OBJECTES PERDUTS

Text fet per Miquel Bassols, psicoanalista, que formarà part del catàleg que s'està preparant i que s'editarà quan s'acabi l'exposició.

OBJECTES PERDUTS
Ho constatem sovint i de maneres diverses: els objectes de la nostra realitat quotidiana queden fora d'ús... cada vegada més ràpidament. I no és pas perquè s'hagin espatllat o hagin perdut la seva capacitat de bon funcionament. No, no els hem deixat perquè s’hagin tornat inútils sinó perquè ja no tenen aquella significació que abans els feia tan nous i desitjables. Ens ho diuen sovint però no en fem massa cas: fem servir només una mínima part de les possibilitats d’ús de molts objectes que adquirim i que ens envolten abans d’arraconar-los.
...
el text continua i el podeu seguir en el seguent enllaç:
http://miquelbassols.blogspot.com/2008_07_01_archive.html

EL ESPACIO ANÍMICO DE LOS OBJETOS

Aquest article va sortir al suplement EXIT de EL PERIODICO, a la columna PUERTA DE ATRÁS de la periodista NATÀLIA FARRÉ

El espacio anímico de los objetos
Bomboneras, termómetros, relojes, muñecas, instrumentos musicales, libros, teléfonos, cámaras fotográficas, máquinas de coser, sombrillas japonesas, boyas de redes de pesca, bicicletas, cornucopias, marcos, vinilos… Y un sinfín de piezas más forman la muestra EN TRÀNSIT# de l’objecte a l’espai.El denominador común de todos estos objetos es el desuso. Ninguno de ellos resulta útil a su dueño, muchos ni siquiera funcionan, pero siguen en su sitio, el lugar que han ocupado toda la vida. ¿Por qué? A juzgar por lo que explican los participantes de la muestra (abierta a todo el que quiso participar), porque han acabado adueñándose de un espacio físico y emocional en la vida de sus propietarios. Algunos porque han estado allí toda la vida y no se concibe el espacio sin ellos, otros porque con su uso se han ganado un sitio en el altar de las cosas importantes, y todos porque tienen una historia detrás.
La muestra bucea en estas historias y en cómo estos objetos señalan el espacio y lo ocupan. Pero también invita a la reflexión. Sus autores MOMOMOMA (acrónimo de Montse Pons, Montse Roldós, Montse Vives y Mario Hernández) no renuncian a crear un debate sobre el actual modelo de consumo y la sinrazón del abandono de objetos que muchas veces no se han llegado a utilizar. La reflexión, en: http://momomoma.blogspot.com, y hasta el 24 de octubre en La Casa Elizalde.

http://exit.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=58&idioma=CAS&idnoticia_PK=548968&idseccio_PK=1357

Joan Alcaraz parla de l'exposició al seu bloc

QUE LI DAREM...... AL MOMOMOMA?

L'exposició En trànsit# De l'objecte a l'espai és el resultat d'una proposta artística que ha estat guardonada en la 1ª convocatòria d'Arts Visuals de la Casa Elizalde, el centre cívic del districte barceloní de l'Eixample. El col·lectiu que l'ha realitzat, MOMOMOMA, desenvolupa el tema dels objectes que es troben en desús des d'una perspectiva crítica que qüestiona l'actual model de consum. En una societat plena d'objectes banalitzats, i quan hem entrat de ple en una nova crisi econòmica, la reflexió no pot ser més oportuna. .
.........continua al bloc...

http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan%20Alcaraz

Notes sobre la taula

M’agradaria escriure totes les idees que es van dir a la taula rodona. Però evidentment, la capacitat de memòria o la vivència viscuda és irrepetible, en primer lloc agrair aquesta estona de "xarla", ja que estem avocats a uns “temps”de poc temps i que sens dubte., aturar-lo és una acte de voluntat concient, si més no, cercar aquests moments són com deia un senyor a l'acabar la taula de manera espontània. -Això s’hauria de fer més sovint.
Penso que el parlar, com a les tertúlies, són activitats cada vegada més en desús socialment per varies raons, i ens donen espais per aturar-nos i compartir coneixement.
Evolucionem i vivim uns temps que aquesta pràctica no hi cap gaire. S’ha de provocar.
A la taula rodona, parlavem de la revolució industrial com va fer canviar la societat anterior. Com l’aristocràcia era l’única que podia gaudir dels objectes i des de la perspectiva històrica aquest fet va democratitzar els objectes i afavorir a les demés classes socials. De fet es va crear la classe treballadora i la burgesia, com alhora ha anat creixent la classe mitja i la vida ha anat derivant cap a la democratització del món desitjat, "aparentment"útil. Amb la diferència que el treballador ha de suar més per adquirir allò que li representarà prestigi social. Com fa molts anys els primers immigrants del Gàmbia, que no podien menjar més que arrós trossejat, amb salsa de tomàquet, era un cas que vaig parlar-hi, la seva il·lusió era tenir aquell rellotge, que les persones amb sou solvent no érem capaces de poder comprar i en canvi aquell veí meu que l'havia pujat amb autoestop, amb els primers estalvis comprava aquell rellotge que li donava prestigi. Actualment passa el mateix, veus joves d’origen Africà implacables en el seu vestir. pantalons i amb sabates esportives d’un blanc nuclear, i ot el món del consum amb la vida del fashion food,...
Potser si que els objectes són allò que ens fan il·lusió. Jo crec que si, són les maneres de presentar-nos als demés amb aquells que en trien o nosaltres escollim al llarg de la vida. Però potser camvia quan et vas fent gran, en funció de com has viscut. La meva mare quan li van diagnosticar un càncer va voler tenir una TV petitona per mira-la des de el llit, o com la bogeria popular de necessitar un iphone, o altres estris informàtics en la nostra classe social. Saber escollir el que necessites realment, trobar l’equil·libri o tenir el que vols, el que pots, el que necessitem per viure. Tot està en funció de com som, com sentim, com volem viure, no cal tot, aprendre a ser pràctic i a pensar amb els altres.
Socialment necessitem que el sistema funcioni, compartir, comprar, usar, que no s’aturi, que funcioni i anem més enllà i visquem formes que permetin fer un món més sensible, més humà i de relació amb l’entorn i experimentar com tot allò que ha estat objecte sensible sigui el que sigui, ens faci la vida més agradable.
Actualment amb la crisi del sistema financer més amb la quantitat de producció que ens bombardeja a necessitats, no sempre útils. Està sorgint la reacció al sistema capitalista que ofereix com donar continuïtat al que fem servir. Quan es fabricava un cotxe era per a tota la vida, quan es comprava un aparell tecnològic als inicis també duraven, però la revolució tecnològica (per a beneficis de les grans multinacionals) està estudiada per anar renovant tot sovint, amb el que el món té greus problemes en resoldre com reciclar. El temps està fragmentat i els sistema de marqueting prepara formes de comercialització còmodes al ritme de vida , però que obliguen a crear formes de negoci amb el reciclatge. La necessitat de la Cultura de les tres Rs: REDUIR, RECICLAR, REUTILITZAR.
Després de les diferents intervencions sobre el desús en la taula rodona. Es va anar parlant des de les mateixes inquietuts ideològiques però basant-se en les diferents perspectives dels ponents: Jordi Pericot, Montserrat Carbonell i Vivente Lull.
La sensació global, per a mi va ser interessant, tot i que hi havia mil fils a destil·lar, si que convidava a fer-ne reflexions constants. No vàrem parlar gaire de l’espai abandonat, crec que el tema dona per molt i l’excusa per nosaltres era donar vida a un espai abandonat als usos inicials, amb vides noves i ahir aquest espai va acomplir aquesta missió. Era part del projecte Nous usos.
Nosaltres volem plantejar una exposició que doni peu a la reflexió al joc de la creativitat, però alhora amb sentit estètic, que és una forma de les mil que hi ha de fer art , com a forma d’expressió de les persones que volem comunicar-nos i alhora compartir amb els públics el que fem.
Ens va agradar molt la intervenció de la Montse Roldós quan ja estàvem a punt de sopar. “Moltes persones que han vist o participat a l’exposició segur que han viscut i viuran un altre relació després amb els objectes”.
Només per tot el treball exposat i el que hem viscut, ja ha valgut la pena!
De fet volia escriure algunes de les idees i comentaris entorn a l’exposició i crec que hem trobat i desenvoluparem altres camins que podem recordar entorn al debat i que convidem a continuar.

Seguirem

Taula rodona aquest divendres 3 d’octubre de 2008 a les 19h

Passaren uns fragments de la pel·lícula Los espigadores y la espigadora (Les glaneurs et la glaneuse ), d’Agnès Varda.

Aquesta pel·lícula es basa en una llei molt antiga cap del segle XV que deia que els pobres tenien dret a anar a espigar el que quedava dels camps després que s’havia fet la collita. En aquesta pel·lícula es compara aquest fet amb l’actualitat i les ciutats, tota la gent que viu del desús dels altres.

A partir d’aquesta entrada centrarem el diàleg amb els objectes, el seu valor social, el seu ús i desús, ... i la pròpia exposició També podeu participar.Us hi esperem!

Inauguració de l'exposició dijous 18-9-08 a les 19:30h

Los espigadores y la espigadora

Aquesta peli es basa en una llei molt antiga cap del segle XV 1.500 que deia que els pobres teníen dret a anar a espigar el que quedava dels camps després que s'havia fet la collita. En aquesta pel·lícula es compara aquest fet amb l’actualitat i les ciutats, tota la gent que viu del desús dels altres.
Els que recullen les restes de menjar, recullen mobles etc.son els espigadors del temps actual. (en el 4/8 explica l’origen) La peli es de l’Agnes Varda.Titol: Los espigadores y la espigadora.

Envio la foto d'una ràdio de galena que va fer el meu germà Amadeu cap als anys quaranta. Llavors les coses eren cares i la gent no tenia gaires diners, de manera que, amb aquesta ràdio, podíem escoltar -naturalment, d'un en un perquè s'havia de fer amb auriculars- diferents emissores i no gastàvem electricitat. També ens servia per escoltar "Radio Pirenaica", l'emissora que intentava explicar què passava en el món esquivant la censura franquista. Ara la tinc en una vitrina i em porta records de la meva infantesa.

No recordo ben bé com se sintonitzaven les emissores, però sí que recordo que era divertit anar buscant a base de punxar amb un filferret damunt la pedra de galena.

Carme Vilaginés

La ventana indiscreta

Alfred Hitchcock, ens evoca en aquest film el món dels espais personals a través de la finestra i ens fa una gran pel·lícula de misteri amb James Stewart i Grace Kelly.
Nosaltres una mica homenetjant aquesta obra cinèfila, us convidem a visitar dins l'exposició espais domèstics amb aquesta mirada indiscreta i aquí aquest cop sereu vosaltres els protagonistes.
Enllaç fragment de la pel·lícula

La llave

La llave

Siempre callada y presente

Mirandóla evoco otros tiempos

Que compartí con mi gente

Tiempo de cariño y juegos

Perdida en mi recuerdos

Abro los ojos y gozo

Ella sigue ahí

Siempre callada y presente

Leonor Martín Martos

93 CAVALLET DE PINTURA

Aquest cavallet de pintura fa molt de temps que el tinc al quartet del terrat, i comparteix espai amb el safareig, caixes buides,etc. que tampoc es fan servir. Pobret després de tot el servei que va fer! El guardo sense saber perquè.

Sacra Morejon

92 Dos ocells de vidre

dos ocells de vidre,
la llum una sageta esmolada
que travessa el seu cor prim

dos ocells d’aigua,
mira com han perdut les ales
de volar tan junts

dos companys muts,
dos llàgrimes que llisquen en paral.lel,
per motius diferents

es toquen
però no s’han vist
cadascu al davant d’un cel dividit


Anna Cabot 2008

91 SENYOR DE FUSTA

Van regalar-me aquest senyor de fusta quan vaig decidir intentar un dels meus tres somnis o de les meves mancances: dibuixar, nedar i ballar.

Havia après a nedar dos anys abans, als 38 anys! fent tot un esforç per superar el pànic que m’havia acompanyat des de petita. Si podia superar la por a l’aigua, podia agafar un carbonet i intentar quatre ratlles... Efectivament, vaig fer quatre ratlles sense cap visió artística ni idea de la perspectiva i enmig del desànim la meva parella em va regalar aquest senyor de fusta, que tinc dibuixat en totes les postures imaginables. No he après a dibuixar ni tinc cap habilitat d’aquest tipus i he vist que per passar-ho malament no cal embrutar-se els dits amb carbonet, això sí, no descarto seguir fent servir al senyor de fusta més endavant, potser quan intenti fer passes de ball complicades, que només ell pugui fer.

BP

Vaixells abandonats

Avui escoltant un tango : "Nieblas del Riachuelo" he pensat en buscar per internet imatges d'aquest indret i aquest fet m'ha portat a aquesta pàgina argentina que recull documentació i fotografia de vaixells abandonats.
http://www.histarmar.com.ar/
Val la pena!
MOP

90 l'Acordió

Vaig decidir comprar l’acordió en un moment en que hi havia una persona que em podia aconsellar. Aleshores no tenia temps per dedicar-hi, perque no pots avançar amb un instrument si no li dediques una estona regularment. Segueix guardat, esperant que arribi el temps en que el pugui tocar una estona cada dia.

Anna Jiménez

89 TERMÒMETRE

Aquest termòmetre es del meu company. Fa molt de temps que el té, des d’abans que ens coneguéssim. Fins a l’any 2003 funcionava bé, el teniem al balcó de la cuina. Però a l’estiu del 2003, no sé si us en recordeu, va haver-hi una canícula important i el pobre no ho va suportar i va explotar.

El termòmetre s’ha quedat al mateix lloc. És el seu lloc!!!

El que no he dit encara és que aquest termòmetre es troba a Montpellier. Sí, visc a França des de fa set anys. La conseqüència d’aquesta explosió de calor va fer que els polítics aprofitessin l’ocasió per treure’ns un dia de festa a tots els treballadors.

La cosa és que van decidir que haviem de ser solidaris amb els vells perquè malauradament aquest estiu en van morir bastants per culpa de la calor. Finalment no hem patit més de canícules i els politics no han fet res pels vells.

Des de l’estiu del 2003 m’he quedat sense termòmetre i sense un dia de festa!!!

Maria Duran

88 el telèfon sense fils

La història d'un telèfon oblidat, o caducat?
Els telèfons érem un element molt important en una casa donat que, al no gosar de mobilitat, érem un punt clau de comunicació entre cases, més que entre persones. Per això normalment gaudiem d'espais específics on poder parlar amb privacitat. Aquesta es la meva història, la d'un telèfon situat en un rebedor al mig de l’Eixample, que un dia no sé si per oblit o per caducitat -tecnològicament parlant- vaig quedar allà on els meus propietaris em van deixar. Un tècnic de telefònica va posar un altre terminal en un lloc més cèntric del pis i a mi em va desconnectar però no se'm va emportar. On estaria millor: en un cementiri de telèfons o a la casa d’on sempre he format part? Em quedo allà d'on sóc recordant el pas del temps i les experiències viscudes.

Fatima Galan Armell

87 Cornucòpia

Una cornucòpia no és un marc qualsevol, nosaltres tenim ulls. En un marc la gent hi posa pintures però en una cornucòpia la gent hi posava quadres amb una altra distinció, com un retrat. Abans la gent es feia retrats, però avui en dia la gent amb prou feines penja quadres. Què en fan de nosaltres?? Molta gent ens posa miralls, és un retrat dinàmic, canvia en funció de qui es mira. En el meu cas no hi tinc res encara però algun dia tornaré a mirar amb els ulls que em miren a mi quan la gent passa i em veu.

Fatima Galan Armell

La Casa de la Fátima

La història d'un telèfon oblidat, o caducat?Els telèfons érem un element molt important en una casa donat que, al no gosar de mobilitat, érem un punt clau de comunicació entre cases, més que entre persones. Per això normalment gaudiem d'espais específics on poder parlar amb privacitat. Aquesta es la meva història, la d'un telèfon situat en un rebedor al mig de l’Eixample, que un dia no sé si per oblit o per caducitat -tecnològicament parlant- vaig quedar allà on els meus propietaris em van deixar. Un tècnic de telefònica va posar un altre terminal en un lloc més cèntric del pis i a mi em va desconnectar però no se'm va emportar. On estaria millor: en un cementiri de telèfons o a la casa d’on sempre he format part? Em quedo allà d'on sóc recordant el pas del temps i les experiències viscudes.

Una cornucòpia no és un marc qualsevol, nosaltres tenim ulls. En un marc la gent hi posa pintures però en una cornucòpia la gent hi posava quadres amb una altra distinció, com un retrat. Abans la gent es feia retrats, però avui en dia la gent amb prou feines penja quadres. Què en fan de nosaltres?? Molta gent ens posa miralls, és un retrat dinàmic, canvia en funció de qui es mira. En el meu cas no hi tinc res encara però algun dia tornaré a mirar amb els ulls que em miren a mi quan la gent passa i em veu.

Fatima Galan Armell

Objectes /subjectes /Accions de Marc Ligós

A la cripta del FAD hi ha una exposició sobre la relació dels objectes, amb les persones i les accions amb els propis objectes.
Una làmpara que s'ill·lumina quan et poses al damunt del coixí, ... una copa que necessita dels teus dist per poder beure un bon vi.
Molt interessant: http://marcligos.com/

Disketes,cds, mobles,... a La VECRO

Paret de disquets al Casal de JovesParet espraiada de cd's en desús

Conjunt de mobles per a pintar i utilitzar de suport per a la exposició

i ja pintats!


L'antiga fàbrica Velcro és us espai ple de sorpreses,

a dins hi ha molta història, actualment és un lloc on hi conviuen les entitats del poble d'Argentona, la ràdio, el casal de joves, la colla dels diàbles, etc. Alhora també hi ha altres espais abandonats a l'espera de que es faci un nou ús o es tranformi en edificis nous... Tot plegat una mostra d'imatges que donen suport visual al procés de la mostra.

