Objecte en desús... penso una mica i em venen al cap moltes coses. Torno a pensar i faig una selecció entre tots aquest objectes, però ràpid me’n dono compte que n’hi ha un que destaca per damunt dels altres: és el llibre Frankenstein de Mary W. Shelley. Quins records...Rondava pels tretze anys. Un bon dia, a les classes de català, la “senyoreta” ens va explicar que teníem que comprar-nos aquest llibre per fer un examen. Al saber més o menys de què anava ja no em va cridar l’atenció i no em vaig interessar per ell. Una vegada comprat, es va quedar dies i dies damunt l’escriptori fins que un dissabte a la nit, avorrit per casa i sabent que l’examen era la setmana següent (tot sigui dit), em vaig decidir per treure-li la pols.
Al començament em vaig fixar més en les musaranyes que no pas en la història que m’explicava la Mary W. Shelley. El trobava avorrit, insípid, espès... no parava de mirar l’hora, la nit se’m feia eterna. Cansat i amb els ulls que se’m tancaven vaig decidir anar-me’n a dormir i deixar-lo per l’endemà.
Tornava a ser de nit, però aquesta vegada era la del diumenge. Faltaven hores per l’examen i jo encara me’l tenia que acabar de llegir. Només de pensar en lo pesada que se m’havia fet la nit anterior, se’m treien les ganes de reprendre el fil. Però m’hi vaig ficar.
Un cop dins al llit, tapat fins al coll, el despertador de cap per avall per no mirar l’hora i amb el llibre a les mans, vaig ficar-me un altre cop en la lectura. Cada vegada més em vaig anar endinsant en la història convertint-me, així, en un personatge més. El contingut se m’anava fent cada vegada més interessant, m’anava enganxant més fins al punt d’experimentar la història dins de la mateixa pell del protagonista. Sense donar-me’n compte, anaven passant les hores, m’anava movent d’un lloc a un altre del llit, la necessitat de saber què passava en cada moment no em deixava dormir. Per unes hores vaig perdre el món de vista i ni em recordava de l’examen que l’endemà havia de fer.
De cop i volta, vaig girar la última pàgina i quina va ser la meva sorpresa?... el llibre ja s’havia acabat. Jo necessitava més, però al veure que realment s’havia acabat vaig optar per fer una valoració del llibre. Definitivament m’havia agradat, i molt. Un cop feta aquesta valoració i amb un somriure a la boca me’n vaig anar a dormir.
Cal dir que l’examen del dia següent em va anar més bé del que em podia esperar.
Ja fa deu anys de tot això i encara conservo aquest llibre com un dels millors que m’he llegit mai. Ningú ho diria donat el lloc on es troba: arraconat i ple de pols, en una prestatgeria de les golfes de casa meva, on guardo tots els objectes i llibres d’anys passats.
La veritat és que tinc la intensió de continuar-lo guardant fins que un altre cap de setmana, avorrit per casa, em decideixi per tornar a treure-li la pols.
Roger Pons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada