Ja fa molts anys que m’acompanya, que román en un calaix de les golfes. El vestit…el vestit de flors roses i blaves, el vestit cursi que, un dia, no sé com ni per qué, va aparèixer a casa i es va instal·lar al meu armari ple de pantalons i samarretes de màniga curta. Això volia dir que tenia alguna mena de festa d’aquelles no no m’agrdaven gens prequè tothom anava mudat i ecoloniat. Egggs!
El vestit va tenir una funció clau: fer-me crusi. Cada cop que me’l posava, em resistia a convertir-me en una floreta però el maleït verí que portava m’envolcallava i en deu minuts ja saltava suaument cantant amb una fina veu de nena bona i dolça per el jardí.
Desitjava creixer per no tornar a posar-me’l però creixia a poc a poc i el vestit em va enverinar durant dos estius. Al tercer estiu, quan la mare es disposava a mostrar-me’l de nou (per si l’havia oblidat) el vestit insinuava les meves natxes i la mare va considerar que era un escàndol. Així és com, el vaig desar a les golfes en coptes de llençar-lo. Ja no l’odiava. El vestit m’havia mostrat la meva part femenina que ara, sense l’ajuda de la roba, ja començava a manifestar-se en les hormones del meu cos.
El vestit va ser una figura desdoblada de l’odi i l’amor, l’objecte que, alhora em feia sentir bella i femenina i, alhora cursi i redícula. Jo era de les que anava amb pantalons curts, la cua descolocada i els genolls pelats d'arrossegar-me entre els camps d’atmetllers i ortigues.
El vestit segueix allà, al tercer calaix de les golfes, amb la roba de disfressar però mai he gosat posar-me’l per Carnestoltes i una mena d’atracció m’impedeix llençar-lo perquè fer-ho em fa sentir que una part de mi, la meva feminitat, s’esvaeix.
Marta Alcalà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada