Dels objectes que guardo sense fer-servir, aquest és potser el que més m'estimo: un bouzouki grec que vaig comprar a mitjans dels anys setanta a Musical Emporium, la tenda que hi ha a la Rambla de Barcelona i que té un aparador que és tot ell un poema visual. Vaig fer-lo servir uns anys, després el tocava molt de tant en tant fins que va saltar-li una clavilla, i després una altra... Per posar-li cordes noves caldria arreglar tot el claviller, cosa que no he trobat el moment de fer... encara. De manera que el bouzouki ha quedat fora d'ús des d'aleshores, desafinat, i amb un parell de cordes que falten de les vuit. Me l'he endut a cada canvi de casa que he fet fins ara i sempre queda en un racó dins la seva funda de vellut vermell que vaig fer fer per cuidar-lo bé (i doncs!). Em van regalar fa un parell d'anys un joc de cordes noves amb l'esperança que les canviaria algun dia. Però el Bouzouki segueix igual, allà, mut, amb aquesta cara de màscara grega i el seu pal llargarut a dins de la funda.
És com una mena de fetitx, sens dubte, una "resta fecunda" que diria Jacques Lacan. Just abans de marxar cap al Congrés que apareix en un post d'aquest mateix blog i que tractarà sobre "els objectes a en l'experiència analítica", m'he decidit a fer-li aquest parell de fotografies i enviar-vos-les amb aquest breu comentari.
D'altra banda, es curiós com diversos posts del Blog fan referència a objectes fora d'ús que són "objectes musicals", per dir-ho així. El poder evocador de la música, dels sons que fa temps que no escoltem? El poder evocador del silenci?
Miquel Bassols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada