Timecircus

Ara fa un any aquesta companyia belga estava treballant per a la seva creació Sauna -Restaurant pel Festival d'estiu d'Amberes 2007 en lespai de Can Fàbregas de Mataró. Cliqueu aquí per visualitzar el procés de creació d'aquests artistes, constructors d'escenografies a partir de materials reutilitzats i d'altres.


més info: www.timecircus.org

37 BOTES

Aquestes botes deuen tenir uns 12 anys i encara recordo quan me les vaig comprar a Lleida! Quan les vaig veure vaig pensar: “Perfecte! És el que buscava!”. Vaig entrar i me les vaig quedar. Recordo que anava amb la meva xicota i a ella li agradaven més unes altres que hi havia, deia que amb aquestes semblava que vingués de la muntanya, però a mi m’agradaven tant que m’era igual el que penses la gent. De fet en aquella època, recordo que estaven de moda les botes “militars” i la gent se les posava per mudar! Per què no podia posar-me aquestes jo? Si són molt guapes! Amb aquest color, de pell girada i molt còmodes...
Primer només me les posava el cap de setmana per sortir, més endavant ja les duia a tot hora i clar això es va notar, inclús mon germà me les agafava de tant en tant! Després ja les duia per anar a treballar i tot i així, han aguantat com unes ”campeones” tot el que ha convingut. Ara ja fa més d’un any que ja no les porto, però sé que si algun dia em fan falta, allí les tinc.
Suposo que quan alguna cosa et dóna tan bon resultat, et sap greu llençar-ho!

36 TELÈFON

No sé per què encara guardem aquest telèfon, de fet, no sé ni si funciona però quan ens van posar el telèfon nou, aquest el vam posar dins d’una capsa i cap a les golfes. D’això ja fa uns quants anys i tot i que tots sabíem que segurament no el tornaríem a utilitzar, no el vam llençar.
Potser és pel fet de que des que tinc ús de raó sempre l’he vist en aquella tauleta i és que quan jo vaig néixer, aquest telèfon ja hi era, i quan t’acostumes a veure una cosa tant de temps, costa agafar i llençar-la. Potser és perquè li havíem agafat un cert “carinyo” per totes les converses i notícies que havien passat per ell, o vés a saber, potser simplement no el vam llençar perquè vam pensar que el podríem muntar en un altre lloc... no ho sé, però el cert és que quan de tant en tant vaig a les golfes, el veig allí, arraconat i ple de pols, però és allí i si fins ara no l’hem llençat, ja no crec que ho fem.

Albert Batlle

35 RÀDIO

He escollit aquest objecte perquè té molt anys, encara que la nostra família només faci cinc o sis anys aproximadament que conservem aquesta relíquia.
Concretament és una radio antiga, més o menys del S.XX, però a banda d’això per a nosaltres té un valor diferent. Abans havia passat per les mans d’una tieta; que alhora era la padrineta del meu pare, i al morir-se, el meu germà va decidir quedar-se i restaurar.
Avui dia forma part com a decoració de la seva habitació, i cada cop que la veig em recorda a ella.
Una història senzilla però que per mi té un gran valor sentimental.

Vanessa Sans

34 MOLT DE MAR I POCA SORRA

Moltes absències i pocs dies al port.
Qui no ha tingut alguna vegada un amor mariner?
Un amor intens dels que sempre en queda alguna cosa: una olor, una carta o una àncora que no s’acaba mai de llevar.

1a Part
Alguns objectes com aquest, a cops vulgars, mal acabats i d’un gust qüestionable, s’han convertit en una mena de tentacles de nosaltres mateixos. Alguns porten escrita una època , un passat, un lloc o un ambient. Altres ens porten cançons, identitats i persones. I d'altres, crec que els menys, èpoques de mals auguris que el temps ha anat enterrant. Tots tenen el poder de ser invisibles als ulls de l’altra gent i tan sols existeixen d’amagat, exclusivament per a nosaltres. Els guardem, perquè despendre-se'n, representaria quedar-nos sense aquell tentacle que ens connecta amb aquell altre ara.

2a Part
El meu objecte en desús però, era una mica diferent, jo pensava sincerament que ja havia arribat l'hora de desfer-me'n. Estava cansada de veure'l per tots els racons de la casa, d'arrossegar-lo en totes les mudances de pis. Aquella samarreta semblava que em perseguís nit i dia d’un lloc a l’altre. Ara la trobava dins la capsa dels draps, després dins una maleta, més tard amb la roba d’anar a la platja. Vaig intentar donar-li un nou ús per tenir-la contenta i vaig decidir fer-la servir de bata les tardes d’estiu quan pintava en gran format. No va funcionar. El seu color estrident i tot allò que evocava no em deixava concentrar.
Durant uns dies la vaig penjar a l'intempèrie per intentar que el sol se li mengés el color.

Realment havia pintat dues samarretes sota la calor d'aquell any de la maria castanya, les dues iguals, els mateixos colors, les mateixes lletres. La més gran l'havia regalada al mariner, l'altra, la vaig dur posada fins que va arribar el fred.
Ell es va embarcar.
Van venir moltes hores de calma. Vaig avorrir la sorra als peus. I a força de dies em vaig cansar de tots els blaus que amaga el mar.

3a Part
Ara que ve Sant Joan la voldria llençar a la foguera i deixar que el fum la disgregués pel cel.
També he pensat dissoldre-la per la xarxa i fer miques la seva identitat. Deixar que cada internauta es quedi una engruna del seu secret.

4a Part
Fa poc, però, vaig tenir notícies del mariner. Ens vam trobar de casualitat en un restaurant a tocar del meu taller. Anava amb la seva dona. Feia més de deu anys que ens havíem perdut la pista. Primer vaig pensar que em confonia, però tot d'un plegat, en reconeixe'l em va semblar com si el temps no hagués acabat mai de passar.
Ell havia deixat la mar ja feia una bona temporada, només hi sortia puntualment en comptades ocasions. La Sònia, la seva dona, a qui jo acabava de conèixer, tenia una bona feina, encara que tan lluny de casa, que només es veien, amb comptagotes, alguns caps de setmana.

A l'acomiadar-nos, se'm va apropar. I a cau d'orella, amb aquella veu fonda que m'havia agradat tant, va dir-me: -Saps aquella samarreta, la que em vas regalar aquell estiu?- Li vaig fer que si amb la mirada -Encara la guardo- Va afegir- La guardo com un petit tresor, junt amb la foto, el quadre i aquella carta.
Vaig tornar a sentir la sorra als peus i una olor forta de mar.

No tenien fills, ni semblava que volguessin tenir-ne. Vaig trobar curiós que tan sols es vengessin un cop per setmana

Em sembla que vaig quedar-me una estona com paralitzada. Només recordo que mentre algú el cridava des de la porta que es feia tard ell em xiuxiuejava que ho tenia tot guardat amb molta cura; la foto, el quadre i aquella carta.

Molt temps després vaig saber que el mariner havia deixat la mar i s’havia casat. La seva dona es hostessa i treballa d’assistenta a les línies àrees de Reus. Es veuen un o dos cops a la setmana. No tenen fills, segons ella, l’embaràs hauria trencat el seu ritme laboral i la seva gran passió es la professió.
També va dir-me que guardava amb estima la samarreta que li havia regalat. Que la tenia junt amb la foto, el quadre i aquella carta....
No m’havia oblida’t.

T.Alsina

33 DOS IMATGES SENSE TEXT

(dos imatges sense text)

32 DOS ROSAS EN EL AGUA

“Dos rosas en el agua se pueden marchitar, pero dos amigas que se quieren no se pueden olvidar”. Esta inscripción que se encuentra en el interior de la tarjeta nos la dedicó una gran amiga de la familia. Nos la trajo escrita de su puño y letra el día que falleció mi padre, venia con este pequeño objeto de color azul.
En realidad es lo que queda de un gran ramo de rosas que a los pocos días se marchitó.

Isabel Mir Gort

L'espai a Can Fàbregas

31 EL RIBOT

Esta herramienta la obtuve hace unos 10 años cuando ejercia de modelista, se trata de un cepillo (ribot) en catalán, el cual se utiliza para madera. hace un par de años que no lo utilizo, pero lo guardo commigo ya que me trae recuerdos de un oficio, en el que cada operario disponía de sus propias herramientas y el mantenimiento de ellas para su propia conservación, lo cula le da un valor especial.

Antonio Granados

30 LA CADIRA

Aquesta cadira fa 50 x 30 x 30 cm. Està feta de fusta, en un principi estava pintada de vermell, com es pot notar en la fotografia, i al cap de molts anys es va pintar de color blau per conservar-la ja que per a tots els de casa té un valor sentimental.

La van fer quan el padrí era un nen de dos o tres anys; deu de tenir uns 70 anys i tot hi així encara pot aguantar molts més anys i si és fes servir aguantaria bastant. En aquell temps la feien servir perquè el meu padrí es pogués asseure amb una taula que anava a conjunt però no es va conservar.

Avui en dia ja no es fa servir, per tant, la tenim posada a l’entrada amb altres coses antigues com si fos una exposició.

Es va deixar de utilitzar quan el meu padrí ja era més gran, però tot així la van fer servir els seus fills, és a dir, ma mare i ma tiet, i des de llavors ja ha caigut en desús.

29 CORDERET DE PELUIX

Sembla mentida, però, es totalment cert que el meu objecte en desús es un corderet de peluix. Tots hem viscut la nostra pròpia etapa de la infància, i gràcies aquest objecte l’estic tornant a viure en aquest mateix moment.

Aquest objecte el vaig obtenir quan tant sols tenia dos anys, els meus pares me’l van comprar a Andorra i me’l van regalar per Nadal, concretament pels reis. Ràpidament el vaig batejar amb el nom de “cordereta”, situant-la de manera automàtica en el gènere femení.
Durant un gran temporada vaig dormir amb ella, la duia sempre sota del braç i sovint li preguntava; que m’estimes? la “cordereta”, que duia en el seu interior una mena d’altaveu que quan l’accionava hem contestava dient “beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee”!!!!

Aproximadament farà uns setze anys que la tinc, actualment la seva funció es decorativa i estètica en la meva habitació, ara ja sense cap tipus d’utilitat. Fins hi tot del temps que ha passat les piles s’han acabat i ja no hem diu ni “beee” quan de vegades li comento si m’estima...

Aquest peluix, va caure en desús a mesura que vaig anar creixent, i actualment el guardo amb molta estima, ja que sempre serà un record pertanyent a la meva infància.

No el penso llençar!


Adrià Albejano Cuesta 1er ESDI

28 EL MEU PRIMER TELÈFON MÒBIL

Per aquells temps, no gaire, llunyans devia tenir uns 13 o 14 anys, començava l’institut i era temps de conèixer nova gent i noves coses… com per exemple el revolucionari telèfon mòbil, tan comú avui en dia però tant rar de posseir-ne un fa 8 o 9 anys.

Llavors fou quan els meus companys de classe en començaren a obtenir alguns, jo no podia ser menys, com a bon consumista del món capitalista en el que vivim, a més amb aquella edat sempre vols tot el que tenen els demés. Bé doncs la història del meu primer mòbil va ser pràcticament casualitat. El meu primer mòbil no era pas nou, no, no! Me’l va traspassar un cunyat molt trempat, quan ell se’n va cansar i se’n va comprar un altre. El fet és que el telèfon potser era de 3ra o 4rta mà, a més a més la pantalla, o més aviat “display” era tan petita que per trobar un número de telèfon t'hi podies passar ben bé uns 15 minuts. Però jo era molt feliç… sempre deia que aquell mòbil em duraria anys i panys, de fet ha sigut així però guardat conjuntament amb altres aparell d’aquests dins d’un gerro de la meva habitació en un racó de prestatge.

Quan van començar a sortir els mòbils amb melodies i pantalles més grans, em vaig començar a oblidar d’aquella aparell que tanta felicitat em va donar en el seu moment, trist però cert. Com ja sabem és un fet que passa força sovint amb la majoria d’objectes que ens comprem.

Melodies polifòniques, pantalles grans, pantalles a color, mòbils amb càmera de fotos, de vídeos, càmeres megapíxels, tecnologia 3G… han pasta uns 8 anys des de que sorgiren aquells telèfons mòbils prehistòrics que pesaven més que un maximbrat dins la bossa… des de llavors han passat per les meves mans prop de 7 models més d’aquests simpàtics aparells, jo sempre em dic a mi mateix que sóc un hipòcrita interessat, quan ja s’ha passat de moda i no puc fardar d’aparell el llenço i en compro un de nou, llavors reflexiono i em sento mala persona i infidel.

Però el fet és que aquest telèfon sempre serà molt millor que tots els altres que he pogut tenir, perquè es el primer i el primer mai s’oblida o és que també sóc un hipòcrita amb aquestes paraules i m’estic traint a mi mateix?

Bé el fet és que sigui com sigui i estigui on estigui sempre serà el primer, de moment a vegades encara l’observo, dins del pot on manquen tots els demés i sempre m’estira un somriure d’orella a orella.

Marc Baldomà Bernaduca/ 1er D’ESDI

27 LLIBRE FRANKENSTEIN

Objecte en desús... penso una mica i em venen al cap moltes coses. Torno a pensar i faig una selecció entre tots aquest objectes, però ràpid me’n dono compte que n’hi ha un que destaca per damunt dels altres: és el llibre Frankenstein de Mary W. Shelley. Quins records...
Rondava pels tretze anys. Un bon dia, a les classes de català, la “senyoreta” ens va explicar que teníem que comprar-nos aquest llibre per fer un examen. Al saber més o menys de què anava ja no em va cridar l’atenció i no em vaig interessar per ell. Una vegada comprat, es va quedar dies i dies damunt l’escriptori fins que un dissabte a la nit, avorrit per casa i sabent que l’examen era la setmana següent (tot sigui dit), em vaig decidir per treure-li la pols.
Al començament em vaig fixar més en les musaranyes que no pas en la història que m’explicava la Mary W. Shelley. El trobava avorrit, insípid, espès... no parava de mirar l’hora, la nit se’m feia eterna. Cansat i amb els ulls que se’m tancaven vaig decidir anar-me’n a dormir i deixar-lo per l’endemà.
Tornava a ser de nit, però aquesta vegada era la del diumenge. Faltaven hores per l’examen i jo encara me’l tenia que acabar de llegir. Només de pensar en lo pesada que se m’havia fet la nit anterior, se’m treien les ganes de reprendre el fil. Però m’hi vaig ficar.
Un cop dins al llit, tapat fins al coll, el despertador de cap per avall per no mirar l’hora i amb el llibre a les mans, vaig ficar-me un altre cop en la lectura. Cada vegada més em vaig anar endinsant en la història convertint-me, així, en un personatge més. El contingut se m’anava fent cada vegada més interessant, m’anava enganxant més fins al punt d’experimentar la història dins de la mateixa pell del protagonista. Sense donar-me’n compte, anaven passant les hores, m’anava movent d’un lloc a un altre del llit, la necessitat de saber què passava en cada moment no em deixava dormir. Per unes hores vaig perdre el món de vista i ni em recordava de l’examen que l’endemà havia de fer.
De cop i volta, vaig girar la última pàgina i quina va ser la meva sorpresa?... el llibre ja s’havia acabat. Jo necessitava més, però al veure que realment s’havia acabat vaig optar per fer una valoració del llibre. Definitivament m’havia agradat, i molt. Un cop feta aquesta valoració i amb un somriure a la boca me’n vaig anar a dormir.
Cal dir que l’examen del dia següent em va anar més bé del que em podia esperar.
Ja fa deu anys de tot això i encara conservo aquest llibre com un dels millors que m’he llegit mai. Ningú ho diria donat el lloc on es troba: arraconat i ple de pols, en una prestatgeria de les golfes de casa meva, on guardo tots els objectes i llibres d’anys passats.
La veritat és que tinc la intensió de continuar-lo guardant fins que un altre cap de setmana, avorrit per casa, em decideixi per tornar a treure-li la pols.

Roger Pons

26 SABÓ

Recordo que la meva àvia guardava en un pot els trossets de sabó que s'havien anat fent petits, petits i que ja no servien per rentar-se les mans. Quan ja tenia una certa quantitat de trossets feia un sabó nou amb aquests trossos. El nou sabó era de diferents colors i això m'agradava molt. Passades unes dècades, ningú no recorda que la meva àvia fes això, fins al punt que ja no sé si és cert o ho he somniat.
Sigui com sigui jo he conservat els trossests gastats de sabó durant uns anys i me les he enginyiat per unir-los i tenir una nova pastilla de sabó. Vet-la aquí.

Anna Aguilar-Amat

25 MAQUINETA HONGARESA

Aquesta es una antiga maquina per treure punta els llapis. La vaig trobar en un mercat tipus Encants a la ciutat de Budapest, l'any 1996. Era un dia gris, plovia suaument. El venedor jugava a escacs amb un amic, i em va fer notar que el molestava en voler comprar l'objecte i interrompre la partida.
L'aparell no ha esmolat mai be els llapis, pero segueix entre les objectes de casa, sobreviu; segurament perque es antic.

Anna Pérez

24 AQUELLA CADIRA TANT MEVA I ALHORA DE TANTA GENT...

L´objecte sel.leccionat ha estat una cadira en desús pel seu destí més que no pas per decissio própia. La seva história i vida és relativament curta, però, molt intensa per les circumstàncies en que ha estat. Des de el fons pot afirmar que ha suportat el que molts no seríem capaços de fer per motius diversos com la manca de força física, força mental, etc… Durant anys, al menys vint, la meva memoria és testig, va ser en un lloc privilegiat que avui en farien pagar com si fos primera fila. Molts personatges de la nostra ciutat i altres del territori català i de fora amb història pròpia han pasat per davant seu com si d´una desfilada es tractés alternant-se de forma al.leatòria amb personatges anónims però no per aixó menys carismàtics i avui amb un munt de records envers les parets que van acollir aquest objecte que era al servei de tots… No puc ignorar el que ha viscut i per tant em resesteixo a deixar-la en l´oblit.
El seu significat es magnifica donada la relació que he mantigut amb ´”ella”. Ha estat els ulls constants de moltes vides, també de la meva. Un día i un altre al mateix lloc, impassible a un batec constant de vides de lo més dispars.
Altres(cadires) eren allí en les mateixes circumstàncies, però, tot i que l´entorn era el mateix, el seu destí no. La van acompanyar cinc en el llarg trajecte, totes sobreviuen en similars condicions encara que aquesta és la predilecta pel seu bagatge; tant físic com intelectual donat el cas que sense entrar a concurs se li va asignar “la presidencia”. Per ella hi va passar tota la familia en diferents moments, uns més que altres per descansar una estona de les llargues jornades a ritme frenétic dels anys 60 als 80. Altres, per fer l´àpat corresponent i al mateix temps llegir el diari o el que fos, vici que el meu pare ens va encomanar i avui día encara no he aconseguit deixar si la companyia és la mateixa que llavors: un munt de gent i alhora ningú… un refugi per escapar de tants ulls.
De vegades, la situació en que es trobaba podia resultar crítica. El que un día podia semblar una sala de festes amb artistes invitats de luxe, altres podía resultar un ring de boxa o una bodega de baixos fondos; però “ella”, sempre va ser jutge preferent de tants contrastos i matissos diferents, tants, que jo no sóc capaç de recordar encara que de manera sistemàtica i amb certa frequència durant anys, intentaven que ho fes. Jo, per la meva part, ni podía, ni volía.
Avui, amb la perspectiva que el temps dóna, soc capaç de fer-ho sense condicionants i puc afirmar que temps pasats no foren millors, però si molt diferents. Les parets on “ella” va veure passar tantes vides com anécdotes, era un simple Bar anomenat “Los Caracoles”que milers de anónims clients van elevar a la categoría de local de visita obligada a Tàrrega, on des de el nostre pintor Antonioti, pasant pel President Pujol o el cantant Loquillo i molts altres van asistir-hi com si de un acte d´agenda es tractés i en va quedar testimoni en moltes memóries avui ausents però molt recordades pel carisma i personalitat de molts d´ells. Però, tot acaba i la seva trajectòria presidencial també va fer-ho.Va passar a un lloc discret però digne on encara avui, deu anys desprès, i sota les seves própies cames, passen altres históries, altres vides,… i curiosament, o potser no, el mateix local on vam passar tantes hores juntes, es diu Nostàlgic´s…? Sigui com sigui, no puc ignorar el que ha viscut i per tant, em resesteixo a deixar-la en l´oblit; “ella” forma part del fil conductor de la meva própia história.

Emi

23 UNA NINA HERMAFRODITA

Aquesta és l´história d´una transexual. Primer va ser soldat i era un d´aquells souvenirs que els nois quan feien el servei militar regalaven a les seves mares o a les estimades nóvies. Aleshores, el miercat xinés encara no ens havía envaït. Al cap de molts anys, va ser la joguina de les meves nebodes i quan van descobrir que darrera d´aquell espantós traje en sortía aquest cos: UNA NINA HERMAFRODITA !!
Sempre la hem conservat, viatjant entre prestatges i armaris durant més de trenta anys.

CESC XAVI FONOLL

22 LA BICICLETA

Aquesta bicicleta és de quan era petita, va ser la primera "gran" que vaig tenir. Durant un temps va ser la meva bicicleta, la qual em va servir per aprendre a anar sense les famoses rodetes, aquelles que anaven amb la roda del darrere i que al principi ens feia tanta por de treure-les, per temor de perdre l'equilibri i caure. Tot i així, vaig caure, i no només una vegada sinó que alguna que altra més, però formava part de l'aprenentatge. Desprès d'unes quantes caigudes i llargues passejades, va arribar el moment de deixar-la com a herència a la meva germana i per mi en va aparèixer una de nova i més gran. Ara per ara, es guarda amb la resta de bicis que tenim a la casa, deu fer uns 18 anys que està per casa, suposo que la meva mare la va guardar perquè no està feta malbé i encara es pot utilitzar, i sempre en alguna ocasió pot tornar a ser útil i crec que de moment no ens em plantejat llençar-la, suposo què quan l'espai que ocupa es necessiti per qualsevol altra cosa, llavors sí, però mentrestant es guarda juntament amb les altres bicicletes, tant les que es fan servir com altres que no s'utilitzen ja.

Lídia Huguet