb salsa de tomàquet, era un cas que vaig parlar-hi, la seva il·lusió era tenir aquell rellotge, que les persones amb sou solvent no érem capaces de poder comprar i en canvi aquell veí meu que l'havia pujat amb autoestop, amb els primers estalvis comprava aquell rellotge que li donava prestigi. Actualment passa el mateix, veus joves d’origen Africà implacables en el seu vestir. pantalons i amb sabates esportives d’un blanc nuclear, i ot el món del consum amb la vida del fashion food,...
Potser si que els objectes són allò que ens fan il·lusió. Jo crec que si, són les maneres de presentar-nos als demés amb aquells que en trien o nosaltres escollim al llarg de la vida. Però potser camvia quan et vas fent gran, en funció de com has viscut. La meva mare quan li van diagnosticar un càncer va voler tenir una TV petitona per mira-la des de el llit, o com la bogeria popular de necessitar un iphone, o altres estris informàtics en la nostra classe social. Saber escollir el que necessites realment, trobar l’equil·libri o tenir el que vols, el que pots, el que necessitem per viure. Tot està en funció de com som, com sentim, com volem viure, no cal tot, aprendre a ser pràctic i a pensar amb els altres.
Socialment necessitem que el sistema funcioni, compartir, comprar, usar, que no s’aturi, que funcioni i anem més enllà i visquem formes que permetin fer un món més sensible, més humà i de relació amb l’entorn i experimentar com tot allò que ha estat objecte sensible sigui el que sigui, ens faci la vida més agradable.
Actualment amb la crisi del sistema financer més amb la quantitat de producció que ens bombardeja a necessitats, no sempre útils. Està sorgint la reacció al sistema capitalista que ofereix com donar continuïtat al que fem servir. Quan es fabricava un cotxe era per a tota la vida, quan es comprava un aparell tecnològic als inicis també duraven, però la revolució tecnològica (per a beneficis de les grans multinacionals) està estudiada per anar renovant tot sovint, amb el que el món té greus problemes en resoldre com reciclar. El temps està fragmentat i els sistema de marqueting prepara formes de comercialització còmodes al ritme de vida , però que obliguen a crear formes de negoci amb el reciclatge. La necessitat de la Cultura de les tres Rs: REDUIR, RECICLAR, REUTILITZAR.
Després de les diferents intervencions sobre el desús en la taula rodona. Es va anar parlant des de les mateixes inquietuts ideològiques però basant-se en les diferents perspectives dels ponents: Jordi Pericot, Montserrat Carbonell i Vivente Lull.
La sensació global, per a mi va ser interessant, tot i que hi havia mil fils a destil·lar, si que convidava a fer-ne reflexions constants. No vàrem parlar gaire de l’espai abandonat, crec que el tema dona per molt i l’excusa per nosaltres era donar vida a un espai abandonat als usos inicials, amb vides noves i ahir aquest espai va acomplir aquesta missió. Era part del projecte Nous usos.
Nosaltres volem plantejar una exposició que doni peu a la reflexió al joc de la creativitat, però alhora amb sentit estètic, que és una forma de les mil que hi ha de fer art , com a forma d’expressió de les persones que volem comunicar-nos i alhora compartir amb els públics el que fem.
Ens va agradar molt la intervenció de la Montse Roldós quan ja estàvem a punt de sopar. “Moltes persones que han vist o participat a l’exposició segur que han viscut i viuran un altre relació després amb els objectes”.
Només per tot el treball exposat i el que hem viscut, ja ha valgut la pena!
De fet volia escriure algunes de les idees i comentaris entorn a l’exposició i crec que hem trobat i desenvoluparem altres camins que podem recordar entorn al debat i que convidem a continuar.
Seguirem
dimecres, d’octubre 01, 2008
Taula rodona aquest divendres 3 d’octubre de 2008 a les 19h
Passaren uns fragments de la pel·lícula Los espigadores y la espigadora (Les glaneurs et la glaneuse ), d’Agnès Varda.
Aquesta pel·lícula es basa en una llei molt antiga cap del segle XV que deia que els pobres tenien dret a anar a espigar el que quedava dels camps després que s’havia fet la collita. En aquesta pel·lícula es compara aquest fet amb l’actualitat i les ciutats, tota la gent que viu del desús dels altres.