86 TRES TRISTES TIGRES

La tauleta de nit, tres objectes sense us, les meves inutilitats preferides:
aqui estan l´ampolla d'un bonic blau que un dia molt llunyà podria ser lampara, el pot ple de pols amb dos pincells que mai he fet servir encara que si els hi arrivaba el dia...,i finalment un magnific roc d´alabastre, que en Nil i l´Aram, els meus fills, ingenuament o no sé si amb picardia, em van encolomar portar de La Garrotxa, perque el seu pare piques fins a trobar a dins la Venus de Milo.

JORDI PUIG

85 MAQUINA DE COSIR

Amagada a la prestatgeria més alta del traster, em resisteixo a llençar aquest objecte històric que tant de servei va fer en el passat.

Ester Sanagustin

84 BICI PARET

Ja te 40 anys i va ser la meva primera bicicleta. Ara decora el pati de casa, orgullosa i aguantant la pluja, el sol, el fred i la calor.

Ester Sanagustin

83 MONOCICLE PETIT

Pobret, arraconat al magatzem desprès de haver voltat per mig mon, carregant el meu pes per els més diversos escenaris. Des de Xina fins al Brasil passant per Thailàndia i el Canadà, aquest petit aparell ha aguantat estoicament el pas del temps. Ara, un cop jubilat, descansa tranquil·lament veient com els seus successors segueixen triomfant arreu del mon. T’has guanyat un espai de luxe en el futur museu.

Boni Juanet

82 Els calaixos d'en MA

Si imaginem que els calaixos, com en una imatge daliniana, formen part del nostre cos, obrir-los, llavors, és un fet expressiu, i observant-los descobrim parts de nosaltres mateixos com si ens miréssim al mirall.

Com es pot veure, a casa n'hi ha de tot tipus. Des d'un calaix ple de cables que són les meves eines de treball, passant pels calaixos sota l'escala que parlen d'un amagatall i un aprofitament intens, fins a la varietat de prestatgeries del moble modular, on conviuen l'art, la cultura, la infantesa i un vici que no ha estat mai el nostre. Fins i tot hi ha un calaix de calaixos, un meta-calaix necessari quan les coses són tan petites i delicades que es perden en llocs massa grans i lliures.

81 El calaix de la MOP

Un calaix, sovint tancat, amb llbretes d’altres

temps, tintes mig seques, plomes
per fer volar la imaginació i sobretot plé de
records i altres moments d’històries
personals on conviuen el present i el passat
i on s’imagina un futur proper basat
amb l’existència.

80 EL CALAIX DE L'ARMARI A MUNICH

De calaixos totes i tots en tenim, hi ha calaixos estables, calaixos que es recomposem, calaixos que es transformen, calaixos íntims, calaixos pràctics, calaixos itinerants com és el que veieu, amb roba i objectes que es desplacen de temps en temps de Barcelona a Múnich, de Munich a Barcelona, els calaixos no viatgen però el seu contingut sí.

MOV

CAPITAN COOK A LA CUINA

El capità Cook a la cuina de München, la casa d'Alemanya un lloc per cada cosa i el barco a la cuina presidint l'espai al costat d'ampolles i de jerres de cervesa. El millor lloc per un barco del capità Cook.

MOV

79 CAPSA SORPRESA

Una capsa amb records varis, que viatge amb un mateix, però que ja fa molt de temps que no saps que amaga, por a obrir la tapa, no, però si un cert caos a dintre, plena de coses que en cert moment davant el dubte no es van llençar i es tanquen allà, bueno vaig a obrir perquè recordo que també hi ha entrades per els concerts d’una època.
Les entrades, una boqueta de trompeta, la foto del grup que una vegada vem formar, el carnet de music, dibuixos per portades, una llibreta de partitures de les classes que vaig començar i moltes lletres de cançons sense musica, poemes a un esser que va canviant de nom amb el temps, ostres I’m a Rock & Roll Star.

Jordi Salinas

78 LES MEVES COSES

calaix amb guants de llana, joies en caixetes de joieria, bisuteria que he portat tantes vegades i que ara queda en aquest calaix, i que de tan en quant la meva filla es posa, moneder que he deixat de fer servir, moneder que guardo per estrenar, unes ulleres molt fashion de la meva mare, capses amb perfums, una caixa de llauna amb més records, fundes d'ulleres, vàries ulleres de sol, caixetes, sobres i papers amb cartes,... algunes de les meves coses que em van acompanyant i van canviant de calaix segons toca.
m’interessa el mon de les coses que ens envolten.
aquestes coses de fan que la nostra vida depengui absolutament d’elles.
que seriem nosaltres sense elles?
elles son importants, formen part de la realitat en la que estem summergits , o potser seria, que elles son la realitat?
elles ens reflexen lo banal que pot arribar a ser la vida
elles ens porten la memoria ben lluny i també ens transporten en l’espai i el temps.
elles, molts cops, ens parlen d’un temps que ja no hi es.
elles son la memòria i la fragmentació d’aquest moment que ens torna a la memòria després de tant de temps.

MOR

77 ELS CALAIXOS

El món dels calaixos, com arxiu d'informació personal i en desús, que traspassa el temps i conecta al record, fins que no l'obres i retrobes allò personal, històric, ple històries viscudes o per renéixer altre cop.
Cadascú de nosaltres MoMoMoMA tria un calaix personal ... i en parlem d'ells en el catàleg de l'exposició.

MOP

76 CALCULADORA

¡Que lejos de las actuales calculadoras Casio o similares y sin embargo en su momento que gran avance supuso este instrumento!
Cuando una anciana, viuda de un profesor de ciencias alemán, dejo su piso de la parte alta y bien ventilada de Barcelona, también dejó muchas cosas y así de esa manera vino a parar a mis manos, a través de un amigo, esta calculadora que hoy me parece prehistórica. Nunca me ha proporcionado ninguna utilidad y sin embargo no soy capaz de deshacerme de ella; tranquila reposa hace años en una de las estanterías, junto a libros que tal vez no vuelva a leer.

Isidro Calderón

75 OSSA 160

L’ULTIM VIATGE: POITIERS-SANT ANTONI DE VILAMAJOR, PER LA COLLADA DE TOSSA, A L’ANY 1981. DESPRÉS D’ESTAR 27 ANYS TANCADA AL PORXO DE CASA, HA DECIDIT SORTIR DE LA RECLUSIÓ, ESPOLSAR-SE UNA MICA LA POLS I GAUDIR DE L’AIRE DEL MONTSENY.

Jordi Lacruz

74 BONGOS

BONGOS:Fueron instrumento en algún momento de su vida, eso seguro, pero no sabemos quién los usó ni qué ritmos salieron de ellos. Xevi los rescató de una casa semi-abandonada, supongo por la pena de dejar morir un instrumento musical así sin más. No sé si la intención primera fue volver a tocarlos, el caso es que ahora forman parte del paisaje del estudio como tantass otras cosas. Ni siquiera se guardan por el recuerdo, porque no hay ninguna historia personal relacionada, creo que simplemente por la misma razón por la que fueron rescatados: la pena de tirar un 'trozo de música'.

Ana Navarro y Xevi Lobo

73 LIBROS Y APUNTES

APUNTES:En el pasado sirvieron para estudiar (hace unos cuantos años), los hice yo y supongo que forman parte de mi (qué fricky que los apuntes formen parte de ti...) Hoy son, básicamente, papeles llenos de palabras, fórmulas, dibujos y gráficos. Muchos de ellos sé positivamente que nunca los volveré a consultar. Y así pasa el tiempo y cumplen años conmigo. No sirven, y entonces, por qué los guardo? El caso es que soy incapaz de tirarlos, ni me lo planteo vamos.
LIBROS:Hay libros que nunca leeré y sin embargo guardo como algo intocable. A veces digo, 'pero si es un libro!', no pasa nada por deshacerse de él. Otras digo 'es que es un libro...', como si fuera algo sagrado que nadie puede cuestionar. Acaso tienen vida? El caso es que guardo libros diversos, que ocupan su espacio protagonista en mi estantería, y que no representan más que palabras sobre papel.

Ana Navarro y Xevi Lobo

72 EL BILLETE SUIZO

BILLETE SUIZO:Debió de pasar por muchas manos y guardarse en muchos bolsillos antes de acabar enmarcado y en una estantería. La suerte de este billete para 'subir' de categoría (a la estantería) es tener impreso a Mesié Le Corbusier, semi-dios y casi patrón de los arquitectos. Ya no vale lo que valía...o vale mucho más, no sé.

Ana Navarro y Xevi Lobo

71 EL FICUS

El Ficus…no és ben bé un objecte però sí tot un símbol…Va ser el regal dels companys de feina de Barcelona quan vaig decidir canviar-me a Calella…Era un bonsai que vaig trasplantar a test i de test a terra…sí ho sé, un crim per a la cultura oriental…

Merce Roig

70 LA BANYERA DEL MEU FILL

La banyera i altres estris del meu fill Tomàs quan era un nadó… Ara ja té 2 anys i tot això ha quedat arreconat en un armari a mig fer a la casa nova que estem ara…Encara no sé si ho tornarem ha fer servir i de moment allà s’està…

69 LA PLANXA DE SURF I LA DE WINDSURF

La planxa de surf i la de windsurf…La primera la conservo perque és sencilla i probablement ho torni a probar. La segona està donada a un navegant que l’ha de venir a buscar…algún dia. Les dues pertànyen a una època de fa uns 8-10 anys. Va ser molt divertit i també una válvula d’escapament que quan vaig arribar aquí ja no vaig necesitar.

Merce Roig

68 LA LLADRIOLA

En Francesc Nel.lo Ventosa avui tindria més de 100 anys. Quan va morir fa deu anys era una persona molt jove, amb gran sentit de l'humor, ple d'entusiasme i curiositat. Va ser un artista molt enginyós dotat d'una gran habilitat pel dibuix, i d'una gran imaginació. Entre l'obra que ens va deixar hi han alguns objectes fantàstics, sempre realitzats a partir d'alguna troballa "objecte en desús", o deixalla.
Les seves creacions son d'extremada modernitat, però aquesta concretament podria adaptar-se a la vostra col·lecció.
Recordeu les pessetes, no?. La peça de 25 tenia un forat. "La lladriola" va estar concebuda per emmagatzemar monedes de 25.
No sé si és que érem molt poc estalviadors o que va arribar la fi de la pesseta massa d'hora, el cas és que "la lladriola" no és va arribar a omplir gaire.

Viki Tubau

67 BANDONEÓN

Aquest bandoneó fa molts anys que està a casa. Un dia el va portar un amic que l’havia comprat a Buenos Aires pensant que potser el meu fill que toca diferents instruments potser li agradaria estudiar. A casa n’està ple d’instruments amb qui els músics es guanyen la vida professionalment, però aquest està en desús, en primer lloc, perquè s’haurà de fer arreglar per posar-lo a punt i els nostres amics bandoneonistes, els hi agrada, però no els hi cal perquè hauria d’anar a la UVI dels bandoneons. Els anys li pesen, ves a saber amb la d’orquestres en la seva època haurà treballat.
És tan bonic, la fusta treballada, marqueteria i botons de marfil. Una joieta, es veu que durant la guerra mundial es va destruir la fàbrica alemanya on es feien i va ser un instrument molt cotitzat principalment en els espectacles on sona tango, el seu timbre és el més familiaritzat amb aquest gènere.

Buidant Can Fabregas

Quan varem anar a fotografiar Can Fabregas el desembre del 2007, ens varem trobar amb uns espais reutilitzats i amb mobiliari s diversos com prestatges i calaixeres, que aleshores eren plenes, i ara ja estan buides. En les nostres reunions de feina per a l'expo parlavem del món dels calaixos, allà on hi habiten les coses que de vegades fem servir i les que no, com ens parla la cançó de JM Serrat "Aquellas pequeñas cosas"

i que quan retrobem ens retornen als llocs viscuts i sinó resten oblidades i dormen durant anys aturats en el temps amb usos caducats, cables de telèfon, objectes varis com endolls de diferents carregadors d’aparells electrònics caducats i que quan retrobes en prou feines pots recordar de quin aparell endesús correspondria, i espantats tornem a tancar el calaix, perquè per revisar i analitzar necessitem TEMPS, i retornes a tancar el calaix o ,...decideixes aquell dia tenir l’energia per desprendre’t de tot el calaix. En aquets cas la fotografia parla per si mateixa, han marxat del seu lloc, queda l’estructura, esperant un trasllat o passaran a desaparèixer conjuntament amb el destí de la fàbrica.
Aquesta és una imatge del mes de juny de 2008

MOP

Can Fábregas a Santa Fe i com s'acaba a Mataró

Com passa el temps i les fàbriques es fan petites i entren a ser uns altres espais i a ser convertits en l'ús de l'art contemporani. Mentre s'exposa a Estats Units aquesta reproducció a la Biennal de Santa Fe. La fàbrica es va buidant dels seus usuaris a Mataró: artistes, mecànics, escenografs, pintors,... estant en fase de trasllat, quan fem l'exposició a La Casa Elizalde recrearem un altre espai sonor i de nova creació dins d'un espai expositiu amb les aportacions dels públics i la seva representació.

MOP

66 EL DESÚS DE LA CULTURA DOMÉSTICA DE FA UNS QUANTS ANYS

Quan ens decidim a fer una mica de remodelació de l’espai domèstic, comencen a sorgir enormes dificultats per alliberar-nos dels objectes que hem anat acumulant al llarg dels anys. Ni tan sols tenim temps a pensar-hi que ens hem de desempallegar de moltes d’aquelles coses que ha estat guardades i traslladades des de altres cases, altres mobles o armaris o han quedat oblidades en els prestatges i calaixos. Finalment totalment obsolets per el pas del temps i per la forma de viure actual.
La col•lecció de vinils que durant més de trenta anys s’ha anat sumant al pas dels anys, amb les col•leccions i herències dels pares i que finalment regalem a un amic amb la il•lusió que s’hi guany algun dineret. Passen els anys i ja no tenim el moment per escoltar aquells tresors de música antiga, les teves cançons de joventut, tan és, el mateix ens passa amb els cassets, omplim bosses i caixes senceres dels prestatges,…també les enciclopèdies que varem utilitzar sovint en l’època anterior a internet. Tot va a parar al desús. Només tenim la sensació que potser el nostre amic que ens ha ajudat a fer les reformes a casa n’hagi pogut treure algun profit.
Passejant pel carrer veig que es venen la parella de vinils a 1 € i penso i faig el càlcul quan aleshores els més econòmics valien 400 pessetes i fa més de vint anys.
L’enciclopèdia la vaig pagar a mesades, doncs valien una fortuna aleshores o sigui quanta devaluació de la cultura, en pro de la industria tecnològica, que no para ni un moment en fer-te entrar, pitjant ENTER.

Montse Pons

65 215332: Fiuuuuuuuuuu!!!!

Als 80, quan va nèixer TV3, si t’havia tocat viure a Catalunya, la teva condició d’infantesa anava lligada al pack Club Super 3. Tots els nens i nenes eren del Club. El nostre nom sortia imprès per la televisió el dia que feiem anys, hi havia concursos cada 15 dies i podies consultar al Tomàtic. Per si no n’hi havia prou, el Club Super 3 et regalava entrades de franc o bé per anar al Zoo, a l’Acuarium o al Catalunya en miniatura.
Cansada de no tenir el carnet de súper i com que aquell any regalaven la super mà, vaig enredar la mare perquè em comprès la tarjeta postal, la franquejès i l’envies al Club Super 3. L’espera va ser terrible! Necesitaba aquell carnet que m’unia als meus companys i que et clasificaba en una categoría de “ei, estás al dia, colega!”. Finalment, un estiu, el carnet va aparèixer a la bústia. La súper mà no va arribar mai però això ja m’era igual, ja era del Club Super 3! 215332!
Els anys vàren passar i quan anaves a pagar l’entrada del cine, disimuladament amagaves el carnet. Ja teniem 12 ó 13 anys i el rotllo Club Súper 3 ja no era guaï. D’altra banda però, quan arribaves a una certa edat, el Club t’enviava una carta on amablement i, amb un to realista, et comunicava que se’t havia acabat el xollo. Ja erets gran.
A poc a poc, el carnet va anar cambiant de lloc, ara a l’armari, ara al bagul dels records, ara el torno a portar perquè forma part de mi…i així fins que a pocs dies el vaig trobar en un calaix i, altre cop, torna a adornar el moneder, visc l’estapa “es que forma part de mi...quins records...”.

Marta Alcalà

64 ELS NEUMÀTICS

Foto feta durant un curs a Térmens (Lleida)
Visualitzar que hi ha pel poble en desús tot passejant per Térmens.
El que fa captar l'atenció és aquest munt de rodes a la porta del taller mecànic.
Suposem que quan n'hi hagi una bona pila més, les passaran a recollir i cap a reciclar.
Esperem!

Montse Pons

63 FRAGMENT D'UNA SERP

"Aquest és un fragment de la cua d'una serp que vaig fer per a un passarel•la de moda. Ja fa mots anys, era per en Ramon Ramis,..." això és el que em comenta la Victòria quan parlem dels objectes que tenim,...i a casa seva n’està ple.
M'explica com va utilitzar làmines d'or falses, doncs el seu pare en el taller de restauració les feia servir, busquem la fitxa on hi guarda la informació en el seu arxiu hi trobem les fotos, de fa més de vint anys.
Comenta els detalls, com es canvia. Què joveneta!
És una creació articulada, amb cartró ondulat i un sistema amb enquadernadors perque es mogui com una serp.

Victòria Ibars i Montse Pons

62 ELS MAGATZEMS D'OBJECTES URBANS

Magatzem d’embalatge per objectes que estan en stand by. Potser entraran en desús o serviran per acumular-se en carrers de magatzems de lloguer.
Tot un sintema d’ajuda i alhora negoci per a guardar allò que no hi cap a casa.
Més informació
http://www.cityselfstoratge.com/