Al peu de la foto hi ha unes caixes a on tinc joguines de quan era petita i que ara ja no les faig servir, a una altra caixa tinc bosses per anar d’excursió, i a l’altra tinc sabates.
Mami, hauriem de fer un mica de neteja….
Èlia Domínguez!
divendres, de novembre 13, 2009
LES CAIXES
Al peu de la foto hi ha unes caixes a on tinc joguines de quan era petita i que ara ja no les faig servir, a una altra caixa tinc bosses per anar d’excursió, i a l’altra tinc sabates.
Mami, hauriem de fer un mica de neteja….
Èlia Domínguez!
Menjador de casa i LPs
Pastorius, King Crimson, Weather Report..............anyoro aquell crec,crec dels discs al girar.
Albert Domínguez
BOSSETA DE COLORS A L'HABITACIÓ
L'objecte en desús d'aquesta habitació és la bosseta de colors que hi ha al costat del quadre de la tournée du chat noir...
La va teixir expressament per mi una noia de Dinamarca al kibbutz Bahan, prop de Netanya, a Israel... desde el mateix moment que me la va regalar ja vaig pensar que no sabria que fer-ne... d'això ja fa uns quants anys, em penso que era l'any 81... encara puc recordar quan la va finalitzar, era una tarda assolellada, ella teixia i tots descansàvem tranquil.lament després de treballar. És realment molt petita i durant un temps va contenir una còpia de les claus de casa meva, però ja fa molt temps que és buida. Sempre la tinc a vista, no sé perquè. Són d'aquelles coses que si es perden les tornes a trobar. Sembla que l'objecte es resisteix a separar-se de mi.
Mercè Abril
dijous, de novembre 12, 2009
BUSQUEM HABITACIONS
He escollit l’habitació de l’ordinador, hi ha un munt de dossiers i llibres relacionats amb la tasca educativa amb ús relatiu segon els cursos que em toca donar.
Però trio un llibre en concret, dels que no utilitzo, és el meu llibre de Viktor Lowenfeld, que he portat de l'Argentina i té la seva història: Per aquest llibre em van detenir, un reten de l’exèrcit quan viatjava en autobús els hi va costar molt d'entendre de que es tractava, ja que el títol "Desarrollo de la capacidad creadora" els va posar molt nerviosos, van fet moltes trucades internes per tal d'esbrinar si allò era una cosa perillosa, finament em van deixar anar, malgrat que no estaven del tot convençuts. Aleshores aquesta història, i encara ara fa riure molt i molt. Sempre el tinc a la vista al meu despatxet, per tal de no oblidar que per determinades persones desenvolupar la capacitat creadora dels alumnes pot ser considerada una qüestió perillosa.
Ara miro les fotos que he fet i l’he dedicat una especial a la finestra que dona al pati que porta cap al taller de pintura. De cop i volta em recorda com una finestreta de cel·la de centre penitenciari... és possible també, que necessiti mirar-me el llibre de Lowenfeld i tenir-ho sempre a prop al recordar-me la possibilitat de la presó? No serà que ja ha arribat el temps d’abandonar el despatxet de les tecnologies i creuar el pati cap al taller?
Marta Jiménez Albiol
dimecres, de novembre 11, 2009
Despatx de la Mireia
PAPEROTS
Aquesta és una paret que està al meu despatx, darrera de l’espai on treballo, aproximadament a tres metres. La he elegit perquè guarda més records que la majoria de parets de casa meva, on més aviat m’agrada tenir poques coses a la vista. Pels records personals jo sóc més de caixes i calaixos. El bo dels panells en relació a una estanteria és que al menys les coses que hi penges t’ocupen poc espai. Hi ha una certa rotació en les coses que tinc penjades a aquests dos suros, encara que hi han algunes que hi duren més temps que d’altres i algunes que fa molts anys que hi són. Entre aquestes, una foto d’una zebra, una foto del meu germà i meva amb gorros de neu de quan jo tenia cinc anys, i una postal de Nova York dels 90 en la que destaca el perfil de les torres bessones. Per cert, també hi ha un flyer del projecte Oikodomos, que no es digui que sóc una desagraïda…
dimarts, de novembre 10, 2009
divendres, de novembre 06, 2009
CaboSanRoque
CaboSanRoque grup de música que fa servir maquinària obsoleta per crear la seva música podeu clicar aqui per veure la seva web
dimecres, de novembre 04, 2009
REBOST
FOTO 4: Rebost amb objectes en ple ús a l'armari ( malgrat estar bruts o desordenats, sinònim d'ús diari). El que sobra és un garatge de color groc i una caixa de Lego, plena de peces d'aquest joc que ja ningú utilitza.
Pilar Àvila
REBOST DE CASA
FOTO 3: Rebost de casa. Gairebé tot l'estant de dalt està okupat per objectes en desús, sobre tot un wok que penja entre caixa i caixa de la famosa mudança, a més de les làmpares rebregades i plenes de pols que hi ha al costat.
Pilar Àvila
LAVABO COMÚ
FOTO2: lavabo comú. hi ha una cadireta de fusta per a que els nens petits puguin arribar a les piques . En aquesta casa la persona menor té deu anys i arriba a tot arreu!
Pilar Àvila
ESTUDI
FOTO 1: estudi meu. Una raconera està okupada per una caixa de cartró de la mudança feta fa 6 anys, plena de coses vàries que si no s'han recol.locat en 6 anys.. ja no ho faran.
Pilar Àvila
dijous, d’octubre 22, 2009
La vitrina
El recó per excelència d’ojectes en desús a casa meva està concentrat a la reconsagrada VITRINA i allà hi són sense cap explicació del per què són aquests i no uns altres. La seva utilitat és la d’omplir la VITRINA: Un joc de té que em va donar la mare, una col.lecció de negres que es va iniciar el dia que em van regalar una guardiola del Domun i algú va dir que m’assamblava al negret, … ampolletes i gotets de vidre , una figureta de no se on, … i a la part que està tancada més objectes no utilitzats ni utilitzables i això que hi ha la licoreria, però mai me’n recordo de fer el traguet acompayada de tots aquests objectes que sense ells continuaria sent jo mateixa.
Per cert, mel’s podria treure de sobre per un preu econòmic. Per què no fem fires d’objectes en desús com fan per exemple al costat d’Estocolm un dia a la setmana??
Anna Esteban. Barcelona
dimarts, d’octubre 20, 2009
EL DESUS I LES NINES RUSSES
A la senyora que apareix a la gran foto que hi ha sobre la taula, no la conec. Per força ha de ser una àvia d'algun dels nostres avis, però arriba un punt en que la pista dels avantpassats, es perd. Malgrat tot, la imatge d'aquesta dona ha aconseguit sobreviure el pas de les generacions (quatre? cinc?) i segueix instal•lada al mateix espai on va aterrar el seu dia gloriós d'estrena. Qui sap si va ser ella mateixa qui la va encarregar? O els seus fills? Potser anava acompanyada d'un altre marc idèntic, amb la imatge del seu marit?
Ara ja ningú la coneix, però ella segueix allà.
Si ens allunyem una mica, s'observa l'estança on la imatge habita: són les golfes. Antigament allà s'hi guardava el gra durant l'hivern i també era el lloc on hi tancaven el meu pare, castigat! per tal que estudiés i no es distregués amb el futbol i els amics. Tot plegat, també és un espai en desús; ha estat reformat recentment, però ni amb això, encara ningú no ha sabut trobar-li una utilitat.
Fem unes quantes passes més enrrera: ens sorprendriem de descobrir que les golfes pertanyen a una casa que està buida durant onze mesos l'any. Tres plantes, grans espais, tot rehabilitat i amb el necessari per viure-hi, amb llum i patis però a 1.000 quilòmetres cap al sud: en desús quasi total.
Podriem trobar un millor exemple de la irracionalitat econòmica dels records?
Anna Pérez i Quintana
El desús màgic al jardí
Una cassola trencada conté la terra on s’hi ha posat la molsa al voltant d’un portalàmpades vell que s’hi alça catedralíciament. Rere seu un cubell rovellat fins a la podridura obre una gruta on arriba una escaleta de ferro que és deixalla de la construcció: formen la casa que ofereixo als follets. Un tercer objecte de ferro que servia per col•locar-hi un test em recorda la perfecció del cercle i l’esponja de Menger: allò finit conté allò infinit. Des del fons s’ho mira tot una màscara africana que gaudeix de la pluja del Montseny amb revenja de la set del desert. Tot plegat una petita ciutat màgica de deixalles en un racó del meu jardí.
Anna Aguilar-Amat
LLIBRES QUE MAI LLEGIRÉ
Una habitació amb vistes heretada del meu pare, dins, una biblioteca amb llibres que segur mai llegiré, un magatzem de saviesa oblidat sobre els prestatges.
Llibres farcits de saber i atapeïts de cultura que sospiren ser llegits. Només la pols és l’amiga d’aquest munt de paper imprès.
Quin greu em sap no usar tant coneixement.
Pitu (Josepa Tort i Arnau)
dilluns, d’octubre 19, 2009
TRASTERO DE CASA. Núria Roldós
Com dic es un trastero pero també ho faig servir per construir i fer manualitats, guardo coses perquè sempre penso que els hi donaré un altre ús, aquí a l'esquerra el tambor de la rentadora que es va espatllar fa un any, em vaig quedar el tambor pensant que en faria una làmpara, després he vist altres idees,... potser en faré un tamburet amb rodes... aqui en aquesta habitació tot està pendent d'un altre ús, d'una segona vida... a vegades l'espera es molt llarga, calaixos d'alguna taula que es va trencar, fa poc en vaig fer una estanteria, el mirall mateix es ben kiku, pero es un mirall curiós!
Núria Roldós
Núria Roldós
divendres, d’octubre 16, 2009
EL NOU TALLER
El taller de München, no fa ni una setmana que hi estic treballant. D'objectes no n'hi ha gaires, però ja en tinc en desús, veieu la identificació a la pared. Vaig trobar un clau que no el vaig posar jo i li vaig penjar, és un record d'aquest estiu d'haver assistit com a visitant a la 23ena assemblea general de la IAU a Rio de Janeiro en l'any de l'astronomia.
MOV
dimecres, d’octubre 14, 2009
SALA D'ESTAR Núria i Mario
La prestatgeria és un magatzem ordenat de records.
Als puzles ens hi va aficionar la Gemma durant un viatge a Londres, i n'hem fet uns quants des de llavors, però quant ja són fets no sabem on posar-los. Que es fa quan un puzle s'acaba?
Casa nostra no és precisament un carnaval cada dia, per això aquestes màscares Venecianes s'han vist relegades a la part superior de la llibreria. No les hem utilitzat mai però ens recorden un bon viatge. És un Souvenir.
Una foto Polaroid de la Núria que està situada al mateix lloc on li vaig fer la foto, mentre remenava a la prestatgeria. Una curiositat fotogràfica.
dilluns, d’octubre 05, 2009
El Jardí de la Núria i el Mario
El nostre jardí és una estança més, plena de plantes que ens recoden altres mons i persones.
La Palmera que em van regalar pel meu Gran Aniversari o Aniversari de Gran (40!!!). Encara mostra bona salut, però no ha tret cap fulla, de vegades em pregunto si no és de plàstic.
El Ficus que vaig portar de la meva anterior habitatge, el pis de telegrafs. Em recorda el procés d'independitzar-me. La república independent de casa meva, com diuen a Ikea.
L'hibiscus en canvi em recorda a Casa dels meus pares. Recodo com sempre que jugaba al jardi de la casa de Rambla Volart em tacava amb el polen de les seves flors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)