Representa que un dia que anàvem, amb la Montse Pons, amb presses pel carrer per anar a una casa modernista on hi havia una actuació de la pallasa de l’Alba, corrents corrents, vaig quasi entrebancar-me amb un marc que justament em faltava. I en aquell moment que no passàvem per davant de casa de ningú conegut per deixar-lo, vam passar per davant del restaurant japonès on ja m’hi sento com a casa i em tracten com a una reina. Vaig entrar i els vaig demanar si em volien guardar el marc, i sí sí, se’l van quedar. Amb això van anar passant els dies i ja ni me’n recordava, fins que hi vaig anar a sopar amb una colla d’alumnes que volien despedir-se. I esclar els japonesos ja me l’havien posat allà, que es veiés, perquè sabien, per la reserva, que hi anava. Quan ja marxàvem li vaig dir a la meva amiga cambrera, a veure si l’aguantava per fer-li una fotografia i així de bé va quedar que ni la Gioconda. Així vam fer el quadre allà mateix. També resulta que sóc la neboda del pintor Àngel Bertran i que tenia un quadre que m’havia endut a Venècia a casa meva que ell m’havia deixat triar i que em vaig endur sense marc. A Venècia, tot és a preu d’or i el marc li vaig posar senzill, però sempre m’hi faltava justament el marc que m’he trobat pel carrer. Ara el quadre ha fet ja molts vialtges. Imagineu-vos que jo l’ havia dut a Venècia junt amb un altre per veure si li venia obra al meu oncle, vaig veure que era una tasca dificultosa i ho vaig deixar córrer, vaig tornar a Barcelona amb els dos quadres i l’oncle no els va voler. Jo vaig insistir i al final me’n vaig quedar un que sempre em va acompanyar i beneir. Un mal dia em vaig separar i em vaig endur el que em cabia al cotxe meu i del meu germà que va venir de Roma expressament. Tot i la separació dolorosíssima semblava com si fos una ocasió de festa perquè tot el barri em va ajudar, sense l’excepció de cap amic, tots aquells gestos d’amistat i solidarietat em van impressionar fortament, i així vaig regalar al meu germà el quadre com a pagament per la seva ajuda. El quadre ja havia anat de Barcelona a Venècia, de Venècia a Barcelona, de Barcelona de nou a casa i després de la casa de Venècia a la casa de Romanyà perquè el meu germà em va dir que li guardés, resulta que en sortir jo de Romanyà al cap de sis anys, no ho havia acabat de treure tot i la meva germana un dia va entrar i se’l va endur, quan hi vaig anar el vaig trobar a faltar de seguida, total que li vaig haver d’explicar la història per a que entengués que l’actual propietari del quadre era el meu germà. El quadre ja se l’havia endut a Barcelona i estava allà quiet, fins que un bon dia el meu germà el va retirar, sempre amb aquell marc poc elegant i sense gaire gràcia, fins que l’altre dia em van tornar a venir ganes de veure’l perquè sense voler finalment havia trobat el marc que li escau.
Rosa Bertran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada