diumenge, de maig 04, 2008

24 AQUELLA CADIRA TANT MEVA I ALHORA DE TANTA GENT...


L´objecte sel.leccionat ha estat una cadira en desús pel seu destí més que no pas per decissio própia. La seva história i vida és relativament curta, però, molt intensa per les circumstàncies en que ha estat. Des de el fons pot afirmar que ha suportat el que molts no seríem capaços de fer per motius diversos com la manca de força física, força mental, etc… Durant anys, al menys vint, la meva memoria és testig, va ser en un lloc privilegiat que avui en farien pagar com si fos primera fila. Molts personatges de la nostra ciutat i altres del territori català i de fora amb història pròpia han pasat per davant seu com si d´una desfilada es tractés alternant-se de forma al.leatòria amb personatges anónims però no per aixó menys carismàtics i avui amb un munt de records envers les parets que van acollir aquest objecte que era al servei de tots… No puc ignorar el que ha viscut i per tant em resesteixo a deixar-la en l´oblit.
El seu significat es magnifica donada la relació que he mantigut amb ´”ella”. Ha estat els ulls constants de moltes vides, també de la meva. Un día i un altre al mateix lloc, impassible a un batec constant de vides de lo més dispars.
Altres(cadires) eren allí en les mateixes circumstàncies, però, tot i que l´entorn era el mateix, el seu destí no. La van acompanyar cinc en el llarg trajecte, totes sobreviuen en similars condicions encara que aquesta és la predilecta pel seu bagatge; tant físic com intelectual donat el cas que sense entrar a concurs se li va asignar “la presidencia”. Per ella hi va passar tota la familia en diferents moments, uns més que altres per descansar una estona de les llargues jornades a ritme frenétic dels anys 60 als 80. Altres, per fer l´àpat corresponent i al mateix temps llegir el diari o el que fos, vici que el meu pare ens va encomanar i avui día encara no he aconseguit deixar si la companyia és la mateixa que llavors: un munt de gent i alhora ningú… un refugi per escapar de tants ulls.
De vegades, la situació en que es trobaba podia resultar crítica. El que un día podia semblar una sala de festes amb artistes invitats de luxe, altres podía resultar un ring de boxa o una bodega de baixos fondos; però “ella”, sempre va ser jutge preferent de tants contrastos i matissos diferents, tants, que jo no sóc capaç de recordar encara que de manera sistemàtica i amb certa frequència durant anys, intentaven que ho fes. Jo, per la meva part, ni podía, ni volía.
Avui, amb la perspectiva que el temps dóna, soc capaç de fer-ho sense condicionants i puc afirmar que temps pasats no foren millors, però si molt diferents. Les parets on “ella” va veure passar tantes vides com anécdotes, era un simple Bar anomenat “Los Caracoles”que milers de anónims clients van elevar a la categoría de local de visita obligada a Tàrrega, on des de el nostre pintor Antonioti, pasant pel President Pujol o el cantant Loquillo i molts altres van asistir-hi com si de un acte d´agenda es tractés i en va quedar testimoni en moltes memóries avui ausents però molt recordades pel carisma i personalitat de molts d´ells. Però, tot acaba i la seva trajectòria presidencial també va fer-ho.Va passar a un lloc discret però digne on encara avui, deu anys desprès, i sota les seves própies cames, passen altres históries, altres vides,… i curiosament, o potser no, el mateix local on vam passar tantes hores juntes, es diu Nostàlgic´s…? Sigui com sigui, no puc ignorar el que ha viscut i per tant, em resesteixo a deixar-la en l´oblit; “ella” forma part del fil conductor de la meva própia história.

Emi


Cap comentari: