56 EL PLAT

Aquest plat ha estat tota la vida a la cuina de la meva mare. Sempre el tenia guardat a dins d’un armari i només el treia durant la Setmana Santa, quan feia las “torrijas” i les emplatava.

Jo des de petita ajudava a la meva mare a la cuina, i un dia , quan jo tenia dotze anys, vaig preguntar-li el perquè de treure aquell plat només en aquelles dates. M’explica que aquell plat era de la casa on ella havia “servit”des de els onze anys fins als vint-i-quatre.

Van ser uns anys molt durs de la seva vida, ja que essent només una nena havia de fer moltes tasques domèstiques que en l’època no eren tan senzilles com ara: rentar roba a mà a la vora del riu, anar a la font a buscar aigua, moure la llana dels matalassos, fregar els terres fets de fang agenollada amb un raspall, carregar el carbó per cuinar i pel braser, fer de dependenta a la botiga que tenia la família de la casa , fer de mainadera de les criatures,...

Però la meva mare necessitava aquella feina, no només pels diners (pocs) que li pagaven, sinó perquè aquesta casa “rica” estava just al costat de la casa dels meus avis i allò era el més important, ja que la seva mare estava molt malalta i en qualsevol moment la podia necessitar.

Quan la meva àvia va morir -molt jove-, la meva mare va haver de deixar aquelles feines per tal d’ocupar-se del seu pare i els seus cinc germans, dos d’ells molt petits, i de les tasques de casa seva. Aleshores, aquella dona, a qui va dedicar tants anys de la seva vida amb lleialtat i desagradable treball, va regalar-li el plat de les “torrijas” com a agraïment i record.

Montse

55 LA CAMPANETA

Fa bastants anys en una amic invisible, li van regalar a en Valentí aquesta campaneta. Què poc es podia imaginar, la utilitat que en tindria.

Al cap d’un temps la meva germana Juli, que té esclerosis múltiple. Va tenir un brot i li va afectar a la parla. A mi se’m va ocórrer que podia fer servir la campaneta cada vegada que em tingués que cridar. Inclús per treure-li importància a la cosa, cada vegada que sonava jo cridava “BAUTISTA” i totes dues rèiem.

Al cap d’uns anys la campaneta l’hem hagut d’utilitzar una altra vegada, però aquesta cop li ha tocat al propi Valentí.

A en Valentí li van detectar un càncer de pulmó. Durant un temps també li costava parlar i varem utilitzar-la per comunicar-nos.

Sembla mentida que un objecte tan senzill pugui haver fet un servei tant important.

54 FOTO FAMILIAR

Aquesta foto em porta molt de records, son els meus pares i la meva germana i jo, aquells moment no sabien res de la vida van tenir la sort que nos estimaven molt i nos van ensenyar estimar i nos ensenyaven que la vida tenien que tirar endavant perquè no tot son flors i violes, la vida es una lluita, i ara que soc més gran, he après, que tenint que ensenyar els nostres fills i a les persones que necessiten ajuda, perquè la vida es dura i mes les dones que estén mes anul·lades pels homes, encara aquí a Catalunya es una mica mes diferent, però encara hi ha, però als altres països hi ha de pitjor, per això penso que tenint que lluitar i ajudar amb aquestes dones

M’acomiado i moltes gràcies per tenir la vostra companyia i ensenyar-nos a valorar-nos a nosaltres mateixos

Carmen Cabot

53 DIBUJO

La primera vez que vi este dibujo, estaba sin acabar, sólo logré ver mi retrato y la mano que me sostiene. Lo dibujó mi hermano Miguel.

Casi veinte años después, cuando falleció, mirando entre sus cosa encontré el dibujo, me quedé muy sorprendida., él se había llevado el dibujo al reformatorio en el que estuvo un tiempo y allí lo acabó (de ahí el poema de la derecha) Como yo era pequeña entonces, mis padres habían decidido no llevarme allí.

Para mi este dibujo está lleno de sentimientos, y me gusta pensar que si hay algo más allá, él me vigila, me tiende una mano y me protege.

52 ESTATUILLA

Te envio foto y te explico la historia:
Esta estatuilla hace que la tengo unos 28 años, no me gusta pero tiene una historia.
Me la regalo una hermana mia cuando me cambie de piso, pero el hecho de no haberla retirado de la circulación es, que dicha hermana falleció hace 12 años y cuando veo la estatuilla veo a mi hermana.

Pilar Zarza

Casa la Núria i el Mario

El pot de llàpissos
Aquest és un petit pot que utilitzo per guardar llapis, però no es pot dir que compleixi gaire bé la seva funció, és un pot amb un forat petit on hi caben pocs llàpissos i té un interior en forma d'esfera molt més ampli que no s'arriba mai a omplir, no sé quina funció tenia en el seu origen però sempre m'ha agradat pel seu material original, és com de vidre negre, i l'he conservat fonamentalment perquè em recorda al meu avi, abans quan jo era petit estava al despatx de casa els meus pares on ell passava moltes hores treballant.
El ninot de fusta
Aquí, darrera la prestatgeria, hi ha un home de fusta d'aquests que serveixen per dibuixar figures, esquemes previs del cos humà en diferents postures. Però que, de fet, no ha estat utilitzat mai amb aquest fi. Guarda aquest lloc honorífic d'exposició a casa nostra perquè me'l va regalar la Núria i per mi és com un signe de la seva admiració cap a la meva afició del dibuix. Muaaaaa.
El joc modular
Ahhh! el joc modular que li vaig regalara a la Núria i me'l va tirar pel cap!!! És clar, de fet era un auto-regal, oi?
La maqueta de la Núria
Aquesta és la maqueta de la Núria. Crec que la va fer a un curs d'erasmus d'arquitectura . Mai no ha tingut utilitat definida, és una composició de plans y s'ha conservat en aquest lloc privilegiat e il·luminat, pel seu valor estètic i potser també, fins hi tot més, pel ser valor sentimental de record d'una experiència (això potser ho explicarà millor la Núria, oi?).

Núria i Mario

Casa de l'Albert

Bici de muntanya de primera generació. Aguanta en peu (o sobre rodes) des de fa vint anys com a mínim.
Ulleres de natació penjant del manillar de la bici.
Mosaic, traducció d’una música imaginada, fet amb les meves manetes i les del meu pare, amb rajoles sobrants de la casa de La Seu, que portaven 20 anys apilades, esperant un nou ús en la reparació a Barcelona de les rajoles que van patir bufament i trencament a causa d’una mala execució feta sense juntes que permetessin la seva lliure dilatació.
Piano acústic i elèctric. Caldria reconstruir-li el transformador de corrent per poder gaudir del so tan característic d’aquests instruments de la prehistòria electrònica, però mai no trobo el moment adequat i per ara m’he d’acontentar amb el so tan esmorteït que surt de les seves cordes abans de l’amplificació.
Metrònom
Amplificadors
Guitarra elèctrica comprada a finals dels anys 80, la seva presència, amb estampats florejats, connecta amb la meva part més excèntrica. L’he feta servir en moltes actuacions i gràcies a la seva versatilitat li he trobat sonoritats de tots colors, rock dur, pop, jazz, música experimental amb un munt de pedals construint paisatges sonors per a obres de dansa contemporània...
Guitarra elèctrica amb caixa de ressonància, comprada a finals dels anys 90, tradueix la meva vessant més jazzística. Però no només dóna el so jazz més pur, amb ella també vam aconseguir entrar inconscientment en l’esperit de Jimmi Hendrix en un dels meus millors concerts que recordo, improvisat al 90% amb el Pepe al baix i el Casqui a la bateria.
Tam-tams comprats el 1993, en el meu primer viatge a Istanbul.
Espiga de blat i herbes aromàtiques tenyides, record d’una nit de poesia que vam musicar a l’ermita romànica de Sant Serni de Coborriu.
Quadre recollit del carrer.
Làmina molt antiga del Principat de Catalunya.
Ampolla de vidre amb el fons tallat amb una espelma a l’interior. Després de l’estrena del “Concert inconscient n. 1”, primera obra teatral – musical que escrivia i dirigia, em va fer aquest regal la tia de la Mireia, actriu i ballarina a l’actuació.
Quadres penjats pel meu germà amb postals de la Tate Gallery de Londres.

Albert Vallverdú

51 MI MAQUINA DE ESCRIBIR

Esta es mi máquina de escribir. Es la máquina con la que escribiré historias, ficticias, tristes, irónicas y sorprendentes. Todavía sueño con ellas, pero no logro atraparlas. Estoy seguro de que mi máquina también sueña con ellas, que cada noche cuando me acuesto, ella sueña con el sonido de sus teclas, con el pasar del rollo de tinta, con el tacto áspero de folios de un blanco terrorífico. Mi máquina será la encargada de destilar esos sueños y hacerlos posibles. Ella convive con multitud de objetos, todos buscan su sitio, a veces discuten, a veces se vuelven promiscuos, a veces surgen amistades y relaciones imposibles, pero ella siempre está ahí, dispuesta, paciente, esperándome.

Alguien la había dejado al lado de un container justo cuando mi vida estaba cambiando. La adopté, me adoptó y ahora somos promesas... de algo mejor.

David Hidalgo.

Els nostres objectes de cada dia. Josep Maria Espinàs

Hem trobat al llibre vell. Aquest llibre és de la col·lecció Llibres a mà d'Edicions Destino i d'Edicions 62.
Petit diccionari irònic i sentimental.

50 EL MARC TROBAT

Representa que un dia que anàvem, amb la Montse Pons, amb presses pel carrer per anar a una casa modernista on hi havia una actuació de la pallasa de l’Alba, corrents corrents, vaig quasi entrebancar-me amb un marc que justament em faltava. I en aquell moment que no passàvem per davant de casa de ningú conegut per deixar-lo, vam passar per davant del restaurant japonès on ja m’hi sento com a casa i em tracten com a una reina. Vaig entrar i els vaig demanar si em volien guardar el marc, i sí sí, se’l van quedar. Amb això van anar passant els dies i ja ni me’n recordava, fins que hi vaig anar a sopar amb una colla d’alumnes que volien despedir-se. I esclar els japonesos ja me l’havien posat allà, que es veiés, perquè sabien, per la reserva, que hi anava. Quan ja marxàvem li vaig dir a la meva amiga cambrera, a veure si l’aguantava per fer-li una fotografia i així de bé va quedar que ni la Gioconda. Així vam fer el quadre allà mateix. També resulta que sóc la neboda del pintor Àngel Bertran i que tenia un quadre que m’havia endut a Venècia a casa meva que ell m’havia deixat triar i que em vaig endur sense marc. A Venècia, tot és a preu d’or i el marc li vaig posar senzill, però sempre m’hi faltava justament el marc que m’he trobat pel carrer. Ara el quadre ha fet ja molts vialtges. Imagineu-vos que jo l’ havia dut a Venècia junt amb un altre per veure si li venia obra al meu oncle, vaig veure que era una tasca dificultosa i ho vaig deixar córrer, vaig tornar a Barcelona amb els dos quadres i l’oncle no els va voler. Jo vaig insistir i al final me’n vaig quedar un que sempre em va acompanyar i beneir. Un mal dia em vaig separar i em vaig endur el que em cabia al cotxe meu i del meu germà que va venir de Roma expressament. Tot i la separació dolorosíssima semblava com si fos una ocasió de festa perquè tot el barri em va ajudar, sense l’excepció de cap amic, tots aquells gestos d’amistat i solidarietat em van impressionar fortament, i així vaig regalar al meu germà el quadre com a pagament per la seva ajuda. El quadre ja havia anat de Barcelona a Venècia, de Venècia a Barcelona, de Barcelona de nou a casa i després de la casa de Venècia a la casa de Romanyà perquè el meu germà em va dir que li guardés, resulta que en sortir jo de Romanyà al cap de sis anys, no ho havia acabat de treure tot i la meva germana un dia va entrar i se’l va endur, quan hi vaig anar el vaig trobar a faltar de seguida, total que li vaig haver d’explicar la història per a que entengués que l’actual propietari del quadre era el meu germà. El quadre ja se l’havia endut a Barcelona i estava allà quiet, fins que un bon dia el meu germà el va retirar, sempre amb aquell marc poc elegant i sense gaire gràcia, fins que l’altre dia em van tornar a venir ganes de veure’l perquè sense voler finalment havia trobat el marc que li escau.

Rosa Bertran

49 "BARRIGUITAS" = 22

Compañeros de andanzas en la etapa de mi niñez más temprana, me los regalaron entre 1977 y 1981, ya que no los tuve todos de golpe se fueron incorporando al grupo, finalmente pasaron a una vida más calmada en el interior de una caja, cual sardinas en lata, cuando yo empecé a sentirme ya granada como para jugar con ellos; Desde entonces allí están, no tengo intención de tirarlos y lo único que me he planteado es dárselos algún niño, lo que pasa que como no quiero separarlos, el que se los quede tiene que llevarse a los 22, y creo que hoy en día la oferta de juguetes es demasiado grande como para competir, a parte he de reconocer que me cuesta desprenderme de ellos y no tengo del todo claro que quiera hacerlo,


Mónica Gil.

47 UN CANDIL 48 UN SACUDIDOR DE ALFOMBRAS

Mi búsqueda de un objeto en desuso ha tenido lugar dentro de los límites de una vivienda particular: mi casa. Casi sin pensarlo, este ámbito se ha impuesto sobre otros posibles (la calle, un mercado, otras casas, un museo …) quizá porque puesto que convivimos diariamente, asumo que con los objetos que hay en ella existe una relación de intimidad que me permitiría decir algo de ellos con mayor conocimiento de causa. Para mi sorpresa la búsqueda no ha sido fácil ni el encuentro inmediato. Como en tantas otras casas, en la mía también abundan los objetos de diferentes edades, procedencias, clases y calidades. Cuando traté de señalar alguno caído verdaderamente en desuso, en primer lugar mi atención se dirigió a objetos que han dejado de cumplir la función original para la cual fueron producidos. Enseguida me atrajeron, ya que con su aparente inutilidad y su anacronismo resultaban evocadores y divertidos y, partiendo de su prehistoria, me invitaban a hablar de mí. Sin embargo, a poco que lo pensase quedaba de manifiesto que no se acababan de ajustar a lo que buscaba. Que la función original esperada para un objeto haya cesado, o incluso que no haya llegado a tener lugar, no equivale a decir que el objeto está en desuso. En un contexto de mantenimiento de la vida, como es en general una casa, su presencia indica que siguen desempeñando alguna función, que tienen alguna utilidad y, por lo tanto, que están vivos y siguen o pueden seguir en uso. Mientras el objeto no se destruya (se rompa) o sea definitivamente desechado (en la basura), su uso y su desuso serán más bien una cuestión de frecuencia e intensidad. En su vida de uso, además, pueden sufrir transformaciones radicales. Por fin me decidí por dos objetos diferentes: un candil y un sacudidor de alfombras.

El candil es una antigua lamparilla de aceite hecha de barro cocido, regalo de un amigo. Ya no cumple su función de iluminar, aunque podría hacerlo, puesto que se encuentra íntegra. Sólo su forma y las manchas oscuras de la piquera la recuerdan. Desde que la recibí hace unos diez años, ocasionalmente le he dado usos relacionados con la luz y el fuego: como soporte de una vela, como base para quemar incienso … La mayor parte del tiempo, sin embargo, la he ido llevando de un sitio a otro de la casa, buscando un lugar donde instalarla. Por fin la puse sobre la vitrina del cuarto de estar, uno de los lugares más visibles. Allí permanece acompañada por otros objetos de su misma clase: bien objetos de arte producidos como tales, bien objetos que de comunes han mutado en artísticos al satisfacer mis expectativas estéticas. El candil ya no es un candil. Pero sigue en uso. Tiene la utilidad de hacer más grata la vida de los que convivimos en casa y, espero, de al menos algunas de las personas que la frecuentan. No sé hasta cuándo se prolongará su vida. Sí sé que, aun cuando caiga definitivamente en desuso, si alguien quiere saber algo de mí sin que medie el relato, ese antiguo candil todavía puede serle útil.

El sacudidor de alfombras también fue en origen un objeto común, estrictamente utilitario y altamente especializado. Como tal me fue entregado por otra mujer de mi familia perteneciente a una generación anterior, con la intención de que fuese mantenido en uso. No se trataba, pues, de un regalo, sino más bien de un legado. Con la transmisión del objeto se transmitía significado social a la receptora. Enseguida, pues, lo clasifiqué como emblemático. Bien mirado, y con un poco de sentido del humor, hasta su forma podría resultar adecuada para un emblema. Alguna vez lo probé. Pero como legados y emblemas suelen estar cargados de peso impositivo, pronto quedó relegado al fondo de la parte superior de la nevera.

Allí permanece desde hace años, semioculto y mezclado con objetos diversos, en una prolongada fase de desuso. Podría muy bien haberme deshecho de él, ya que su función no despierta mi interés ni su sentido mi simpatía. Sin embargo, no lo he hecho. Una de las razones es que, objetivamente, conserva su valor de uso: se encuentra en buen estado y podría seguir cumpliendo su función u otra similar, llegado el caso. Otra es que podría reunirse con el candil y otros similares para seguir haciendo más grata la vida en casa. Pero quizá la motivación que me impide tirarlo es la misma que me impulsó a retirarlo: rememorar las relaciones sociales que evoca y que, aunque rechazo, no quiero dejar en el olvido. Como tantos otros objetos, algún día podría ser usado como documento.

Montserrat Menasanch

46 EL VESTIT

Ja fa molts anys que m’acompanya, que román en un calaix de les golfes. El vestit…el vestit de flors roses i blaves, el vestit cursi que, un dia, no sé com ni per qué, va aparèixer a casa i es va instal·lar al meu armari ple de pantalons i samarretes de màniga curta. Això volia dir que tenia alguna mena de festa d’aquelles no no m’agrdaven gens prequè tothom anava mudat i ecoloniat. Egggs!
El vestit va tenir una funció clau: fer-me crusi. Cada cop que me’l posava, em resistia a convertir-me en una floreta però el maleït verí que portava m’envolcallava i en deu minuts ja saltava suaument cantant amb una fina veu de nena bona i dolça per el jardí.
Desitjava creixer per no tornar a posar-me’l però creixia a poc a poc i el vestit em va enverinar durant dos estius. Al tercer estiu, quan la mare es disposava a mostrar-me’l de nou (per si l’havia oblidat) el vestit insinuava les meves natxes i la mare va considerar que era un escàndol. Així és com, el vaig desar a les golfes en coptes de llençar-lo. Ja no l’odiava. El vestit m’havia mostrat la meva part femenina que ara, sense l’ajuda de la roba, ja començava a manifestar-se en les hormones del meu cos.
El vestit va ser una figura desdoblada de l’odi i l’amor, l’objecte que, alhora em feia sentir bella i femenina i, alhora cursi i redícula. Jo era de les que anava amb pantalons curts, la cua descolocada i els genolls pelats d'arrossegar-me entre els camps d’atmetllers i ortigues.
El vestit segueix allà, al tercer calaix de les golfes, amb la roba de disfressar però mai he gosat posar-me’l per Carnestoltes i una mena d’atracció m’impedeix llençar-lo perquè fer-ho em fa sentir que una part de mi, la meva feminitat, s’esvaeix.

Marta Alcalà

44 EL FOCU 45 EL TILBAL

Allò negre és un FOCU de llum de teatre, o això sempre he pensat, me'l vaig trobar en una casa abandonada i el vaig restaurar.


El timbal va ser un regal.... deixem-ho en detall, que va tenir l'Alex (el de 4D Virtual), una cap de setmana que va anar al Marroc.



Gonçal Costa

43 LES AMPOLLES

Les vaig comprar en un viatge que vaig fer a Amsterdam, i a part de portar-me bons records del viatge, m'agraden per que el vidre es bastant irregular i te petites bombolles. Les vaig comprar a una botiga petita plena de trastos. Les botelles tenen un 1 i un 2 gravat, la veritat és que no sé perquè.

Mireia Vergés

42 OBJECTE DE FANG

Objecte de fang:
Com has obtingut aquest objecte? el vaig fer, amb una bena als ulls, en un taller d'escultura, pintura i massatge.
Quant temps fa que és aquí? uns quatre anys.
Quin ús tenia? Quin ús té? l'ús originial era l'experiència en si de manipular el fang amb els ulls tancats, tot sentint músiques molt "aquàtiques". L'ús actual és d'objecte contenidor d'altres petits objectes i d'objecte pesant que fa que no es pugui obrir del tot la finestra, tot i que fa pocs dies m'he afartat d'ell i l'he enviat a la fosca zona de sota un llit.
Perquè el guardes? pregunta sense resposta.
Creus que el llençaràs? per ara no.

Albert Vallverdú

41 LA CARTA

Com fotografiar aquesta nota manuscrita d’un antic amor?

Les paraules se les endú el vent, com és ben sabut. Aquestes, com també els pensaments, les emocions, els sentiments, pertanyen de manera plena al moment en què estan formulades, expressades o sentides. Són efímeres, dúctils i variables. Qualsevol intent de fer-les perdurar en el temps pot dur al parany de desvirtuar-les, construint una ficció, una il·lusió, mirant el reflex de les paraules a través del mirall del temps.
Malgrat tot això, aquelles que han estat escrites no se les pot endur el vent tan fàcilment, ja que tot i pertànyer a un moment concret i passat, la seva petjada gràfica i a vegades emocional, pot perdurar en el temps.

Buscant el punt d’equilibri entre les paraules que s’enduu el vent i les paraules que acaben impreses en la memòria, vaig fotografiar en diferents fotogrames la nota manuscrita d’amor volant lliure enduta pel vent. En una altra fotografia alternativa, la mateixa nota apareix dins una ampolla de vidre, com els missatges que envien a la deriva els nàufrags, que difícilment poden arribar al seu destí.

Però la memòria té racons inalterables, per molt que el temps vagi formant estrats que desdibuixin el que hi ha a sota, en qualsevol moment poden irrompre notes que ressonin des del passat amb la força d’un volcà.


Albert Vallverdú

La "plantita" de algodón

Este jarrón con su "plantita" de algodón adorna nuestro comedor. Yo vivo con otras dos chicas y hasta hace poco con un ratoncito blanco llamado coquito. Coquito fue uno de mis regalos de cumpleaños el año pasado. Le pusimos Coquito porque es el nombre de una bebida típica navideña en Puerto Rico (las tres somo de allá) y de un personaje muy conocido también en la isla. Cuando vimos el algodón blanco pensamos en Coquito y por eso lo compramos, además de porque no es una planta que requiera cuidados y es un detalle original para tenerlo de centro de mesa.Este es nuestro objeto sin función práctica en la casa.

Omayra Rivera

40 EL TÍTULO UNIVERSITARIO

Desde que eres pequeño tu entorno te inculca la idea de que tu futuro está en el estudiar, en el poder acceder a una carrera universitaria, donde la consecución de tu esfuerzo se culmina en la consecución de un título que, en teoría, debería servirte para:
--Acceder a un puesto de trabajo bien remunerado y prestigioso para el resto de los mortales.
--Ver realizada tu vida trabajando en lo que te gusta y gozar del reconocimiento que te “mereces”.
--Tener un bagaje cultural con el que poder “deslumbrar” a tus congéneres, ya que la Universidad es el templo del saber.
Por ello, cuando obtienes el dichoso título lo pones en un lugar de privilegio en tu casa (FOTO 1) o habitación para poder alardear de él, y llevarlo a todas las entrevistas de trabajo posibles, ya que, en teoría, debería facilitarte la vida y es el fruto del trabajo de los mejores años de tu vida.
Pero llegamos al mundo real,
El título le hará mucha ilusión a tu familia y engañará a algún que otro amigo pero en realidad:
--No accederás gracias a él a un trabajo bien remunerado. El mileurismo, y el euríbor se convertirán en tus más fieles compañeros. Posiblemente, tengas un “contrato matrimonial” con una entidad bancaria que durará 30,40 o 50 años. Como buen matrimonio el banco estará contigo en la salud y la enfermedad siempre y cuando la cartera acompañe. Y ten en cuenta que si hay divorcio, todo se lo queda ella, o ello….
--Puedes o no trabajar en lo que te gusta pero te ves coartado por el primer aspecto: cobrar una mierda, euribor,…
--Es cierto que tienes un bagaje cultural determinado, pero solo te servirá para vacilar en alguna tertulia de bar, mientras que cuando se te estropee algún grifo tendrás que llamar al fontanero, aquel compañero tuyo que dejó los estudios en la EGB, y te cobrará 100 euros por media hora de trabajo.
Ante este panorama mi título universitario lo considero en desuso, y lo he puesto junto a otros artículos que utilizo muy de vez en cuando. El argumento “estrella” de mi currículum no es el bagaje académico sino la experiencia, poca, que acumulo y, lo más importante, la gente que conozco que, aunque no se quiera reconocer, es el argumento más válido para acceder a cualquier puesto de trabajo.
Cabe decir que ante esta problemática, la sabia Universidad, por su capacidad para generar nuevos ingresos, inculca a sus alumnos la necesidad de cursar Másters de especialización para que la función teórica del título de licenciado sea real (el acceso a un buen trabajo y toda la mandanga,….)
---¿Pero no creéis que este nuevo título también caerá en desuso?
Un saludo y enhorabuena por la iniciativa, Jordi Molina

39 THE BASKET

The basket:
Bought in 1986: Coup de foudre!
Used to do the shopping for one summer.
Then put on top of a cupboard and forgotten.
One month ago needed it to carry lavender.
Then in use for a while.
Now on top of the cupboard again.

Michael und Claudia

38 PURPLE SHOES

The object is the purple pair of shoes -- the first picture shows them where they are usually kept, and the second picture shows them where they ought to be. I bought these shoes more than five years ago, and I thought they would make fantastic dancing shoes. I'm not sure if I had delusions that I dance a lot more than I actually do, or if the heel is just too high to stand in for hours, but I haven't worn the shoes more than two or three times. And in honesty, the times I did wear these shoes were not for dancing, like I had planned. It was a new year's eve party, a housewarming, and a dressed-up night out for drinks.I still keep the shoes because I feel like a day will come when these will be the absolute perfect shoes to wear, even if not for dancing, and I will kick myself if I had given them away. I recently gave away more than ten pair of shoes after a big housecleaning, and these purple ones still got to stay. So, I don't think I'll get rid of them anytime soon. It may seem silly, but they are sort of a reminder of things I would like to have more of in my life, so as long as I have to look at them when I choose my shoes for the day, I think: well, maybe I should go dancing soon.

Margaret Moerchen

Timecircus

Ara fa un any aquesta companyia belga estava treballant per a la seva creació Sauna -Restaurant pel Festival d'estiu d'Amberes 2007 en lespai de Can Fàbregas de Mataró. Cliqueu aquí per visualitzar el procés de creació d'aquests artistes, constructors d'escenografies a partir de materials reutilitzats i d'altres.


més info: www.timecircus.org

37 BOTES

Aquestes botes deuen tenir uns 12 anys i encara recordo quan me les vaig comprar a Lleida! Quan les vaig veure vaig pensar: “Perfecte! És el que buscava!”. Vaig entrar i me les vaig quedar. Recordo que anava amb la meva xicota i a ella li agradaven més unes altres que hi havia, deia que amb aquestes semblava que vingués de la muntanya, però a mi m’agradaven tant que m’era igual el que penses la gent. De fet en aquella època, recordo que estaven de moda les botes “militars” i la gent se les posava per mudar! Per què no podia posar-me aquestes jo? Si són molt guapes! Amb aquest color, de pell girada i molt còmodes...
Primer només me les posava el cap de setmana per sortir, més endavant ja les duia a tot hora i clar això es va notar, inclús mon germà me les agafava de tant en tant! Després ja les duia per anar a treballar i tot i així, han aguantat com unes ”campeones” tot el que ha convingut. Ara ja fa més d’un any que ja no les porto, però sé que si algun dia em fan falta, allí les tinc.
Suposo que quan alguna cosa et dóna tan bon resultat, et sap greu llençar-ho!

36 TELÈFON

No sé per què encara guardem aquest telèfon, de fet, no sé ni si funciona però quan ens van posar el telèfon nou, aquest el vam posar dins d’una capsa i cap a les golfes. D’això ja fa uns quants anys i tot i que tots sabíem que segurament no el tornaríem a utilitzar, no el vam llençar.
Potser és pel fet de que des que tinc ús de raó sempre l’he vist en aquella tauleta i és que quan jo vaig néixer, aquest telèfon ja hi era, i quan t’acostumes a veure una cosa tant de temps, costa agafar i llençar-la. Potser és perquè li havíem agafat un cert “carinyo” per totes les converses i notícies que havien passat per ell, o vés a saber, potser simplement no el vam llençar perquè vam pensar que el podríem muntar en un altre lloc... no ho sé, però el cert és que quan de tant en tant vaig a les golfes, el veig allí, arraconat i ple de pols, però és allí i si fins ara no l’hem llençat, ja no crec que ho fem.

Albert Batlle

35 RÀDIO

He escollit aquest objecte perquè té molt anys, encara que la nostra família només faci cinc o sis anys aproximadament que conservem aquesta relíquia.
Concretament és una radio antiga, més o menys del S.XX, però a banda d’això per a nosaltres té un valor diferent. Abans havia passat per les mans d’una tieta; que alhora era la padrineta del meu pare, i al morir-se, el meu germà va decidir quedar-se i restaurar.
Avui dia forma part com a decoració de la seva habitació, i cada cop que la veig em recorda a ella.
Una història senzilla però que per mi té un gran valor sentimental.

Vanessa Sans

34 MOLT DE MAR I POCA SORRA

Moltes absències i pocs dies al port.
Qui no ha tingut alguna vegada un amor mariner?
Un amor intens dels que sempre en queda alguna cosa: una olor, una carta o una àncora que no s’acaba mai de llevar.

1a Part
Alguns objectes com aquest, a cops vulgars, mal acabats i d’un gust qüestionable, s’han convertit en una mena de tentacles de nosaltres mateixos. Alguns porten escrita una època , un passat, un lloc o un ambient. Altres ens porten cançons, identitats i persones. I d'altres, crec que els menys, èpoques de mals auguris que el temps ha anat enterrant. Tots tenen el poder de ser invisibles als ulls de l’altra gent i tan sols existeixen d’amagat, exclusivament per a nosaltres. Els guardem, perquè despendre-se'n, representaria quedar-nos sense aquell tentacle que ens connecta amb aquell altre ara.

2a Part
El meu objecte en desús però, era una mica diferent, jo pensava sincerament que ja havia arribat l'hora de desfer-me'n. Estava cansada de veure'l per tots els racons de la casa, d'arrossegar-lo en totes les mudances de pis. Aquella samarreta semblava que em perseguís nit i dia d’un lloc a l’altre. Ara la trobava dins la capsa dels draps, després dins una maleta, més tard amb la roba d’anar a la platja. Vaig intentar donar-li un nou ús per tenir-la contenta i vaig decidir fer-la servir de bata les tardes d’estiu quan pintava en gran format. No va funcionar. El seu color estrident i tot allò que evocava no em deixava concentrar.
Durant uns dies la vaig penjar a l'intempèrie per intentar que el sol se li mengés el color.

Realment havia pintat dues samarretes sota la calor d'aquell any de la maria castanya, les dues iguals, els mateixos colors, les mateixes lletres. La més gran l'havia regalada al mariner, l'altra, la vaig dur posada fins que va arribar el fred.
Ell es va embarcar.
Van venir moltes hores de calma. Vaig avorrir la sorra als peus. I a força de dies em vaig cansar de tots els blaus que amaga el mar.

3a Part
Ara que ve Sant Joan la voldria llençar a la foguera i deixar que el fum la disgregués pel cel.
També he pensat dissoldre-la per la xarxa i fer miques la seva identitat. Deixar que cada internauta es quedi una engruna del seu secret.

4a Part
Fa poc, però, vaig tenir notícies del mariner. Ens vam trobar de casualitat en un restaurant a tocar del meu taller. Anava amb la seva dona. Feia més de deu anys que ens havíem perdut la pista. Primer vaig pensar que em confonia, però tot d'un plegat, en reconeixe'l em va semblar com si el temps no hagués acabat mai de passar.
Ell havia deixat la mar ja feia una bona temporada, només hi sortia puntualment en comptades ocasions. La Sònia, la seva dona, a qui jo acabava de conèixer, tenia una bona feina, encara que tan lluny de casa, que només es veien, amb comptagotes, alguns caps de setmana.

A l'acomiadar-nos, se'm va apropar. I a cau d'orella, amb aquella veu fonda que m'havia agradat tant, va dir-me: -Saps aquella samarreta, la que em vas regalar aquell estiu?- Li vaig fer que si amb la mirada -Encara la guardo- Va afegir- La guardo com un petit tresor, junt amb la foto, el quadre i aquella carta.
Vaig tornar a sentir la sorra als peus i una olor forta de mar.

No tenien fills, ni semblava que volguessin tenir-ne. Vaig trobar curiós que tan sols es vengessin un cop per setmana

Em sembla que vaig quedar-me una estona com paralitzada. Només recordo que mentre algú el cridava des de la porta que es feia tard ell em xiuxiuejava que ho tenia tot guardat amb molta cura; la foto, el quadre i aquella carta.

Molt temps després vaig saber que el mariner havia deixat la mar i s’havia casat. La seva dona es hostessa i treballa d’assistenta a les línies àrees de Reus. Es veuen un o dos cops a la setmana. No tenen fills, segons ella, l’embaràs hauria trencat el seu ritme laboral i la seva gran passió es la professió.
També va dir-me que guardava amb estima la samarreta que li havia regalat. Que la tenia junt amb la foto, el quadre i aquella carta....
No m’havia oblida’t.

T.Alsina

33 DOS IMATGES SENSE TEXT

(dos imatges sense text)

32 DOS ROSAS EN EL AGUA

“Dos rosas en el agua se pueden marchitar, pero dos amigas que se quieren no se pueden olvidar”. Esta inscripción que se encuentra en el interior de la tarjeta nos la dedicó una gran amiga de la familia. Nos la trajo escrita de su puño y letra el día que falleció mi padre, venia con este pequeño objeto de color azul.
En realidad es lo que queda de un gran ramo de rosas que a los pocos días se marchitó.

Isabel Mir Gort

L'espai a Can Fàbregas

31 EL RIBOT

Esta herramienta la obtuve hace unos 10 años cuando ejercia de modelista, se trata de un cepillo (ribot) en catalán, el cual se utiliza para madera. hace un par de años que no lo utilizo, pero lo guardo commigo ya que me trae recuerdos de un oficio, en el que cada operario disponía de sus propias herramientas y el mantenimiento de ellas para su propia conservación, lo cula le da un valor especial.

Antonio Granados

30 LA CADIRA

Aquesta cadira fa 50 x 30 x 30 cm. Està feta de fusta, en un principi estava pintada de vermell, com es pot notar en la fotografia, i al cap de molts anys es va pintar de color blau per conservar-la ja que per a tots els de casa té un valor sentimental.

La van fer quan el padrí era un nen de dos o tres anys; deu de tenir uns 70 anys i tot hi així encara pot aguantar molts més anys i si és fes servir aguantaria bastant. En aquell temps la feien servir perquè el meu padrí es pogués asseure amb una taula que anava a conjunt però no es va conservar.

Avui en dia ja no es fa servir, per tant, la tenim posada a l’entrada amb altres coses antigues com si fos una exposició.

Es va deixar de utilitzar quan el meu padrí ja era més gran, però tot així la van fer servir els seus fills, és a dir, ma mare i ma tiet, i des de llavors ja ha caigut en desús.

29 CORDERET DE PELUIX

Sembla mentida, però, es totalment cert que el meu objecte en desús es un corderet de peluix. Tots hem viscut la nostra pròpia etapa de la infància, i gràcies aquest objecte l’estic tornant a viure en aquest mateix moment.

Aquest objecte el vaig obtenir quan tant sols tenia dos anys, els meus pares me’l van comprar a Andorra i me’l van regalar per Nadal, concretament pels reis. Ràpidament el vaig batejar amb el nom de “cordereta”, situant-la de manera automàtica en el gènere femení.
Durant un gran temporada vaig dormir amb ella, la duia sempre sota del braç i sovint li preguntava; que m’estimes? la “cordereta”, que duia en el seu interior una mena d’altaveu que quan l’accionava hem contestava dient “beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee”!!!!

Aproximadament farà uns setze anys que la tinc, actualment la seva funció es decorativa i estètica en la meva habitació, ara ja sense cap tipus d’utilitat. Fins hi tot del temps que ha passat les piles s’han acabat i ja no hem diu ni “beee” quan de vegades li comento si m’estima...

Aquest peluix, va caure en desús a mesura que vaig anar creixent, i actualment el guardo amb molta estima, ja que sempre serà un record pertanyent a la meva infància.

No el penso llençar!


Adrià Albejano Cuesta 1er ESDI

28 EL MEU PRIMER TELÈFON MÒBIL

Per aquells temps, no gaire, llunyans devia tenir uns 13 o 14 anys, començava l’institut i era temps de conèixer nova gent i noves coses… com per exemple el revolucionari telèfon mòbil, tan comú avui en dia però tant rar de posseir-ne un fa 8 o 9 anys.

Llavors fou quan els meus companys de classe en començaren a obtenir alguns, jo no podia ser menys, com a bon consumista del món capitalista en el que vivim, a més amb aquella edat sempre vols tot el que tenen els demés. Bé doncs la història del meu primer mòbil va ser pràcticament casualitat. El meu primer mòbil no era pas nou, no, no! Me’l va traspassar un cunyat molt trempat, quan ell se’n va cansar i se’n va comprar un altre. El fet és que el telèfon potser era de 3ra o 4rta mà, a més a més la pantalla, o més aviat “display” era tan petita que per trobar un número de telèfon t'hi podies passar ben bé uns 15 minuts. Però jo era molt feliç… sempre deia que aquell mòbil em duraria anys i panys, de fet ha sigut així però guardat conjuntament amb altres aparell d’aquests dins d’un gerro de la meva habitació en un racó de prestatge.

Quan van començar a sortir els mòbils amb melodies i pantalles més grans, em vaig començar a oblidar d’aquella aparell que tanta felicitat em va donar en el seu moment, trist però cert. Com ja sabem és un fet que passa força sovint amb la majoria d’objectes que ens comprem.

Melodies polifòniques, pantalles grans, pantalles a color, mòbils amb càmera de fotos, de vídeos, càmeres megapíxels, tecnologia 3G… han pasta uns 8 anys des de que sorgiren aquells telèfons mòbils prehistòrics que pesaven més que un maximbrat dins la bossa… des de llavors han passat per les meves mans prop de 7 models més d’aquests simpàtics aparells, jo sempre em dic a mi mateix que sóc un hipòcrita interessat, quan ja s’ha passat de moda i no puc fardar d’aparell el llenço i en compro un de nou, llavors reflexiono i em sento mala persona i infidel.

Però el fet és que aquest telèfon sempre serà molt millor que tots els altres que he pogut tenir, perquè es el primer i el primer mai s’oblida o és que també sóc un hipòcrita amb aquestes paraules i m’estic traint a mi mateix?

Bé el fet és que sigui com sigui i estigui on estigui sempre serà el primer, de moment a vegades encara l’observo, dins del pot on manquen tots els demés i sempre m’estira un somriure d’orella a orella.

Marc Baldomà Bernaduca/ 1er D’ESDI

27 LLIBRE FRANKENSTEIN

Objecte en desús... penso una mica i em venen al cap moltes coses. Torno a pensar i faig una selecció entre tots aquest objectes, però ràpid me’n dono compte que n’hi ha un que destaca per damunt dels altres: és el llibre Frankenstein de Mary W. Shelley. Quins records...
Rondava pels tretze anys. Un bon dia, a les classes de català, la “senyoreta” ens va explicar que teníem que comprar-nos aquest llibre per fer un examen. Al saber més o menys de què anava ja no em va cridar l’atenció i no em vaig interessar per ell. Una vegada comprat, es va quedar dies i dies damunt l’escriptori fins que un dissabte a la nit, avorrit per casa i sabent que l’examen era la setmana següent (tot sigui dit), em vaig decidir per treure-li la pols.
Al començament em vaig fixar més en les musaranyes que no pas en la història que m’explicava la Mary W. Shelley. El trobava avorrit, insípid, espès... no parava de mirar l’hora, la nit se’m feia eterna. Cansat i amb els ulls que se’m tancaven vaig decidir anar-me’n a dormir i deixar-lo per l’endemà.
Tornava a ser de nit, però aquesta vegada era la del diumenge. Faltaven hores per l’examen i jo encara me’l tenia que acabar de llegir. Només de pensar en lo pesada que se m’havia fet la nit anterior, se’m treien les ganes de reprendre el fil. Però m’hi vaig ficar.
Un cop dins al llit, tapat fins al coll, el despertador de cap per avall per no mirar l’hora i amb el llibre a les mans, vaig ficar-me un altre cop en la lectura. Cada vegada més em vaig anar endinsant en la història convertint-me, així, en un personatge més. El contingut se m’anava fent cada vegada més interessant, m’anava enganxant més fins al punt d’experimentar la història dins de la mateixa pell del protagonista. Sense donar-me’n compte, anaven passant les hores, m’anava movent d’un lloc a un altre del llit, la necessitat de saber què passava en cada moment no em deixava dormir. Per unes hores vaig perdre el món de vista i ni em recordava de l’examen que l’endemà havia de fer.
De cop i volta, vaig girar la última pàgina i quina va ser la meva sorpresa?... el llibre ja s’havia acabat. Jo necessitava més, però al veure que realment s’havia acabat vaig optar per fer una valoració del llibre. Definitivament m’havia agradat, i molt. Un cop feta aquesta valoració i amb un somriure a la boca me’n vaig anar a dormir.
Cal dir que l’examen del dia següent em va anar més bé del que em podia esperar.
Ja fa deu anys de tot això i encara conservo aquest llibre com un dels millors que m’he llegit mai. Ningú ho diria donat el lloc on es troba: arraconat i ple de pols, en una prestatgeria de les golfes de casa meva, on guardo tots els objectes i llibres d’anys passats.
La veritat és que tinc la intensió de continuar-lo guardant fins que un altre cap de setmana, avorrit per casa, em decideixi per tornar a treure-li la pols.

Roger Pons

26 SABÓ

Recordo que la meva àvia guardava en un pot els trossets de sabó que s'havien anat fent petits, petits i que ja no servien per rentar-se les mans. Quan ja tenia una certa quantitat de trossets feia un sabó nou amb aquests trossos. El nou sabó era de diferents colors i això m'agradava molt. Passades unes dècades, ningú no recorda que la meva àvia fes això, fins al punt que ja no sé si és cert o ho he somniat.
Sigui com sigui jo he conservat els trossests gastats de sabó durant uns anys i me les he enginyiat per unir-los i tenir una nova pastilla de sabó. Vet-la aquí.

Anna Aguilar-Amat

25 MAQUINETA HONGARESA

Aquesta es una antiga maquina per treure punta els llapis. La vaig trobar en un mercat tipus Encants a la ciutat de Budapest, l'any 1996. Era un dia gris, plovia suaument. El venedor jugava a escacs amb un amic, i em va fer notar que el molestava en voler comprar l'objecte i interrompre la partida.
L'aparell no ha esmolat mai be els llapis, pero segueix entre les objectes de casa, sobreviu; segurament perque es antic.

Anna Pérez

24 AQUELLA CADIRA TANT MEVA I ALHORA DE TANTA GENT...

L´objecte sel.leccionat ha estat una cadira en desús pel seu destí més que no pas per decissio própia. La seva história i vida és relativament curta, però, molt intensa per les circumstàncies en que ha estat. Des de el fons pot afirmar que ha suportat el que molts no seríem capaços de fer per motius diversos com la manca de força física, força mental, etc… Durant anys, al menys vint, la meva memoria és testig, va ser en un lloc privilegiat que avui en farien pagar com si fos primera fila. Molts personatges de la nostra ciutat i altres del territori català i de fora amb història pròpia han pasat per davant seu com si d´una desfilada es tractés alternant-se de forma al.leatòria amb personatges anónims però no per aixó menys carismàtics i avui amb un munt de records envers les parets que van acollir aquest objecte que era al servei de tots… No puc ignorar el que ha viscut i per tant em resesteixo a deixar-la en l´oblit.
El seu significat es magnifica donada la relació que he mantigut amb ´”ella”. Ha estat els ulls constants de moltes vides, també de la meva. Un día i un altre al mateix lloc, impassible a un batec constant de vides de lo més dispars.
Altres(cadires) eren allí en les mateixes circumstàncies, però, tot i que l´entorn era el mateix, el seu destí no. La van acompanyar cinc en el llarg trajecte, totes sobreviuen en similars condicions encara que aquesta és la predilecta pel seu bagatge; tant físic com intelectual donat el cas que sense entrar a concurs se li va asignar “la presidencia”. Per ella hi va passar tota la familia en diferents moments, uns més que altres per descansar una estona de les llargues jornades a ritme frenétic dels anys 60 als 80. Altres, per fer l´àpat corresponent i al mateix temps llegir el diari o el que fos, vici que el meu pare ens va encomanar i avui día encara no he aconseguit deixar si la companyia és la mateixa que llavors: un munt de gent i alhora ningú… un refugi per escapar de tants ulls.
De vegades, la situació en que es trobaba podia resultar crítica. El que un día podia semblar una sala de festes amb artistes invitats de luxe, altres podía resultar un ring de boxa o una bodega de baixos fondos; però “ella”, sempre va ser jutge preferent de tants contrastos i matissos diferents, tants, que jo no sóc capaç de recordar encara que de manera sistemàtica i amb certa frequència durant anys, intentaven que ho fes. Jo, per la meva part, ni podía, ni volía.
Avui, amb la perspectiva que el temps dóna, soc capaç de fer-ho sense condicionants i puc afirmar que temps pasats no foren millors, però si molt diferents. Les parets on “ella” va veure passar tantes vides com anécdotes, era un simple Bar anomenat “Los Caracoles”que milers de anónims clients van elevar a la categoría de local de visita obligada a Tàrrega, on des de el nostre pintor Antonioti, pasant pel President Pujol o el cantant Loquillo i molts altres van asistir-hi com si de un acte d´agenda es tractés i en va quedar testimoni en moltes memóries avui ausents però molt recordades pel carisma i personalitat de molts d´ells. Però, tot acaba i la seva trajectòria presidencial també va fer-ho.Va passar a un lloc discret però digne on encara avui, deu anys desprès, i sota les seves própies cames, passen altres históries, altres vides,… i curiosament, o potser no, el mateix local on vam passar tantes hores juntes, es diu Nostàlgic´s…? Sigui com sigui, no puc ignorar el que ha viscut i per tant, em resesteixo a deixar-la en l´oblit; “ella” forma part del fil conductor de la meva própia história.

Emi

23 UNA NINA HERMAFRODITA

Aquesta és l´história d´una transexual. Primer va ser soldat i era un d´aquells souvenirs que els nois quan feien el servei militar regalaven a les seves mares o a les estimades nóvies. Aleshores, el miercat xinés encara no ens havía envaït. Al cap de molts anys, va ser la joguina de les meves nebodes i quan van descobrir que darrera d´aquell espantós traje en sortía aquest cos: UNA NINA HERMAFRODITA !!
Sempre la hem conservat, viatjant entre prestatges i armaris durant més de trenta anys.

CESC XAVI FONOLL

22 LA BICICLETA

Aquesta bicicleta és de quan era petita, va ser la primera "gran" que vaig tenir. Durant un temps va ser la meva bicicleta, la qual em va servir per aprendre a anar sense les famoses rodetes, aquelles que anaven amb la roda del darrere i que al principi ens feia tanta por de treure-les, per temor de perdre l'equilibri i caure. Tot i així, vaig caure, i no només una vegada sinó que alguna que altra més, però formava part de l'aprenentatge. Desprès d'unes quantes caigudes i llargues passejades, va arribar el moment de deixar-la com a herència a la meva germana i per mi en va aparèixer una de nova i més gran. Ara per ara, es guarda amb la resta de bicis que tenim a la casa, deu fer uns 18 anys que està per casa, suposo que la meva mare la va guardar perquè no està feta malbé i encara es pot utilitzar, i sempre en alguna ocasió pot tornar a ser útil i crec que de moment no ens em plantejat llençar-la, suposo què quan l'espai que ocupa es necessiti per qualsevol altra cosa, llavors sí, però mentrestant es guarda juntament amb les altres bicicletes, tant les que es fan servir com altres que no s'utilitzen ja.

Lídia Huguet