A partir d’aquesta entrada centrarem el diàleg amb els objectes, el seu valor social, el seu ús i desús, ... i la pròpia exposició També podeu participar.Us hi esperem!
dijous, de setembre 18, 2008
Los espigadores y la espigadora
Aquesta peli es basa en una llei molt antiga cap del segle XV 1.500 que deia que els pobres teníen dret a anar a espigar el que quedava dels camps després que s'havia fet la collita. En aquesta pel·lícula es compara aquest fet amb l’actualitat i les ciutats, tota la gent que viu del desús dels altres.
Els que recullen les restes de menjar, recullen mobles etc.son els espigadors del temps actual. (en el 4/8 explica l’origen) La peli es de l’Agnes Varda.Titol: Los espigadores y la espigadora.
Els que recullen les restes de menjar, recullen mobles etc.son els espigadors del temps actual. (en el 4/8 explica l’origen) La peli es de l’Agnes Varda.Titol: Los espigadores y la espigadora.
dimarts, de setembre 16, 2008
Envio la foto d'una ràdio de galena que va fer el meu germà Amadeu cap als anys quaranta. Llavors les coses eren cares i la gent no tenia gaires diners, de manera que, amb aquesta ràdio, podíem escoltar -naturalment, d'un en un perquè s'havia de fer amb auriculars- diferents emissores i no gastàvem electricitat. També ens servia per escoltar "Radio Pirenaica", l'emissora que intentava explicar què passava en el món esquivant la censura franquista. Ara la tinc en una vitrina i em porta records de la meva infantesa.
No recordo ben bé com se sintonitzaven les emissores, però sí que recordo que era divertit anar buscant a base de punxar amb un filferret damunt la pedra de galena.
Carme Vilaginés
La ventana indiscreta
Alfred Hitchcock, ens evoca en aquest film el món dels espais personals a través de la finestra i ens fa una gran pel·lícula de misteri amb James Stewart i Grace Kelly.
Nosaltres una mica homenetjant aquesta obra cinèfila, us convidem a visitar dins l'exposició espais domèstics amb aquesta mirada indiscreta i aquí aquest cop sereu vosaltres els protagonistes.
Enllaç fragment de la pel·lícula
Nosaltres una mica homenetjant aquesta obra cinèfila, us convidem a visitar dins l'exposició espais domèstics amb aquesta mirada indiscreta i aquí aquest cop sereu vosaltres els protagonistes.
Enllaç fragment de la pel·lícula
diumenge, de setembre 07, 2008
La llave
La llave
Siempre callada y presente
Mirandóla evoco otros tiempos
Que compartí con mi gente
Tiempo de cariño y juegos
Perdida en mi recuerdos
Abro los ojos y gozo
Ella sigue ahí
Siempre callada y presente
Leonor Martín Martos
dissabte, de setembre 06, 2008
93 CAVALLET DE PINTURA
Aquest cavallet de pintura fa molt de temps que el tinc al quartet del terrat, i comparteix espai amb el safareig, caixes buides,etc. que tampoc es fan servir. Pobret després de tot el servei que va fer! El guardo sense saber perquè.Sacra Morejon
dimecres, de setembre 03, 2008
92 Dos ocells de vidre
dos ocells de vidre,
la llum una sageta esmolada
que travessa el seu cor prim
dos ocells d’aigua,
mira com han perdut les ales
de volar tan junts
dos companys muts,
dos llàgrimes que llisquen en paral.lel,
per motius diferents
es toquen
però no s’han vist
cadascu al davant d’un cel dividit
Anna Cabot 2008
dissabte, d’agost 16, 2008
91 SENYOR DE FUSTA
Van regalar-me aquest senyor de fusta quan vaig decidir intentar un dels meus tres somnis o de les meves mancances: dibuixar, nedar i ballar.
Havia après a nedar dos anys abans, als 38 anys! fent tot un esforç per superar el pànic que m’havia acompanyat des de petita. Si podia superar la por a l’aigua, podia agafar un carbonet i intentar quatre ratlles... Efectivament, vaig fer quatre ratlles sense cap visió artística ni idea de la perspectiva i enmig del desànim la meva parella em va regalar aquest senyor de fusta, que tinc dibuixat en totes les postures imaginables. No he après a dibuixar ni tinc cap habilitat d’aquest tipus i he vist que per passar-ho malament no cal embrutar-se els dits amb carbonet, això sí, no descarto seguir fent servir al senyor de fusta més endavant, potser quan intenti fer passes de ball complicades, que només ell pugui fer.
BP
Subscriure's a:
Missatges (Atom)