He trobat un espai web de fa mooolt temps que no feia servir i el tenia en DESÚS .
Per tant, he penjat una pàgina on veureu algunes imatges en col·lage còmic i al clicar al damunt es pot visualitzar la carta que hem enviat per mail. Aquesta carta explica com pots participar
http://es.geocities.com/artsdara/
Continuarà...
dilluns, de febrer 25, 2008
diumenge, de febrer 17, 2008
6 LA BOMBONERA
Dono una ullada ràpida a la sala. Intento trobar algun objecte vell, en desús, quelcom que em serveixi per mostrar-vos una part, ni que sigui petita, de la meva existència, però la veritat és que no en tinc gaires de coses velles a casa, sobretot des de que vaig decidir començar una nova vida. Des de les hores, centenars de moments van quedar encaixats i tot allò que es veu és més aviat pràctic i funcional... Jo, tan donada a acumular records, vaig tenir que aprendre a doblegar-los i comprimir-los fins que van quedar reduïts a unes quantes caixes...! Era això o desprendre’m, la manca d’espai em limitava. Per sort, l’ànima no hi entén de limitacions.
Ho torno a intentar. Alguna cosa de les que tinc a la vista m’ha de portar algun record del passat... Paro la mirada sobre una bombonera de cristall tallat que tinc en un prestatge del menjador. “Mira que és lletja!” penso una vegada més i tot seguit em pregunto “No sé pas per què la guardes?” De sobte, sento com una espurna s’encén a dins meu alhora que em felicito dient-me: “Justament era això el que buscava!”.
Parada al seu davant, me la miro amb detall. De fet no és tan lletja, fins i tot algú la podria trobar preciosa, però és que quan me la van regalar, era tan poc adient per una noia de 23 anys! A la meva iaia li hagués encantat! Tot i així, mai he gosat a amargar-la.
Me la van regalar dues companyes de feina molt trempades, amb les que mai vaig tenir una gran relació, ni res en comú, començant per l’edat. Va ser una feina temporal, m’hi vaig estar un any per què em pagaven força bé i aleshores ja tenia una hipoteca que necessitava de la meva assistència, però va ser la feina més tediosa que m’he trobat a la meva vida! Tot el dia ficada en el ranci despatx d’una empresa familiar, sense cap possibilitat de promocionar-me; allà tot era invariable en el temps. Tothom estava podrit de calés, el pare, els fills, que per cert, eren força inútils... però la tecnologia brillava per la seva absència: la màquina d’escriure electrònica era l’estri que traspuava més modernitat de tota la oficina.
Quan l’amo hi era, allà ningú parlava, ningú reia. Mai ho vaig entendre, sempre em va semblar una persona d’allò més agradable, però tothom el tractava com a una divinitat. Tot plegat em resultava mediocre i superficial, la feina, l’ambient, l’empresa... Vaig buscar una altre feina i quan se’m va acabar el contracte, me’n vaig anar.
Amb les meves companyes va quedar una relació cordial i degut a que l’empresa estava a tocar de casa dels meus pares, me les trobava molt sovint. Elles sabien que jo m’estava reformant el pis i que em casaria en breu. En una d’aquelles trobades de carrer, jo ja tenia data.
Com és habitual en una dona jove i enamoradora que desprèn joia pels quatre cantons, vaig compartir la notícia amb elles i es van oferir “voluntàries” per venir a veure com de meravellós m’havia quedat el pis –ja sabeu- curiositat femenina. I aquesta és la raó per la qual la bombonera va anar a parar al meu prestatge: un regal de noces.
Segurament, us preguntareu per què no la vaig llençar o la vaig amagar al fons d’un calaix, si mai em va agradar.
Doncs bé, en un principi no vaig voler ser desconsiderada amb el detall que van tenir les meves excompanyes, no en tenien cap necessitat i aquestes coses jo les valoro molt. I un cop li vaig trobar un lloc adequat i donat que tenia un pis preciós però sense ni un detall, ja que després de tres anys de reformes, no teníem ni un cèntim per extres, la bombonera va anar agafant solera al bufet del saló. Van passar els mesos, després els anys i d’ençà, cada cop que me la miro em recorda el sacrifici, la il·lusió, la lluita, la felicitat i les ganes boges de volar del niu per començar una nova vida amb aquell a qui tant estimes... Em recorda que de vegades, la vida et “regala coses” que no t‘agraden, però que has d’acceptar per seguir endavant o que inclús t’ajuden a créixer mentre intentes canviar-les per quelcom que t’agradi més...
Jo he crescut molt en aquests deu anys, però de tant en tant, necessito sentir els efluvis de la meva essència i retrobar-me amb aquella noia que plena d’amor que va pujar al tren de la vida, sense mes equipatge que els seus principis... seria més difícil sense la bombonera.
Eva M. Ramirez Miras
Ho torno a intentar. Alguna cosa de les que tinc a la vista m’ha de portar algun record del passat... Paro la mirada sobre una bombonera de cristall tallat que tinc en un prestatge del menjador. “Mira que és lletja!” penso una vegada més i tot seguit em pregunto “No sé pas per què la guardes?” De sobte, sento com una espurna s’encén a dins meu alhora que em felicito dient-me: “Justament era això el que buscava!”.
Parada al seu davant, me la miro amb detall. De fet no és tan lletja, fins i tot algú la podria trobar preciosa, però és que quan me la van regalar, era tan poc adient per una noia de 23 anys! A la meva iaia li hagués encantat! Tot i així, mai he gosat a amargar-la.
Me la van regalar dues companyes de feina molt trempades, amb les que mai vaig tenir una gran relació, ni res en comú, començant per l’edat. Va ser una feina temporal, m’hi vaig estar un any per què em pagaven força bé i aleshores ja tenia una hipoteca que necessitava de la meva assistència, però va ser la feina més tediosa que m’he trobat a la meva vida! Tot el dia ficada en el ranci despatx d’una empresa familiar, sense cap possibilitat de promocionar-me; allà tot era invariable en el temps. Tothom estava podrit de calés, el pare, els fills, que per cert, eren força inútils... però la tecnologia brillava per la seva absència: la màquina d’escriure electrònica era l’estri que traspuava més modernitat de tota la oficina.
Quan l’amo hi era, allà ningú parlava, ningú reia. Mai ho vaig entendre, sempre em va semblar una persona d’allò més agradable, però tothom el tractava com a una divinitat. Tot plegat em resultava mediocre i superficial, la feina, l’ambient, l’empresa... Vaig buscar una altre feina i quan se’m va acabar el contracte, me’n vaig anar.
Amb les meves companyes va quedar una relació cordial i degut a que l’empresa estava a tocar de casa dels meus pares, me les trobava molt sovint. Elles sabien que jo m’estava reformant el pis i que em casaria en breu. En una d’aquelles trobades de carrer, jo ja tenia data.
Com és habitual en una dona jove i enamoradora que desprèn joia pels quatre cantons, vaig compartir la notícia amb elles i es van oferir “voluntàries” per venir a veure com de meravellós m’havia quedat el pis –ja sabeu- curiositat femenina. I aquesta és la raó per la qual la bombonera va anar a parar al meu prestatge: un regal de noces.
Segurament, us preguntareu per què no la vaig llençar o la vaig amagar al fons d’un calaix, si mai em va agradar.
Doncs bé, en un principi no vaig voler ser desconsiderada amb el detall que van tenir les meves excompanyes, no en tenien cap necessitat i aquestes coses jo les valoro molt. I un cop li vaig trobar un lloc adequat i donat que tenia un pis preciós però sense ni un detall, ja que després de tres anys de reformes, no teníem ni un cèntim per extres, la bombonera va anar agafant solera al bufet del saló. Van passar els mesos, després els anys i d’ençà, cada cop que me la miro em recorda el sacrifici, la il·lusió, la lluita, la felicitat i les ganes boges de volar del niu per començar una nova vida amb aquell a qui tant estimes... Em recorda que de vegades, la vida et “regala coses” que no t‘agraden, però que has d’acceptar per seguir endavant o que inclús t’ajuden a créixer mentre intentes canviar-les per quelcom que t’agradi més...
Jo he crescut molt en aquests deu anys, però de tant en tant, necessito sentir els efluvis de la meva essència i retrobar-me amb aquella noia que plena d’amor que va pujar al tren de la vida, sense mes equipatge que els seus principis... seria més difícil sense la bombonera.
Eva M. Ramirez Miras
dilluns, de febrer 11, 2008
COSES AMB ÀNIMA? Exposició de Montse Roldós al CASINO DE VIC
Som la joguina de les coses. Elles ens posseeixen sense saber ni tan sols que existim.
Paul Valery
Un bolígraf verd, un pot de pinzells, el doll del cafè sobre la tassa blanca o la peça petita de roba que un dia algú va amagar-se a la butxaca. Les coses que ens envolten s'han impregnat dels nostres records i han quedat lligades a l'argument de les nostres vides com llàgrimes de vidre a un llum d'aranya. Tantinegen fent la tonada de les nostres passes quotidianes i converteixen la nostra vida en un ball. Som algú fora de l'escenari dels nostres objectes? Som quelcom més enllà de l'esguard sobre el ventilador quan gira, de l'ensurt del pa de la torradora, de la veu del telèfon que avisa l'arribada d'altres veus? Voldriem creure que si... però els objectes ens sobreviuen en el temps i l'espai, i ens parlen de tots els que no hi són, i, amb precisió i mesura, d'aquells que tornaran. Sense els objectes, sense el paraigües, les ulleres, les estovalles, la porta del carrer que s'obre amb la ventada, potser som alguna cosa vana, i poser per això els atorguem amb vanitat la condició de posseïts. Però som nosaltres els que mirem els quadres d'una exposició, o són els quadres els que ens miren a nosaltres? A les parets dels grans museus han observat el pas de molts vianants, i els han vist envellir i desaparèixer i ser substituïts per altres ulls, mentres ells continuen existint. Els objectes són disposats al nostre entorn com nens als peus d'un narrador d'històries. Observen el que fem i col.laboren a que siguem nosaltres. Ens ajuden a construir un trencaclosques de sentiments i pensaments que es pugui reordenar sempre que calgui, que es pugui desordenar sempre que calgui, perquè en el límit de l'ordre i el desordre, en la frontera del dir i el no dir, en la línia que divideix la presència i l'absència, és on nosaltres som. Com si el pintor i l'observador parlessin amb una inmediatesa feta dels segles i les fronteres que els separen, al través de l'ànima de les coses i la seva mirada de colors.
Anna Aguilar-Amat
Quan vaig fer l'exposició COSES AMB ANIMA? al Casino de Vic, li vaig demanar a l'Anna que em fes un text. L'exposició estava inspirada en la frase del Paul Valery. Sempre m'han interessat els objectes, les coses, la influència que tenen sobre nosaltres, i la facultat imaginada de que ells puguin tenir vida pròpia. Volia fer una revalorització de l'objecte quotidià amb el que convivim i mantenim una estreta relació d'intercanvi.
De tot això ja fa uns anys. Segueix sent interessant, i a més, m'ha semblat una bona idea ensenyar-ho en el blog sobre el desús, espais i objectes.
dimarts, de gener 29, 2008
5 Un bidó de colors
Abans de crear el projecte amb MOMOMOMA em va sorgir la idea inicial de presentar una proposta expositiva a partir del tema del desús, suggerit per la convocatòria de la Casa Elizalde .
Vaig pensar en fer fotografies als objectes abandonats o sense ús present, i recrear després pictòricament el que m’havien suggerit, fruit dels tons i colors que tenien.
Per aquest motiu vaig fer unes quantes fotos i la primera pensada per iniciar el procés creatiu, va se aquesta fotografia.
Un bidó de petroli abandonat momentàniament al costat de l’arxiu del museu d’Argentona. Em va cridar l’atenció al passar-hi pel davant . Vaig mirar el seu interior i era molt maco, però fonamentalment era pel dia que feia, sense sol i sense ombres.
El foc, la pluja, el temps,.. havia transformat el seu color inicial , en tons ocres i blaus,...
Ara després dels mesos imagino que pot ser un d’aquell bidons que varem anar a buscar per la festa d’inauguració del museu. Era l’estiu del 2000 i havia treballat per a l’escenografia i el vestuari. La inauguració va anar molt bé, pel que en varen explicar, doncs hi actuaven els amics, la família i vaig veure les fotografies de l’esdeveniment. Just aquell dia tenia reservat un bitllet per anar de vacances i volava cap a Cuba.
Vaig pensar en fer fotografies als objectes abandonats o sense ús present, i recrear després pictòricament el que m’havien suggerit, fruit dels tons i colors que tenien.
Per aquest motiu vaig fer unes quantes fotos i la primera pensada per iniciar el procés creatiu, va se aquesta fotografia.
Un bidó de petroli abandonat momentàniament al costat de l’arxiu del museu d’Argentona. Em va cridar l’atenció al passar-hi pel davant . Vaig mirar el seu interior i era molt maco, però fonamentalment era pel dia que feia, sense sol i sense ombres.
El foc, la pluja, el temps,.. havia transformat el seu color inicial , en tons ocres i blaus,...
Ara després dels mesos imagino que pot ser un d’aquell bidons que varem anar a buscar per la festa d’inauguració del museu. Era l’estiu del 2000 i havia treballat per a l’escenografia i el vestuari. La inauguració va anar molt bé, pel que en varen explicar, doncs hi actuaven els amics, la família i vaig veure les fotografies de l’esdeveniment. Just aquell dia tenia reservat un bitllet per anar de vacances i volava cap a Cuba.
dilluns, de gener 14, 2008
4 Un regalo de Manolin, alias Anthony Queen
La historia de las boyas… de los cristales… del aire y de un amigo. Un regalo de Manolin, alias Anthony Queen. Estas bolas de recuerdo me las regaló Anthony Queen, Manolin para los amigos, un personaje de los de cuento, de La Graciosa… Mi isla predilecta, la isla donde perderte y donde todo lo pierde: el uso… se transforma en desuso. Científicamente probado son restos de una red de pesca. La usaban para que la red flotara…boyas, flotadores?Manolín es pescador de mil mares…
Ellas juntas, significan! Se des-usaron . Un dia, mientras yo intentaba olvidarme de todo, hasta de mi presente… Manolin me regaló las boyas, los artilugios redondos que hacen que uno flote.
Estaban derribando su casa de la niñez, la especulación y la herencia transformaría esos restos de historia en 4 duplex adosados…DestinoLos recuerdos se amontonaban en un rincón al lado de la marea, las lágrimas se transformaron en sonrisa…
Me regalaba parte de su historia. Que iba a hacer con ellas? Ni idea, el momento ya lo valía, los hechos ya eran. Y desde entonces ruedan por los suelos del salón de mi casa… contandoles historias de los mares a las plantas que estan atrapadas en una maceta… al sol que las atraviesa a los curiosos que intentan encontrar una razón.
Las miro, las miras… te preguntas? o lo sabes? iMporta? No se! Están e irán conmigo, uno, dos o tres objetos en desuso que sin uso yo les doy uso.
Hoy forman parte de ella, de la de Manolín… de la mia y mañana? Las circunstancias harán que se vuelvan a ser arrastradas por las olas o simplemente formen parte en una caja que se traslade por los mares a otros continentes, formando parte de mi historia y de la tuya.
3 Rellotge d'un temps passat
Aquest rellotge l'havia vist sempre quan era petita a casa dels avis. Ara ja no funciona pero m'agrada tenir-lo perque em recorda aquella casa i un temps passat . Es com un petit objecte que desencadena una cadena de records.diumenge, de gener 13, 2008
2 No els agafaré mai més
He escollit el passadis d'entrada a casa. És entrada i trànsit continu entre els diferents espais del meu hàbitat. És aqui on tinc les llibreries, plenes de llibres i discs de vinil en desus, amb algunes excepcions, però la majoria, quasi el 90%, no els agafarè mai més, però forman part del meu passat i em costa molt despendrem d'ells. Tambè els llibres i la música dels vinils, en el seu moment, han transitat per la meva existència i han sigut entrada a mons imaginàris de coneixement i plaer. Hem defineix el que hi ha en aquets prestatges.
dijous, de gener 10, 2008
1 Meravelles
T'envio aquestes meravelles. Les pells no les uso perque em fan por només de pensar-ho. Una meva tieta me les va deixar d'herència.
Montse Baquer
Montse Baquer
dimecres, de desembre 12, 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)