diumenge, de juny 29, 2008
58 PROJECTE 3 DONS
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Fragment (Maria Mercè Marçal)
A partir d’aquest text poètic varem treballar en un taller de teatre social per commemorar el dia de la dona treballadora (vuit de Març) i per introduir la possibilitat de recórrer a través del món dels objectes en desús varem treballar l’expressió amb més facilitat a partir del record que els objectes ens transmeten. Com a font d’inspiració narrativa a partir de les golfes, els nostres espais, racons o calaixos de casa hi guardem aquells objectes que ens narren les seves històries concretes i personals.
A sota teniu alguns exemples
57 MUÑECA DE CERÁMICA
Soy una muñequita de cerámica que la abuela de María compró y regaló a ésta cuando cumplió 18 años, para que el día que tuviera un hogar me pusiera en un mueble de adorno.
El tiempo ha pasado y ya hace 35 años que sigo en su casa.
Un buen día, María me metió en un cajón personal para evitar que me pudiera romper, porque pensó que yo era el único regalo que conservaba de su abuela y que yo tenía un valor sentimental muy importante, no era sólo un adorno.
De vez en cuando me coge en sus manos, me mira, y aunque soy de cerámica, le hago sentir el amor que sentía por su abuela, que también se llamaba María como ella
Enero 2008
56 EL PLAT
Aquest plat ha estat tota la vida a la cuina de la meva mare. Sempre el tenia guardat a dins d’un armari i només el treia durant
Jo des de petita ajudava a la meva mare a la cuina, i un dia , quan jo tenia dotze anys, vaig preguntar-li el perquè de treure aquell plat només en aquelles dates. M’explica que aquell plat era de la casa on ella havia “servit”des de els onze anys fins als vint-i-quatre.
Van ser uns anys molt durs de la seva vida, ja que essent només una nena havia de fer moltes tasques domèstiques que en l’època no eren tan senzilles com ara: rentar roba a mà a la vora del riu, anar a la font a buscar aigua, moure la llana dels matalassos, fregar els terres fets de fang agenollada amb un raspall, carregar el carbó per cuinar i pel braser, fer de dependenta a la botiga que tenia la família de la casa , fer de mainadera de les criatures,...
Però la meva mare necessitava aquella feina, no només pels diners (pocs) que li pagaven, sinó perquè aquesta casa “rica” estava just al costat de la casa dels meus avis i allò era el més important, ja que la seva mare estava molt malalta i en qualsevol moment la podia necessitar.
Quan la meva àvia va morir -molt jove-, la meva mare va haver de deixar aquelles feines per tal d’ocupar-se del seu pare i els seus cinc germans, dos d’ells molt petits, i de les tasques de casa seva. Aleshores, aquella dona, a qui va dedicar tants anys de la seva vida amb lleialtat i desagradable treball, va regalar-li el plat de les “torrijas” com a agraïment i record.
Montse
55 LA CAMPANETA
Al cap d’un temps la meva germana Juli, que té esclerosis múltiple. Va tenir un brot i li va afectar a la parla. A mi se’m va ocórrer que podia fer servir la campaneta cada vegada que em tingués que cridar. Inclús per treure-li importància a la cosa, cada vegada que sonava jo cridava “BAUTISTA” i totes dues rèiem.
Al cap d’uns anys la campaneta l’hem hagut d’utilitzar una altra vegada, però aquesta cop li ha tocat al propi Valentí.
A en Valentí li van detectar un càncer de pulmó. Durant un temps també li costava parlar i varem utilitzar-la per comunicar-nos.
Sembla mentida que un objecte tan senzill pugui haver fet un servei tant important.
54 FOTO FAMILIAR
Aquesta foto em porta molt de records, son els meus pares i la meva germana i jo, aquells moment no sabien res de la vida van tenir la sort que nos estimaven molt i nos van ensenyar estimar i nos ensenyaven que la vida tenien que tirar endavant perquè no tot son flors i violes, la vida es una lluita, i ara que soc més gran, he après, que tenint que ensenyar els nostres fills i a les persones que necessiten ajuda, perquè la vida es dura i mes les dones que estén mes anul·lades pels homes, encara aquí a Catalunya es una mica mes diferent, però encara hi ha, però als altres països hi ha de pitjor, per això penso que tenint que lluitar i ajudar amb aquestes dones
M’acomiado i moltes gràcies per tenir la vostra companyia i ensenyar-nos a valorar-nos a nosaltres mateixos
Carmen Cabot
53 DIBUJO
La primera vez que vi este dibujo, estaba sin acabar, sólo logré ver mi retrato y la mano que me sostiene. Lo dibujó mi hermano Miguel.
Casi veinte años después, cuando falleció, mirando entre sus cosa encontré el dibujo, me quedé muy sorprendida., él se había llevado el dibujo al reformatorio en el que estuvo un tiempo y allí lo acabó (de ahí el poema de la derecha) Como yo era pequeña entonces, mis padres habían decidido no llevarme allí.
Para mi este dibujo está lleno de sentimientos, y me gusta pensar que si hay algo más allá, él me vigila, me tiende una mano y me protege.
52 ESTATUILLA
Te envio foto y te explico la historia:
Esta estatuilla hace que la tengo unos 28 años, no me gusta pero tiene una historia.
Me la regalo una hermana mia cuando me cambie de piso, pero el hecho de no haberla retirado de la circulación es, que dicha hermana falleció hace 12 años y cuando veo la estatuilla veo a mi hermana.
Pilar Zarza
dissabte, de juny 28, 2008
Casa la Núria i el Mario
El pot de llàpissosAquest és un petit pot que utilitzo per guardar llapis, però no es pot dir que compleixi gaire bé la seva funció, és un pot amb un forat petit on hi caben pocs llàpissos i té un interior en forma d'esfera molt més ampli que no s'arriba mai a omplir, no sé quina funció tenia en el seu origen però sempre m'ha agradat pel seu material original, és com de vidre negre, i l'he conservat fonamentalment perquè em recorda al meu avi, abans quan jo era petit estava al despatx de casa els meus pares on ell passava moltes hores treballant.
El ninot de fusta
Aquí, darrera la prestatgeria, hi ha un home de fusta d'aquests que serveixen per dibuixar figures, esquemes previs del cos humà en diferents postures. Però que, de fet, no ha estat utilitzat mai amb aquest fi. Guarda aquest lloc honorífic d'exposició a casa nostra perquè me'l va regalar la Núria i per mi és com un signe de la seva admiració cap a la meva afició del dibuix. Muaaaaa.
El joc modular
Ahhh! el joc modular que li vaig regalara a la Núria i me'l va tirar pel cap!!! És clar, de fet era un auto-regal, oi?
La maqueta de la Núria
Aquesta és la maqueta de la Núria. Crec que la va fer a un curs d'erasmus d'arquitectura . Mai no ha tingut utilitat definida, és una composició de plans y s'ha conservat en aquest lloc privilegiat e il·luminat, pel seu valor estètic i potser també, fins hi tot més, pel ser valor sentimental de record d'una experiència (això potser ho explicarà millor la Núria, oi?).
Núria i Mario
Casa de l'Albert
Bici de muntanya de primera generació. Aguanta en peu (o sobre rodes) des de fa vint anys com a mínim.Ulleres de natació penjant del manillar de la bici.
Mosaic, traducció d’una música imaginada, fet amb les meves manetes i les del meu pare, amb rajoles sobrants de la casa de La Seu, que portaven 20 anys apilades, esperant un nou ús en la reparació a Barcelona de les rajoles que van patir bufament i trencament a causa d’una mala execució feta sense juntes que permetessin la seva lliure dilatació.
Piano acústic i elèctric. Caldria reconstruir-li el transformador de corrent per poder gaudir del so tan característic d’aquests instruments de la prehistòria electrònica, però mai no trobo el moment adequat i per ara m’he d’acontentar amb el so tan esmorteït que surt de les seves cordes abans de l’amplificació.
Metrònom
Amplificadors
Guitarra elèctrica comprada a finals dels anys 80, la seva presència, amb estampats florejats, connecta amb la meva part més excèntrica. L’he feta servir en moltes actuacions i gràcies a la seva versatilitat li he trobat sonoritats de tots colors, rock dur, pop, jazz, música experimental amb un munt de pedals construint paisatges sonors per a obres de dansa contemporània...
Guitarra elèctrica amb caixa de ressonància, comprada a finals dels anys 90, tradueix la meva vessant més jazzística. Però no només dóna el so jazz més pur, amb ella també vam aconseguir entrar inconscientment en l’esperit de Jimmi Hendrix en un dels meus millors concerts que recordo, improvisat al 90% amb el Pepe al baix i el Casqui a la bateria.
Tam-tams comprats el 1993, en el meu primer viatge a Istanbul.
Espiga de blat i herbes aromàtiques tenyides, record d’una nit de poesia que vam musicar a l’ermita romànica de Sant Serni de Coborriu.
Quadre recollit del carrer.
Làmina molt antiga del Principat de Catalunya.
Ampolla de vidre amb el fons tallat amb una espelma a l’interior. Després de l’estrena del “Concert inconscient n. 1”, primera obra teatral – musical que escrivia i dirigia, em va fer aquest regal la tia de la Mireia, actriu i ballarina a l’actuació.
Quadres penjats pel meu germà amb postals de la Tate Gallery de Londres.
Albert Vallverdú
51 MI MAQUINA DE ESCRIBIR
Esta es mi máquina de escribir. Es la máquina con la que escribiré historias, ficticias, tristes, irónicas y sorprendentes. Todavía sueño con ellas, pero no logro atraparlas. Estoy seguro de que mi máquina también sueña con ellas, que cada noche cuando me acuesto, ella sueña con el sonido de sus teclas, con el pasar del rollo de tinta, con el tacto áspero de folios de un blanco terrorífico. Mi máquina será la encargada de destilar esos sueños y hacerlos posibles. Ella convive con multitud de objetos, todos buscan su sitio, a veces discuten, a veces se vuelven promiscuos, a veces surgen amistades y relaciones imposibles, pero ella siempre está ahí, dispuesta, paciente, esperándome.
Alguien la había dejado al lado de un container justo cuando mi vida estaba cambiando. La adopté, me adoptó y ahora somos promesas... de algo mejor.
David Hidalgo.
dimecres, de juny 25, 2008
Els nostres objectes de cada dia. Josep Maria Espinàs
Hem trobat al llibre vell. Aquest llibre és de la col·lecció Llibres a mà d'Edicions Destino i d'Edicions 62.
Petit diccionari irònic i sentimental.
50 EL MARC TROBAT
Representa que un dia que anàvem, amb la Montse Pons, amb presses pel carrer per anar a una casa modernista on hi havia una actuació de la pallasa de l’Alba, corrents corrents, vaig quasi entrebancar-me amb un marc que justament em faltava. I en aquell moment que no passàvem per davant de casa de ningú conegut per deixar-lo, vam passar per davant del restaurant japonès on ja m’hi sento com a casa i em tracten com a una reina. Vaig entrar i els vaig demanar si em volien guardar el marc, i sí sí, se’l van quedar. Amb això van anar passant els dies i ja ni me’n recordava, fins que hi vaig anar a sopar amb una colla d’alumnes que volien despedir-se. I esclar els japonesos ja me l’havien posat allà, que es veiés, perquè sabien, per la reserva, que hi anava. Quan ja marxàvem li vaig dir a la meva amiga cambrera, a veure si l’aguantava per fer-li una fotografia i així de bé va quedar que ni la Gioconda. Així vam fer el quadre allà mateix. També resulta que sóc la neboda del pintor Àngel Bertran i que tenia un quadre que m’havia endut a Venècia a casa meva que ell m’havia deixat triar i que em vaig endur sense marc. A Venècia, tot és a preu d’or i el marc li vaig posar senzill, però sempre m’hi faltava justament el marc que m’he trobat pel carrer. Ara el quadre ha fet ja molts vialtges. Imagineu-vos que jo l’ havia dut a Venècia junt amb un altre per veure si li venia obra al meu oncle, vaig veure que era una tasca dificultosa i ho vaig deixar córrer, vaig tornar a Barcelona amb els dos quadres i l’oncle no els va voler. Jo vaig insistir i al final me’n vaig quedar un que sempre em va acompanyar i beneir. Un mal dia em vaig separar i em vaig endur el que em cabia al cotxe meu i del meu germà que va venir de Roma expressament. Tot i la separació dolorosíssima semblava com si fos una ocasió de festa perquè tot el barri em va ajudar, sense l’excepció de cap amic, tots aquells gestos d’amistat i solidarietat em van impressionar fortament, i així vaig regalar al meu germà el quadre com a pagament per la seva ajuda. El quadre ja havia anat de Barcelona a Venècia, de Venècia a Barcelona, de Barcelona de nou a casa i després de la casa de Venècia a la casa de Romanyà perquè el meu germà em va dir que li guardés, resulta que en sortir jo de Romanyà al cap de sis anys, no ho havia acabat de treure tot i la meva germana un dia va entrar i se’l va endur, quan hi vaig anar el vaig trobar a faltar de seguida, total que li vaig haver d’explicar la història per a que entengués que l’actual propietari del quadre era el meu germà. El quadre ja se l’havia endut a Barcelona i estava allà quiet, fins que un bon dia el meu germà el va retirar, sempre amb aquell marc poc elegant i sense gaire gràcia, fins que l’altre dia em van tornar a venir ganes de veure’l perquè sense voler finalment havia trobat el marc que li escau.
Rosa Bertran
49 "BARRIGUITAS" = 22
Compañeros de andanzas en la etapa de mi niñez más temprana, me los regalaron entre 1977 y 1981, ya que no los tuve todos de golpe se fueron incorporando al grupo, finalmente pasaron a una vida más calmada en el interior de una caja, cual sardinas en lata, cuando yo empecé a sentirme ya granada como para jugar con ellos; Desde entonces allí están, no tengo intención de tirarlos y lo único que me he planteado es dárselos algún niño, lo que pasa que como no quiero separarlos, el que se los quede tiene que llevarse a los 22, y creo que hoy en día la oferta de juguetes es demasiado grande como para competir, a parte he de reconocer que me cuesta desprenderme de ellos y no tengo del todo claro que quiera hacerlo,
Mónica Gil.
47 UN CANDIL 48 UN SACUDIDOR DE ALFOMBRAS
Mi búsqueda de un objeto en desuso ha tenido lugar dentro de los límites de una vivienda particular: mi casa. Casi sin pensarlo, este ámbito se ha impuesto sobre otros posibles (la calle, un mercado, otras casas, un museo …) quizá porque puesto que convivimos diariamente, asumo que con los objetos que hay en ella existe una relación de intimidad que me permitiría decir algo de ellos con mayor conocimiento de causa. Para mi sorpresa la búsqueda no ha sido fácil ni el encuentro inmediato. Como en tantas otras casas, en la mía también abundan los objetos de diferentes edades, procedencias, clases y calidades. Cuando traté de señalar alguno caído verdaderamente en desuso, en primer lugar mi atención se dirigió a objetos que han dejado de cumplir la función original para la cual fueron producidos. Enseguida me atrajeron, ya que con su aparente inutilidad y su anacronismo resultaban evocadores y divertidos y, partiendo de su prehistoria, me invitaban a hablar de mí. Sin embargo, a poco que lo pensase quedaba de manifiesto que no se acababan de ajustar a lo que buscaba. Que la función original esperada para un objeto haya cesado, o incluso que no haya llegado a tener lugar, no equivale a decir que el objeto está en desuso. En un contexto de mantenimiento de la vida, como es en general una casa, su presencia indica que siguen desempeñando alguna función, que tienen alguna utilidad y, por lo tanto, que están vivos y siguen o pueden seguir en uso. Mientras el objeto no se destruya (se rompa) o sea definitivamente desechado (en la basura), su uso y su desuso serán más bien una cuestión de frecuencia e intensidad. En su vida de uso, además, pueden sufrir transformaciones radicales. Por fin me decidí por dos objetos diferentes: un candil y un sacudidor de alfombras.
El candil es una antigua lamparilla de aceite hecha de barro cocido, regalo de un amigo. Ya no cumple su función de iluminar, aunque podría hacerlo, puesto que se encuentra íntegra. Sólo su forma y las manchas oscuras de la piquera la recuerdan. Desde que la recibí hace unos diez años, ocasionalmente le he dado usos relacionados con la luz y el fuego: como soporte de una vela, como base para quemar incienso … La mayor parte del tiempo, sin embargo, la he ido llevando de un sitio a otro de la casa, buscando un lugar donde instalarla. Por fin la puse sobre la vitrina del cuarto de estar, uno de los lugares más visibles. Allí permanece acompañada por otros objetos de su misma clase: bien objetos de arte producidos como tales, bien objetos que de comunes han mutado en artísticos al satisfacer mis expectativas estéticas. El candil ya no es un candil. Pero sigue en uso. Tiene la utilidad de hacer más grata la vida de los que convivimos en casa y, espero, de al menos algunas de las personas que la frecuentan. No sé hasta cuándo se prolongará su vida. Sí sé que, aun cuando caiga definitivamente en desuso, si alguien quiere saber algo de mí sin que medie el relato, ese antiguo candil todavía puede serle útil.
El sacudidor de alfombras también fue en origen un objeto común, estrictamente utilitario y altamente especializado. Como tal me fue entregado por otra mujer de mi familia perteneciente a una generación anterior, con la intención de que fuese mantenido en uso. No se trataba, pues, de un regalo, sino más bien de un legado. Con la transmisión del objeto se transmitía significado social a la receptora. Enseguida, pues, lo clasifiqué como emblemático. Bien mirado, y con un poco de sentido del humor, hasta su forma podría resultar adecuada para un emblema. Alguna vez lo probé. Pero como legados y emblemas suelen estar cargados de peso impositivo, pronto quedó relegado al fondo de la parte superior de la nevera.
Allí permanece desde hace años, semioculto y mezclado con objetos diversos, en una prolongada fase de desuso. Podría muy bien haberme deshecho de él, ya que su función no despierta mi interés ni su sentido mi simpatía. Sin embargo, no lo he hecho. Una de las razones es que, objetivamente, conserva su valor de uso: se encuentra en buen estado y podría seguir cumpliendo su función u otra similar, llegado el caso. Otra es que podría reunirse con el candil y otros similares para seguir haciendo más grata la vida en casa. Pero quizá la motivación que me impide tirarlo es la misma que me impulsó a retirarlo: rememorar las relaciones sociales que evoca y que, aunque rechazo, no quiero dejar en el olvido. Como tantos otros objetos, algún día podría ser usado como documento.
Montserrat Menasanch
46 EL VESTIT
Ja fa molts anys que m’acompanya, que román en un calaix de les golfes. El vestit…el vestit de flors roses i blaves, el vestit cursi que, un dia, no sé com ni per qué, va aparèixer a casa i es va instal·lar al meu armari ple de pantalons i samarretes de màniga curta. Això volia dir que tenia alguna mena de festa d’aquelles no no m’agrdaven gens prequè tothom anava mudat i ecoloniat. Egggs!
El vestit va tenir una funció clau: fer-me crusi. Cada cop que me’l posava, em resistia a convertir-me en una floreta però el maleït verí que portava m’envolcallava i en deu minuts ja saltava suaument cantant amb una fina veu de nena bona i dolça per el jardí.
Desitjava creixer per no tornar a posar-me’l però creixia a poc a poc i el vestit em va enverinar durant dos estius. Al tercer estiu, quan la mare es disposava a mostrar-me’l de nou (per si l’havia oblidat) el vestit insinuava les meves natxes i la mare va considerar que era un escàndol. Així és com, el vaig desar a les golfes en coptes de llençar-lo. Ja no l’odiava. El vestit m’havia mostrat la meva part femenina que ara, sense l’ajuda de la roba, ja començava a manifestar-se en les hormones del meu cos.
El vestit va ser una figura desdoblada de l’odi i l’amor, l’objecte que, alhora em feia sentir bella i femenina i, alhora cursi i redícula. Jo era de les que anava amb pantalons curts, la cua descolocada i els genolls pelats d'arrossegar-me entre els camps d’atmetllers i ortigues.
El vestit segueix allà, al tercer calaix de les golfes, amb la roba de disfressar però mai he gosat posar-me’l per Carnestoltes i una mena d’atracció m’impedeix llençar-lo perquè fer-ho em fa sentir que una part de mi, la meva feminitat, s’esvaeix.
Marta Alcalà
dijous, de juny 19, 2008
44 EL FOCU 45 EL TILBAL
Allò negre és un FOCU de llum de teatre, o això sempre he pensat, me'l vaig trobar en una casa abandonada i el vaig restaurar.
El timbal va ser un regal.... deixem-ho en detall, que va tenir l'Alex (el de 4D Virtual), una cap de setmana que va anar al Marroc.
Gonçal Costa
43 LES AMPOLLES
42 OBJECTE DE FANG
Objecte de fang:Com has obtingut aquest objecte? el vaig fer, amb una bena als ulls, en un taller d'escultura, pintura i massatge.
Quant temps fa que és aquí? uns quatre anys.
Quin ús tenia? Quin ús té? l'ús originial era l'experiència en si de manipular el fang amb els ulls tancats, tot sentint músiques molt "aquàtiques". L'ús actual és d'objecte contenidor d'altres petits objectes i d'objecte pesant que fa que no es pugui obrir del tot la finestra, tot i que fa pocs dies m'he afartat d'ell i l'he enviat a la fosca zona de sota un llit.
Perquè el guardes? pregunta sense resposta.
Creus que el llençaràs? per ara no.
Albert Vallverdú
41 LA CARTA
Les paraules se les endú el vent, com és ben sabut. Aquestes, com també els pensaments, les emocions, els sentiments, pertanyen de manera plena al moment en què estan formulades, expressades o sentides. Són efímeres, dúctils i variables. Qualsevol intent de fer-les perdurar en el temps pot dur al parany de desvirtuar-les, construint una ficció, una il·lusió, mirant el reflex de les paraules a través del mirall del temps.
Malgrat tot això, aquelles que han estat escrites no se les pot endur el vent tan fàcilment, ja que tot i pertànyer a un moment concret i passat, la seva petjada gràfica i a vegades emocional, pot perdurar en el temps.
Buscant el punt d’equilibri entre les paraules que s’enduu el vent i les paraules que acaben impreses en la memòria, vaig fotografiar en diferents fotogrames la nota manuscrita d’amor volant lliure enduta pel vent. En una altra fotografia alternativa, la mateixa nota apareix dins una ampolla de vidre, com els missatges que envien a la deriva els nàufrags, que difícilment poden arribar al seu destí.
Però la memòria té racons inalterables, per molt que el temps vagi formant estrats que desdibuixin el que hi ha a sota, en qualsevol moment poden irrompre notes que ressonin des del passat amb la força d’un volcà.
Albert Vallverdú
La "plantita" de algodón
Este jarrón con su "plantita" de algodón adorna nuestro comedor. Yo vivo con otras dos chicas y hasta hace poco con un ratoncito blanco llamado coquito. Coquito fue uno de mis regalos de cumpleaños el año pasado. Le pusimos Coquito porque es el nombre de una bebida típica navideña en Puerto Rico (las tres somo de allá) y de un personaje muy conocido también en la isla. Cuando vimos el algodón blanco pensamos en Coquito y por eso lo compramos, además de porque no es una planta que requiera cuidados y es un detalle original para tenerlo de centro de mesa.Este es nuestro objeto sin función práctica en la casa.
Omayra Rivera
dimecres, de juny 04, 2008
40 EL TÍTULO UNIVERSITARIO
--Acceder a un puesto de trabajo bien remunerado y prestigioso para el resto de los mortales.
--Ver realizada tu vida trabajando en lo que te gusta y gozar del reconocimiento que te “mereces”.
--Tener un bagaje cultural con el que poder “deslumbrar” a tus congéneres, ya que la Universidad es el templo del saber.
Por ello, cuando obtienes el dichoso título lo pones en un lugar de privilegio en tu casa (FOTO 1) o habitación para poder alardear de él, y llevarlo a todas las entrevistas de trabajo posibles, ya que, en teoría, debería facilitarte la vida y es el fruto del trabajo de los mejores años de tu vida.
Pero llegamos al mundo real,
El título le hará mucha ilusión a tu familia y engañará a algún que otro amigo pero en realidad:
--No accederás gracias a él a un trabajo bien remunerado. El mileurismo, y el euríbor se convertirán en tus más fieles compañeros. Posiblemente, tengas un “contrato matrimonial” con una entidad bancaria que durará 30,40 o 50 años. Como buen matrimonio el banco estará contigo en la salud y la enfermedad siempre y cuando la cartera acompañe. Y ten en cuenta que si hay divorcio, todo se lo queda ella, o ello….
--Puedes o no trabajar en lo que te gusta pero te ves coartado por el primer aspecto: cobrar una mierda, euribor,…
--Es cierto que tienes un bagaje cultural determinado, pero solo te servirá para vacilar en alguna tertulia de bar, mientras que cuando se te estropee algún grifo tendrás que llamar al fontanero, aquel compañero tuyo que dejó los estudios en la EGB, y te cobrará 100 euros por media hora de trabajo.
Ante este panorama mi título universitario lo considero en desuso, y lo he puesto junto a otros artículos que utilizo muy de vez en cuando. El argumento “estrella” de mi currículum no es el bagaje académico sino la experiencia, poca, que acumulo y, lo más importante, la gente que conozco que, aunque no se quiera reconocer, es el argumento más válido para acceder a cualquier puesto de trabajo.
Cabe decir que ante esta problemática, la sabia Universidad, por su capacidad para generar nuevos ingresos, inculca a sus alumnos la necesidad de cursar Másters de especialización para que la función teórica del título de licenciado sea real (el acceso a un buen trabajo y toda la mandanga,….)
---¿Pero no creéis que este nuevo título también caerá en desuso?
Un saludo y enhorabuena por la iniciativa, Jordi Molina
39 THE BASKET
Bought in 1986: Coup de foudre!
Used to do the shopping for one summer.
Then put on top of a cupboard and forgotten.
One month ago needed it to carry lavender.
Then in use for a while.
Now on top of the cupboard again.
38 PURPLE SHOES
