dimarts, de maig 27, 2008

34 MOLT DE MAR I POCA SORRA

Moltes absències i pocs dies al port.
Qui no ha tingut alguna vegada un amor mariner?
Un amor intens dels que sempre en queda alguna cosa: una olor, una carta o una àncora que no s’acaba mai de llevar.

1a Part
Alguns objectes com aquest, a cops vulgars, mal acabats i d’un gust qüestionable, s’han convertit en una mena de tentacles de nosaltres mateixos. Alguns porten escrita una època , un passat, un lloc o un ambient. Altres ens porten cançons, identitats i persones. I d'altres, crec que els menys, èpoques de mals auguris que el temps ha anat enterrant. Tots tenen el poder de ser invisibles als ulls de l’altra gent i tan sols existeixen d’amagat, exclusivament per a nosaltres. Els guardem, perquè despendre-se'n, representaria quedar-nos sense aquell tentacle que ens connecta amb aquell altre ara.

2a Part
El meu objecte en desús però, era una mica diferent, jo pensava sincerament que ja havia arribat l'hora de desfer-me'n. Estava cansada de veure'l per tots els racons de la casa, d'arrossegar-lo en totes les mudances de pis. Aquella samarreta semblava que em perseguís nit i dia d’un lloc a l’altre. Ara la trobava dins la capsa dels draps, després dins una maleta, més tard amb la roba d’anar a la platja. Vaig intentar donar-li un nou ús per tenir-la contenta i vaig decidir fer-la servir de bata les tardes d’estiu quan pintava en gran format. No va funcionar. El seu color estrident i tot allò que evocava no em deixava concentrar.
Durant uns dies la vaig penjar a l'intempèrie per intentar que el sol se li mengés el color.

Realment havia pintat dues samarretes sota la calor d'aquell any de la maria castanya, les dues iguals, els mateixos colors, les mateixes lletres. La més gran l'havia regalada al mariner, l'altra, la vaig dur posada fins que va arribar el fred.
Ell es va embarcar.
Van venir moltes hores de calma. Vaig avorrir la sorra als peus. I a força de dies em vaig cansar de tots els blaus que amaga el mar.

3a Part
Ara que ve Sant Joan la voldria llençar a la foguera i deixar que el fum la disgregués pel cel.
També he pensat dissoldre-la per la xarxa i fer miques la seva identitat. Deixar que cada internauta es quedi una engruna del seu secret.

4a Part
Fa poc, però, vaig tenir notícies del mariner. Ens vam trobar de casualitat en un restaurant a tocar del meu taller. Anava amb la seva dona. Feia més de deu anys que ens havíem perdut la pista. Primer vaig pensar que em confonia, però tot d'un plegat, en reconeixe'l em va semblar com si el temps no hagués acabat mai de passar.
Ell havia deixat la mar ja feia una bona temporada, només hi sortia puntualment en comptades ocasions. La Sònia, la seva dona, a qui jo acabava de conèixer, tenia una bona feina, encara que tan lluny de casa, que només es veien, amb comptagotes, alguns caps de setmana.

A l'acomiadar-nos, se'm va apropar. I a cau d'orella, amb aquella veu fonda que m'havia agradat tant, va dir-me: -Saps aquella samarreta, la que em vas regalar aquell estiu?- Li vaig fer que si amb la mirada -Encara la guardo- Va afegir- La guardo com un petit tresor, junt amb la foto, el quadre i aquella carta.
Vaig tornar a sentir la sorra als peus i una olor forta de mar.

No tenien fills, ni semblava que volguessin tenir-ne. Vaig trobar curiós que tan sols es vengessin un cop per setmana

Em sembla que vaig quedar-me una estona com paralitzada. Només recordo que mentre algú el cridava des de la porta que es feia tard ell em xiuxiuejava que ho tenia tot guardat amb molta cura; la foto, el quadre i aquella carta.

Molt temps després vaig saber que el mariner havia deixat la mar i s’havia casat. La seva dona es hostessa i treballa d’assistenta a les línies àrees de Reus. Es veuen un o dos cops a la setmana. No tenen fills, segons ella, l’embaràs hauria trencat el seu ritme laboral i la seva gran passió es la professió.
També va dir-me que guardava amb estima la samarreta que li havia regalat. Que la tenia junt amb la foto, el quadre i aquella carta....
No m’havia oblida’t.
T.Alsina

Cap comentari: