 Esta herramienta la obtuve hace unos 10 años cuando ejercia de modelista, se trata de un cepillo (ribot) en catalán, el cual se utiliza para madera. hace un par de años que no lo utilizo, pero lo guardo commigo ya que me trae recuerdos de un oficio, en el que cada operario disponía de sus propias herramientas y el mantenimiento de ellas para su propia conservación, lo cula le da un valor especial. Antonio Granados
 Aquesta cadira fa 50 x 30 x 30 cm. Està feta de fusta, en un principi estava pintada de vermell, com es pot notar en la fotografia, i al cap de molts anys es va pintar de color blau per conservar-la ja que per a tots els de casa té un valor sentimental.
La van fer quan el padrí era un nen de dos o tres anys; deu de tenir uns 70 anys i tot hi així encara pot aguantar molts més anys i si és fes servir aguantaria bastant. En aquell temps la feien servir perquè el meu padrí es pogués asseure amb una taula que anava a conjunt però no es va conservar.
Avui en dia ja no es fa servir, per tant, la tenim posada a l’entrada amb altres coses antigues com si fos una exposició.
Es va deixar de utilitzar quan el meu padrí ja era més gran, però tot així la van fer servir els seus fills, és a dir, ma mare i ma tiet, i des de llavors ja ha caigut en desús.
Sembla mentida, però, es totalment cert que el meu objecte en desús es un corderet de peluix. Tots hem viscut la nostra pròpia etapa de la infància, i gràcies aquest objecte l’estic tornant a viure en aquest mateix moment.
Aquest objecte el vaig obtenir quan tant sols tenia dos anys, els meus pares me’l van comprar a Andorra i me’l van regalar per Nadal, concretament pels reis. Ràpidament el vaig batejar amb el nom de “cordereta”, situant-la de manera automàtica en el gènere femení.
Durant un gran temporada vaig dormir amb ella, la duia sempre sota del braç i sovint li preguntava; que m’estimes? la “cordereta”, que duia en el seu interior una mena d’altaveu que quan l’accionava hem contestava dient “beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee”!!!!
Aproximadament farà uns setze anys que la tinc, actualment la seva funció es decorativa i estètica en la meva habitació, ara ja sense cap tipus d’utilitat. Fins hi tot del temps que ha passat les piles s’han acabat i ja no hem diu ni “beee” quan de vegades li comento si m’estima...
Aquest peluix, va caure en desús a mesura que vaig anar creixent, i actualment el guardo amb molta estima, ja que sempre serà un record pertanyent a la meva infància.
No el penso llençar!
Adrià Albejano Cuesta 1er ESDI
 Per aquells temps, no gaire, llunyans devia tenir uns 13 o 14 anys, començava l’institut i era temps de conèixer nova gent i noves coses… com per exemple el revolucionari telèfon mòbil, tan comú avui en dia però tant rar de posseir-ne un fa 8 o 9 anys.
Llavors fou quan els meus companys de classe en començaren a obtenir alguns, jo no podia ser menys, com a bon consumista del món capitalista en el que vivim, a més amb aquella edat sempre vols tot el que tenen els demés. Bé doncs la història del meu primer mòbil va ser pràcticament casualitat. El meu primer mòbil no era pas nou, no, no! Me’l va traspassar un cunyat molt trempat, quan ell se’n va cansar i se’n va comprar un altre. El fet és que el telèfon potser era de 3ra o 4rta mà, a més a més la pantalla, o més aviat “display” era tan petita que per trobar un número de telèfon t'hi podies passar ben bé uns 15 minuts. Però jo era molt feliç… sempre deia que aquell mòbil em duraria anys i panys, de fet ha sigut així però guardat conjuntament amb altres aparell d’aquests dins d’un gerro de la meva habitació en un racó de prestatge.
Quan van començar a sortir els mòbils amb melodies i pantalles més grans, em vaig començar a oblidar d’aquella aparell que tanta felicitat em va donar en el seu moment, trist però cert. Com ja sabem és un fet que passa força sovint amb la majoria d’objectes que ens comprem.
Melodies polifòniques, pantalles grans, pantalles a color, mòbils amb càmera de fotos, de vídeos, càmeres megapíxels, tecnologia 3G… han pasta uns 8 anys des de que sorgiren aquells telèfons mòbils prehistòrics que pesaven més que un maximbrat dins la bossa… des de llavors han passat per les meves mans prop de 7 models més d’aquests simpàtics aparells, jo sempre em dic a mi mateix que sóc un hipòcrita interessat, quan ja s’ha passat de moda i no puc fardar d’aparell el llenço i en compro un de nou, llavors reflexiono i em sento mala persona i infidel.
Però el fet és que aquest telèfon sempre serà molt millor que tots els altres que he pogut tenir, perquè es el primer i el primer mai s’oblida o és que també sóc un hipòcrita amb aquestes paraules i m’estic traint a mi mateix?
Bé el fet és que sigui com sigui i estigui on estigui sempre serà el primer, de moment a vegades encara l’observo, dins del pot on manquen tots els demés i sempre m’estira un somriure d’orella a orella.
Marc Baldomà Bernaduca/ 1er D’ESDI
 Objecte en desús... penso una mica i em venen al cap moltes coses. Torno a pensar i faig una selecció entre tots aquest objectes, però ràpid me’n dono compte que n’hi ha un que destaca per damunt dels altres: és el llibre Frankenstein de Mary W. Shelley. Quins records...
Rondava pels tretze anys. Un bon dia, a les classes de català, la “senyoreta” ens va explicar que teníem que comprar-nos aquest llibre per fer un examen. Al saber més o menys de què anava ja no em va cridar l’atenció i no em vaig interessar per ell. Una vegada comprat, es va quedar dies i dies damunt l’escriptori fins que un dissabte a la nit, avorrit per casa i sabent que l’examen era la setmana següent (tot sigui dit), em vaig decidir per treure-li la pols.
Al començament em vaig fixar més en les musaranyes que no pas en la història que m’explicava la Mary W. Shelley. El trobava avorrit, insípid, espès... no parava de mirar l’hora, la nit se’m feia eterna. Cansat i amb els ulls que se’m tancaven vaig decidir anar-me’n a dormir i deixar-lo per l’endemà.
Tornava a ser de nit, però aquesta vegada era la del diumenge. Faltaven hores per l’examen i jo encara me’l tenia que acabar de llegir. Només de pensar en lo pesada que se m’havia fet la nit anterior, se’m treien les ganes de reprendre el fil. Però m’hi vaig ficar.
Un cop dins al llit, tapat fins al coll, el despertador de cap per avall per no mirar l’hora i amb el llibre a les mans, vaig ficar-me un altre cop en la lectura. Cada vegada més em vaig anar endinsant en la història convertint-me, així, en un personatge més. El contingut se m’anava fent cada vegada més interessant, m’anava enganxant més fins al punt d’experimentar la història dins de la mateixa pell del protagonista. Sense donar-me’n compte, anaven passant les hores, m’anava movent d’un lloc a un altre del llit, la necessitat de saber què passava en cada moment no em deixava dormir. Per unes hores vaig perdre el món de vista i ni em recordava de l’examen que l’endemà havia de fer.
De cop i volta, vaig girar la última pàgina i quina va ser la meva sorpresa?... el llibre ja s’havia acabat. Jo necessitava més, però al veure que realment s’havia acabat vaig optar per fer una valoració del llibre. Definitivament m’havia agradat, i molt. Un cop feta aquesta valoració i amb un somriure a la boca me’n vaig anar a dormir.
Cal dir que l’examen del dia següent em va anar més bé del que em podia esperar.
Ja fa deu anys de tot això i encara conservo aquest llibre com un dels millors que m’he llegit mai. Ningú ho diria donat el lloc on es troba: arraconat i ple de pols, en una prestatgeria de les golfes de casa meva, on guardo tots els objectes i llibres d’anys passats.
La veritat és que tinc la intensió de continuar-lo guardant fins que un altre cap de setmana, avorrit per casa, em decideixi per tornar a treure-li la pols.
Roger Pons
  
Recordo que la meva àvia guardava en un pot els trossets de sabó que s'havien anat fent petits, petits i que ja no servien per rentar-se les mans. Quan ja tenia una certa quantitat de trossets feia un sabó nou amb aquests trossos. El nou sabó era de diferents colors i això m'agradava molt. Passades unes dècades, ningú no recorda que la meva àvia fes això, fins al punt que ja no sé si és cert o ho he somniat.
Sigui com sigui jo he conservat els trossests gastats de sabó durant uns anys i me les he enginyiat per unir-los i tenir una nova pastilla de sabó. Vet-la aquí.
Anna Aguilar-Amat
 Aquesta es una antiga maquina per treure punta els llapis. La vaig trobar en un mercat tipus Encants a la ciutat de Budapest, l'any 1996. Era un dia gris, plovia suaument. El venedor jugava a escacs amb un amic, i em va fer notar que el molestava en voler comprar l'objecte i interrompre la partida.
L'aparell no ha esmolat mai be els llapis, pero segueix entre les objectes de casa, sobreviu; segurament perque es antic. Anna Pérez
 L´objecte sel.leccionat ha estat una cadira en desús pel seu destí més que no pas per decissio própia. La seva história i vida és relativament curta, però, molt intensa per les circumstàncies en que ha estat. Des de el fons pot afirmar que ha suportat el que molts no seríem capaços de fer per motius diversos com la manca de força física, força mental, etc… Durant anys, al menys vint, la meva memoria és testig, va ser en un lloc privilegiat que avui en farien pagar com si fos primera fila. Molts personatges de la nostra ciutat i altres del territori català i de fora amb història pròpia han pasat per davant seu com si d´una desfilada es tractés alternant-se de forma al.leatòria amb personatges anónims però no per aixó menys carismàtics i avui amb un munt de records envers les parets que van acollir aquest objecte que era al servei de tots… No puc ignorar el que ha viscut i per tant em resesteixo a deixar-la en l´oblit.
El seu significat es magnifica donada la relació que he mantigut amb ´”ella”. Ha estat els ulls constants de moltes vides, també de la meva. Un día i un altre al mateix lloc, impassible a un batec constant de vides de lo més dispars.
Altres(cadires) eren allí en les mateixes circumstàncies, però, tot i que l´entorn era el mateix, el seu destí no. La van acompanyar cinc en el llarg trajecte, totes sobreviuen en similars condicions encara que aquesta és la predilecta pel seu bagatge; tant físic com intelectual donat el cas que sense entrar a concurs se li va asignar “la presidencia”. Per ella hi va passar tota la familia en diferents moments, uns més que altres per descansar una estona de les llargues jornades a ritme frenétic dels anys 60 als 80. Altres, per fer l´àpat corresponent i al mateix temps llegir el diari o el que fos, vici que el meu pare ens va encomanar i avui día encara no he aconseguit deixar si la companyia és la mateixa que llavors: un munt de gent i alhora ningú… un refugi per escapar de tants ulls.
De vegades, la situació en que es trobaba podia resultar crítica. El que un día podia semblar una sala de festes amb artistes invitats de luxe, altres podía resultar un ring de boxa o una bodega de baixos fondos; però “ella”, sempre va ser jutge preferent de tants contrastos i matissos diferents, tants, que jo no sóc capaç de recordar encara que de manera sistemàtica i amb certa frequència durant anys, intentaven que ho fes. Jo, per la meva part, ni podía, ni volía.
Avui, amb la perspectiva que el temps dóna, soc capaç de fer-ho sense condicionants i puc afirmar que temps pasats no foren millors, però si molt diferents. Les parets on “ella” va veure passar tantes vides com anécdotes, era un simple Bar anomenat “Los Caracoles”que milers de anónims clients van elevar a la categoría de local de visita obligada a Tàrrega, on des de el nostre pintor Antonioti, pasant pel President Pujol o el cantant Loquillo i molts altres van asistir-hi com si de un acte d´agenda es tractés i en va quedar testimoni en moltes memóries avui ausents però molt recordades pel carisma i personalitat de molts d´ells. Però, tot acaba i la seva trajectòria presidencial també va fer-ho.Va passar a un lloc discret però digne on encara avui, deu anys desprès, i sota les seves própies cames, passen altres históries, altres vides,… i curiosament, o potser no, el mateix local on vam passar tantes hores juntes, es diu Nostàlgic´s…? Sigui com sigui, no puc ignorar el que ha viscut i per tant, em resesteixo a deixar-la en l´oblit; “ella” forma part del fil conductor de la meva própia história.Emi
 Aquesta és l´história d´una transexual. Primer va ser soldat i era un d´aquells souvenirs que els nois quan feien el servei militar regalaven a les seves mares o a les estimades nóvies. Aleshores, el miercat xinés encara no ens havía envaït. Al cap de molts anys, va ser la joguina de les meves nebodes i quan van descobrir que darrera d´aquell espantós traje en sortía aquest cos: UNA NINA HERMAFRODITA !!
Sempre la hem conservat, viatjant entre prestatges i armaris durant més de trenta anys.
CESC XAVI FONOLL
 Aquesta bicicleta és de quan era petita, va ser la primera "gran" que vaig tenir. Durant un temps va ser la meva bicicleta, la qual em va servir per aprendre a anar sense les famoses rodetes, aquelles que anaven amb la roda del darrere i que al principi ens feia tanta por de treure-les, per temor de perdre l'equilibri i caure. Tot i així, vaig caure, i no només una vegada sinó que alguna que altra més, però formava part de l'aprenentatge. Desprès d'unes quantes caigudes i llargues passejades, va arribar el moment de deixar-la com a herència a la meva germana i per mi en va aparèixer una de nova i més gran. Ara per ara, es guarda amb la resta de bicis que tenim a la casa, deu fer uns 18 anys que està per casa, suposo que la meva mare la va guardar perquè no està feta malbé i encara es pot utilitzar, i sempre en alguna ocasió pot tornar a ser útil i crec que de moment no ens em plantejat llençar-la, suposo què quan l'espai que ocupa es necessiti per qualsevol altra cosa, llavors sí, però mentrestant es guarda juntament amb les altres bicicletes, tant les que es fan servir com altres que no s'utilitzen ja.
Lídia Huguet
  Incluyo dos imagenes de un parte totalmente en desuso, el objeto y su "habitat". Claro, se pueden usar el objecto tambien para la exposicion si se pueden guarantizar la seguro contra robo y vandalismo?!?
La historia y los piensamientos:
Se me regalaban ese preciosa barco de vela bautizado "Captain Hook" un dia para mi cumpleaños.
Yo tengo ese modelo desde un año y medio.
Nunca fue del uso, es totalmente del desuso pensando en una manera practica. Ninñs no pueden usarlo para jugar tampoco, pienso.
Me gusta ese modelo en un lugar muy bien visible en mi cocina. Puedo verlo muchas veces cada dia, porque estoy comiendo en la cocina y casi viviendo tambien ...
Me gusta verlo. En primero la broma "Captain Hook" muy similar con "Captain Cook" que para mi tiene algo que no puedo explicar tan facil. Despues, el modelo me da la illusion, que estoy muy cerca de unos de mis objectivos que es ahorrar suficiente que puedo comprar mi proprio barco y vivir mucho rato en eso!
Lamentablemente falta "poco" y la vista de "Captain Hook" me da allegria hasta el momento cuando tengo mi barco de verdad. Puedo imaginarme, que en ese momento yo va tranferir el modelo en un lugar en ese barco ... vamos a ver.
Ulli
Can Fàbregas se’n va al desert de Nou MèxicDesprés de contemplar tot l’any com s’ha desenvolupat la lluita per salvar can Fàbregas, Martí Ansón ha decidit avançar-se als esdeveniments. La seva idea és fer realitat la proposta del Govern Municipal i replicar-la ell solet al desert de Nou Mèxic (en miniatura, és clar).Si esteu interessats a conèixer tots els detalls, l’artista els explicarà el 18 d’abril al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona i el 7 de maig al centre de creació de Can Xalant de Mataró. continua llegint
 Las casas de pueblo acostumbran a ser grandes, por ello cada rincón tiene montones de cosas en desuso, también llamados trastos. En esta fotografía se puede observar un rincón, y en los comentarios los usos que tienen o dejan de tener los elementos. Si además en esa casa viven varias personas cada una tiene reservado el "derecho" a acumular por separado. Incluso se puede acumular generacionalmente mediante herencias.     
Son velles i no particularment bones, només tenen un valor sentimental i crec que les guardo per poder explicar als meus fill com es feien les fotos quan jo era petita i quin tipus de càmara feiem servir, amb l'arrivada del digital ha canviat tot, ara fem fotos i les mirem a l'ordinador. Aquest armari on guardem les cameres feia anys que no l'obria .
Nuria Roldós
 An old Russian guitar from a jumble sale presented itself to me with a price tag of 5 euro! A bargain I couldn't refuse! Of-course, it was really speaking to me in a language that I understand all to well! " get me out of here and give me a new life!" " I don't mind sharing!". I took her home to my shed! My orphanage of abandoned objects and went about finding her a partner! An old bicycle wheel that had lost it's frame offered to assist and before I knew it, the neck of the guitar and the wheel began to dance and so they became married that afternoon! " But what happened to the body of that guitar" I here you ask. Well she became engaged with something else of-course!!!!!! Robbie Perry Si voleu veure més coses d'aquest artista que recicla els objectes sense ús donant-los una nova vida, i creant instruments musicals originals i preciosos, podeu entrar al seu espai web http://web.mac.com/goatboyrobbie/Site/Robbie_Perry.html
 Dels objectes que guardo sense fer-servir, aquest és potser el que més m'estimo: un bouzouki grec que vaig comprar a mitjans dels anys setanta a Musical Emporium, la tenda que hi ha a la Rambla de Barcelona i que té un aparador que és tot ell un poema visual. Vaig fer-lo servir uns anys, després el tocava molt de tant en tant fins que va saltar-li una clavilla, i després una altra... Per posar-li cordes noves caldria arreglar tot el claviller, cosa que no he trobat el moment de fer... encara. De manera que el bouzouki ha quedat fora d'ús des d'aleshores, desafinat, i amb un parell de cordes que falten de les vuit. Me l'he endut a cada canvi de casa que he fet fins ara i sempre queda en un racó dins la seva funda de vellut vermell que vaig fer fer per cuidar-lo bé (i doncs!). Em van regalar fa un parell d'anys un joc de cordes noves amb l'esperança que les canviaria algun dia. Però el Bouzouki segueix igual, allà, mut, amb aquesta cara de màscara grega i el seu pal llargarut a dins de la funda. És com una mena de fetitx, sens dubte, una "resta fecunda" que diria Jacques Lacan. Just abans de marxar cap al Congrés que apareix en un post d'aquest mateix blog i que tractarà sobre "els objectes a en l'experiència analítica", m'he decidit a fer-li aquest parell de fotografies i enviar-vos-les amb aquest breu comentari. D'altra banda, es curiós com diversos posts del Blog fan referència a objectes fora d'ús que són "objectes musicals", per dir-ho així. El poder evocador de la música, dels sons que fa temps que no escoltem? El poder evocador del silenci? Miquel Bassols
 Cada dia ens trobem amb els objectes que ens acompanyen, quan treballes en relació a les idees fluctuen i es troben al mateix temps i en l'espai. Avui mateix llegint la crònica de Mercè Ibarz "Los nuevos romanticos "a l'edició Catalunya del diari EL PAÍS, he sentit aquesta sensació de coincidència espai-temps. La fotografia d'un edifici que no va ser acabat de construir i que ara ja no existeix d'Ignasi López, i que com Carlos Albalà retrata llocs morts. Permet parlar que els espais són el que són però també ens fa reviure aquest grau de sensibilitat que podem anomenar nou romanticisme, per les emocions que ens transmeten.
Amb l'arqueologia dels objectes i els espais que ja no hi són, ...que varen ser, i que es transformaran de nou en altres espais per a nous usos, o simplement en objectes o espais arqueològics. Justament aquest tema és el nostre procés expositiu. Ens retrobem amb les imatges, aquestes visions que podem observar gràcies a aquests nous romàntics. Gràcies Mercè per fer-nos trobar que a la Capella del carrer Hospital hi ha aquesta mostra fotogràfica. MOP
 Espai abandonat: Sostre de l'antiga nau de la font Picant d'Argentona.
Sota teulades de pensaments
Pengen parets oblidades En columnes la tendresa Es recolza foradada Nostàlgia des d'una finestra Melangia trucant a la porta Batec de fum a la xemeneia Mosaïc de mirada somorta Cristina Villa
En Miquel Bassols, m'ha proporcionat l'adreça web del Congrés que fan aquest mes d'Abril a Buenos Aires sobre "Los objetos a en la experiencia psicoanalítica". Us he senyalat una de les frases del que es diu a la presentació: "....Lacan opera a lo largo de su enseñanza modificaciones constantes de las relaciones del sujeto con el objeto, ..... Cuando en la época clásica de su enseñanza, Lacan definía el objeto en tanto que metonímico, señalaba igualmente que el problema no es que el sujeto tiene estos objetos sino que es estos objetos. El ser del sujeto se funda allí. ......" Per si us interessa, aqui teniu el link http://www.amp2008.com/es/template.asp
En mi trastero tengo muchas cosas, trastos, entre ellos está esta radio antigua, fué un aparato mágico para mí, en aquellos tiempos allà por el 1957-58-60 recuerdo que lo escuchábamos la familia . Las historias, las novelas como Ana Rosa o Cumbres Borrascosas, Lucecita y los anuncios que decían: "Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción del ColaCao. Es el ColaCao, desayunos y meriendas es el ColaCao..." Luego la novela como Matilde, Perico y Periquín, ... Recuerdo que cuando daba la vuelta al botón decían: Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra.
-¡Qué recuerdos me trae esta Radio! y las canciones de Antonio Molina, muy bonitas:- " Soy minero" o "Una Paloma blanca" y otra que me gusta mucho era: "Maria Rosa la flor más preciosa que Málaga vio" y Juanito Valderrama,... "El emigrante" y tantas más que escuchaba.
Por esto será que tengo aún este trasto ahí en mi trastero.
Carmen Muñoz
 Objectes en desús: poden haver-hi objectes que no s’utilitzen mai, perquè ja són vells o perquè no tenen utilitat. Un els llances o els dónes i d’altres t’acompanyen sempre i aquests últims són els que et porten records, els que tenen vida, els que t’aporten emocions. Jo he triat els discs de vinil perquè ja no tenen tant d’ús, l’era del CD i d’Internet els ha anat arraconant, però en el meu cas ocupen una gran part dels prestatges del meu estudi, ja que la majoria pertanyien al meu germà, el qual per desgràcia ja no està amb nosaltres. Des de petit li agradava la música, eren altres temps i no es compraven molts discos, el pare considerava que era malgastar els diners, teníem un tocadiscos petit i ell volia una cadena de música, la qual no es va poder comprar fins que no es va casar i va poder tenir-la a casa seva i quasi al final de la seva curta vida muntar-se ell mateix un petit estudi de música. Quan jo vaig heretar aquests discs i ordenant-los vaig poder observar l’evolució musical del meu germà, i amb molt d’ells el que havíem compartit junts i per sobre de tot, l’amor que ell havia sentit envers aquests objectes que el feien feliç i l’acompanyaven moltes hores de la seva vida. Conservar-los és tenir una part d'ell amb mi.
Es una mica trist, però després de pensar en altres objectes meus que m’acompanyen sempre, encara que facis un trasllat de casa i que després no sàpigues on posar, com són els llibres, però adeqües els espais perquè hi càpiguen, vaig decidir que els discs serien prioritaris perquè em provoquen emocions molt fortes i difícils d’oblidar.
Maria Muñoz
 No recordo quan la vaig comprar, sé que era en un lloc de tecnologia molt avançada en aquell moment i per recomanació d’alguns companys de la facultat de periodisme.
PAUSA, PLAY, ja ni recordo els botons, però el que si comprovo és que son territoris de disseny de l’arqueologia pre-digital, perquè són analògics aquests. La finalitat pel que la vaig comprar,...això..., la tenia per escriure textos, perquè jo tinc facilitat verbal i per la lentitud de l’escriptura em distorsionava la fluïdesa de l’expressió, de la imaginació. “Una de les avantatges de la rapidesa en que avança la tecnologia és que els objectes envelleixen molt ràpidament i aleshores sobrevius a aquelles velleses, com que sobrevius a l’obsolencia dels obectes tens l’oportunitat de renéixer i anar superant la vida dels propis objectes.” Quasi et fa etern! Jordi Pericot
 M'el vaig trobar fa molts anys pel carrer, al principi l'utilitzava perquè era útil, pero ara que en tinc un de més modern i que no fa soroll, tan sols el guardo perqué magrada el seu aspecte clàssic i el seu diseny.No crec que el llançi mai.
Cris
 Aquesta màquina era una de les coses per llançar que hi havia a un local que vaig comprar fa dos anys. Me la vaig quedar, la vaig arreglar, i la vaig deixar a una tauleta de casa meva, i no l'he fet servir mai. un día quasi la dono a una ONG del Senegal, peró al final es van negar a venir-la a buscar. No crec que surti de casa meva a no ser que algú la vingui a buscar. Cris
 Aquests aliments variats (Pimientos del piquillo, Humus, Carn en conserva...) els he anat aquirint al llarg dels anys i ni tan sols els he obert. Els guardo per si algun día em venen de gust, peró no ho crec. si s'acaben caducant els llançaré.
Cris
 Aquests fils m'els vaig trobar al carrer envoltats amb una tela vermella, i vaig pensar que potser havien sigut d'una iaia que es va cansar d'ordenar-los. Com que em van semblar tan bonics m'els vaig emportar per ferlos-hi una foto, peró no l'havía fet fins avui. I ara que l'he feta, els he posat en una bossa a l'entrada per tirar-los un día d'aquests. Cris
 El teclat elèctric!!! Fa uns 14-15 anys que no el faig servir…(ostres! no me’n havia adonat que havia passat tant temps…) Forma part del passat quan tocava amb grups de música (“Les Vincents”, “La Banda Estoica”…). Fa molts pocs dies que l’he deixat a la mestra de música de l’escola bressol del meu fill per les classes que fan cada setmana…Fins ara tenien un piano que també jo els vaig deixar fa 7anys perque m’havia tocat en herència i estava guardat en un garatge fent-se malbé perque no m’hi cabia al pis. Com que ens vam canviar a una casa gran el vaig demanar (era el pacte), però em sabia greu perque els nens s’hi havien acostumat…Així que vaig recuperar el teclat de casa els meus pares per a ells, encara no sé si els anirà bé, però allà està… Merce Roig
 El “discman” o algo així, que feia servir quan anava a caminar o a córrer…Ara torno a intentar posar-me les piles però encara no l’he fet servir. Ademés ara hi ha coses molt més pràctiques i potser canviï de funció…De moment forma part de la decoració de la casa nova… Merce Roig
 t'envio objectes en desús, aquests estaven abandonats per l'estudi. Un telèfon amb contestador i les "páginas amarillas". A l'estudi ja no tinc ni línia fixa de telèfon, i els llistins no els consulto mai per a res, si em cal informació d'alguna cosa la busco a internet. Si els vols te'ls regalo. Viki Tubau
 Esta sombrilla la compre hace unos años en Kyoto. Me gustó el colorido, es como las que utilizan las maiko en el distrito De Guion. La tengo guardada en un armario porque, la ponga donde la ponga siempre acaba en el suelo. Ahora no me sirve de mucho pero me da nostalgia del japón antiguo y la quiero seguir guardando aunque me ocupe espacio. Angela Iglesias
 Buscant, entre llibreries internets i llibreters, escrits que parlessin de l'objecte, a la llibreria Laie del carrer Pau Claris rebuscant van trobar diversos llibres que com a mínim al seu títol hi sortia la paraula objecte Palabra y objeto de Willard von Orman Herder ed, Seis años de desmaterialización del objeto artístico de 1966-1972, Ed. Akal. El objeto singular de Clemen Rosset i Los objetos distinguidos, la arqueología como excusa, de Vicente Lull, Edicions Bellaterra. D'entre aquests tres llibres i sense saber el seu contingut vaig triar el de Vicente Lull. I s'em va obrir tot un camp de coneixement sobre l'objecte que no m'havia imaginat, immediatament vam veure la necessitat de parlar amb la persona que havia escrit el llibre, per explicar-li el nostre projecte, i així va ser que vam anar a parlar amb Vicente Lull, arqueòleg de professió i coneixedor doncs de l'objecte. Vicente Lull s'ha posat a la nostra disposició per tot allò que li volguem preguntar sobre el tema. El llibre és una bona guia per nosaltres, però extensiu per aquella gent que vol saber com ens afecten o com afectem els objectes, és doncs una lectura recomanada i recomanable a tothom que tingui objectes, o sigui per a tothom. Una dada el llibre va sortir editat a finals del 2007, justament quan vam crear el projecte. És una sinèrgies de les que passen de tan en tan?
He trobat un espai web de fa mooolt temps que no feia servir i el tenia en DESÚS . Per tant, he penjat una pàgina on veureu algunes imatges en col·lage còmic i al clicar al damunt es pot visualitzar la carta que hem enviat per mail. Aquesta carta explica com pots participar
http://es.geocities.com/artsdara/Continuarà...
Dono una ullada ràpida a la sala. Intento trobar algun objecte vell, en desús, quelcom que em serveixi per mostrar-vos una part, ni que sigui petita, de la meva existència, però la veritat és que no en tinc gaires de coses velles a casa, sobretot des de que vaig decidir començar una nova vida. Des de les hores, centenars de moments van quedar encaixats i tot allò que es veu és més aviat pràctic i funcional... Jo, tan donada a acumular records, vaig tenir que aprendre a doblegar-los i comprimir-los fins que van quedar reduïts a unes quantes caixes...! Era això o desprendre’m, la manca d’espai em limitava. Per sort, l’ànima no hi entén de limitacions.
Ho torno a intentar. Alguna cosa de les que tinc a la vista m’ha de portar algun record del passat... Paro la mirada sobre una bombonera de cristall tallat que tinc en un prestatge del menjador. “Mira que és lletja!” penso una vegada més i tot seguit em pregunto “No sé pas per què la guardes?” De sobte, sento com una espurna s’encén a dins meu alhora que em felicito dient-me: “Justament era això el que buscava!”.
Parada al seu davant, me la miro amb detall. De fet no és tan lletja, fins i tot algú la podria trobar preciosa, però és que quan me la van regalar, era tan poc adient per una noia de 23 anys! A la meva iaia li hagués encantat! Tot i així, mai he gosat a amargar-la.
Me la van regalar dues companyes de feina molt trempades, amb les que mai vaig tenir una gran relació, ni res en comú, començant per l’edat. Va ser una feina temporal, m’hi vaig estar un any per què em pagaven força bé i aleshores ja tenia una hipoteca que necessitava de la meva assistència, però va ser la feina més tediosa que m’he trobat a la meva vida! Tot el dia ficada en el ranci despatx d’una empresa familiar, sense cap possibilitat de promocionar-me; allà tot era invariable en el temps. Tothom estava podrit de calés, el pare, els fills, que per cert, eren força inútils... però la tecnologia brillava per la seva absència: la màquina d’escriure electrònica era l’estri que traspuava més modernitat de tota la oficina.
Quan l’amo hi era, allà ningú parlava, ningú reia. Mai ho vaig entendre, sempre em va semblar una persona d’allò més agradable, però tothom el tractava com a una divinitat. Tot plegat em resultava mediocre i superficial, la feina, l’ambient, l’empresa... Vaig buscar una altre feina i quan se’m va acabar el contracte, me’n vaig anar.
Amb les meves companyes va quedar una relació cordial i degut a que l’empresa estava a tocar de casa dels meus pares, me les trobava molt sovint. Elles sabien que jo m’estava reformant el pis i que em casaria en breu. En una d’aquelles trobades de carrer, jo ja tenia data.
Com és habitual en una dona jove i enamoradora que desprèn joia pels quatre cantons, vaig compartir la notícia amb elles i es van oferir “voluntàries” per venir a veure com de meravellós m’havia quedat el pis –ja sabeu- curiositat femenina. I aquesta és la raó per la qual la bombonera va anar a parar al meu prestatge: un regal de noces.
Segurament, us preguntareu per què no la vaig llençar o la vaig amagar al fons d’un calaix, si mai em va agradar.
Doncs bé, en un principi no vaig voler ser desconsiderada amb el detall que van tenir les meves excompanyes, no en tenien cap necessitat i aquestes coses jo les valoro molt. I un cop li vaig trobar un lloc adequat i donat que tenia un pis preciós però sense ni un detall, ja que després de tres anys de reformes, no teníem ni un cèntim per extres, la bombonera va anar agafant solera al bufet del saló. Van passar els mesos, després els anys i d’ençà, cada cop que me la miro em recorda el sacrifici, la il·lusió, la lluita, la felicitat i les ganes boges de volar del niu per començar una nova vida amb aquell a qui tant estimes... Em recorda que de vegades, la vida et “regala coses” que no t‘agraden, però que has d’acceptar per seguir endavant o que inclús t’ajuden a créixer mentre intentes canviar-les per quelcom que t’agradi més...
Jo he crescut molt en aquests deu anys, però de tant en tant, necessito sentir els efluvis de la meva essència i retrobar-me amb aquella noia que plena d’amor que va pujar al tren de la vida, sense mes equipatge que els seus principis... seria més difícil sense la bombonera.
Eva M. Ramirez Miras
Som la joguina de les coses. Elles ens posseeixen sense saber ni tan sols que existim.
Paul Valery
Un bolígraf verd, un pot de pinzells, el doll del cafè sobre la tassa blanca o la peça petita de roba que un dia algú va amagar-se a la butxaca. Les coses que ens envolten s'han impregnat dels nostres records i han quedat lligades a l'argument de les nostres vides com llàgrimes de vidre a un llum d'aranya. Tantinegen fent la tonada de les nostres passes quotidianes i converteixen la nostra vida en un ball. Som algú fora de l'escenari dels nostres objectes? Som quelcom més enllà de l'esguard sobre el ventilador quan gira, de l'ensurt del pa de la torradora, de la veu del telèfon que avisa l'arribada d'altres veus? Voldriem creure que si... però els objectes ens sobreviuen en el temps i l'espai, i ens parlen de tots els que no hi són, i, amb precisió i mesura, d'aquells que tornaran. Sense els objectes, sense el paraigües, les ulleres, les estovalles, la porta del carrer que s'obre amb la ventada, potser som alguna cosa vana, i poser per això els atorguem amb vanitat la condició de posseïts. Però som nosaltres els que mirem els quadres d'una exposició, o són els quadres els que ens miren a nosaltres? A les parets dels grans museus han observat el pas de molts vianants, i els han vist envellir i desaparèixer i ser substituïts per altres ulls, mentres ells continuen existint. Els objectes són disposats al nostre entorn com nens als peus d'un narrador d'històries. Observen el que fem i col.laboren a que siguem nosaltres. Ens ajuden a construir un trencaclosques de sentiments i pensaments que es pugui reordenar sempre que calgui, que es pugui desordenar sempre que calgui, perquè en el límit de l'ordre i el desordre, en la frontera del dir i el no dir, en la línia que divideix la presència i l'absència, és on nosaltres som. Com si el pintor i l'observador parlessin amb una inmediatesa feta dels segles i les fronteres que els separen, al través de l'ànima de les coses i la seva mirada de colors.
Anna Aguilar-Amat
Quan vaig fer l'exposició COSES AMB ANIMA? al Casino de Vic, li vaig demanar a l'Anna que em fes un text. L'exposició estava inspirada en la frase del Paul Valery. Sempre m'han interessat els objectes, les coses, la influència que tenen sobre nosaltres, i la facultat imaginada de que ells puguin tenir vida pròpia. Volia fer una revalorització de l'objecte quotidià amb el que convivim i mantenim una estreta relació d'intercanvi.
De tot això ja fa uns anys. Segueix sent interessant, i a més, m'ha semblat una bona idea ensenyar-ho en el blog sobre el desús, espais i objectes.
 Abans de crear el projecte amb MOMOMOMA em va sorgir la idea inicial de presentar una proposta expositiva a partir del tema del desús, suggerit per la convocatòria de la Casa Elizalde .
Vaig pensar en fer fotografies als objectes abandonats o sense ús present, i recrear després pictòricament el que m’havien suggerit, fruit dels tons i colors que tenien.
Per aquest motiu vaig fer unes quantes fotos i la primera pensada per iniciar el procés creatiu, va se aquesta fotografia.
Un bidó de petroli abandonat momentàniament al costat de l’arxiu del museu d’Argentona. Em va cridar l’atenció al passar-hi pel davant . Vaig mirar el seu interior i era molt maco, però fonamentalment era pel dia que feia, sense sol i sense ombres.
El foc, la pluja, el temps,.. havia transformat el seu color inicial , en tons ocres i blaus,...
Ara després dels mesos imagino que pot ser un d’aquell bidons que varem anar a buscar per la festa d’inauguració del museu. Era l’estiu del 2000 i havia treballat per a l’escenografia i el vestuari. La inauguració va anar molt bé, pel que en varen explicar, doncs hi actuaven els amics, la família i vaig veure les fotografies de l’esdeveniment. Just aquell dia tenia reservat un bitllet per anar de vacances i volava cap a Cuba.
 La historia de las boyas… de los cristales… del aire y de un amigo. Un regalo de Manolin, alias Anthony Queen. Estas bolas de recuerdo me las regaló Anthony Queen, Manolin para los amigos, un personaje de los de cuento, de La Graciosa… Mi isla predilecta, la isla donde perderte y donde todo lo pierde: el uso… se transforma en desuso. Científicamente probado son restos de una red de pesca. La usaban para que la red flotara…boyas, flotadores? Manolín es pescador de mil mares… Ellas juntas, significan! Se des-usaron . Un dia, mientras yo intentaba olvidarme de todo, hasta de mi presente… Manolin me regaló las boyas, los artilugios redondos que hacen que uno flote. Estaban derribando su casa de la niñez, la especulación y la herencia transformaría esos restos de historia en 4 duplex adosados…DestinoLos recuerdos se amontonaban en un rincón al lado de la marea, las lágrimas se transformaron en sonrisa… Me regalaba parte de su historia. Que iba a hacer con ellas? Ni idea, el momento ya lo valía, los hechos ya eran. Y desde entonces ruedan por los suelos del salón de mi casa… contandoles historias de los mares a las plantas que estan atrapadas en una maceta… al sol que las atraviesa a los curiosos que intentan encontrar una razón. Las miro, las miras… te preguntas? o lo sabes? iMporta? No se! Están e irán conmigo, uno, dos o tres objetos en desuso que sin uso yo les doy uso. Hoy forman parte de ella, de la de Manolín… de la mia y mañana? Las circunstancias harán que se vuelvan a ser arrastradas por las olas o simplemente formen parte en una caja que se traslade por los mares a otros continentes, formando parte de mi historia y de la tuya.
 Aquest rellotge l'havia vist sempre quan era petita a casa dels avis. Ara ja no funciona pero m'agrada tenir-lo perque em recorda aquella casa i un temps passat . Es com un petit objecte que desencadena una cadena de records.
 He escollit el passadis d'entrada a casa. És entrada i trànsit continu entre els diferents espais del meu hàbitat. És aqui on tinc les llibreries, plenes de llibres i discs de vinil en desus, amb algunes excepcions, però la majoria, quasi el 90%, no els agafarè mai més, però forman part del meu passat i em costa molt despendrem d'ells. Tambè els llibres i la música dels vinils, en el seu moment, han transitat per la meva existència i han sigut entrada a mons imaginàris de coneixement i plaer. Hem defineix el que hi ha en aquets prestatges.
 T'envio aquestes meravelles. Les pells no les uso perque em fan por només de pensar-ho. Una meva tieta me les va deixar d'herència.
Montse Baquer
|
